Passar-s’ho bé amb Xavier Miserachs

La Fundació Catalunya La Pedrera presenta 'XAVIER MISERACHS. Epíleg imprevist'

La Fundació Catalunya – La Pedrera presenta “XAVIER MISERACHS. Epíleg imprevist”, una àmplia mostra antològica de l’obra i la figura del fotògraf català Xavier Miserachs. Comissariada per Laura Terré, es tracta, sens dubte, de la més completa exposició que s’hagi fet sobre un dels fotògrafs catalans més destacats del segle XX.

L’obra de Miserachs és prou coneguda en els mitjans artístics, tant per alguns dels seus llibres com per diferents exposicions que se li han dedicat, algunes d’elles amb polèmica inclosa. Però aquesta té una voluntat i un contingut clarament antològics on es volen recollir totes les etapes de la seva carrera. Una trajectòria intensa i llarga perquè, encara que Miserachs va morir als 61 anys, havia començat a treballar de molt jove i als 26 anys ja estava consagrat com un gran fotògraf.

Comencem per explicar breument la seva biografia. Era fill d’un metge hematòleg eminent i per tradició familiar va estudiar medicina, carrera que va deixar al darrer curs per dedicar-se a la seva vocació fotogràfica. I és que als 17 anys ja havia guanyat el Premi d’Honor del Trofeu Luis Navarro que, amb l’objectiu de renovar el panorama fotogràfic, concedia l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya. Allà va conèixer grans fotògrafs com Ricard Terré i Ramon Masats amb qui va fer penya i un parell d’exposicions conjuntes, la segona a la mítica Sala Aixelà de la mà de Josep Maria Casademont. Ràpidament es va introduir en el camp professional guiat per Oriol Maspons, que va ser el seu mentor. Amb tots aquests companys i mestres no és estrany que s’estigués forjant un gran fotògraf. Va crear el seu primer estudi a l’edifici David al carrer d’Aribau en el qual en la primera etapa col·labora Colita com assistent.

Tota aquesta extraordinària generació de fotògrafs estava renovant en profunditat la fotografia del país i la feia sortir de les fórmules més tradicionals que es practicaven als cercles de les agrupacions fotogràfiques. En aquells anys és notable la influència del corrent de les fotografies francesa i alemanya, i sobretot de la fotografia americana, molt en concret de William Klein. Amb els seus dos llibres, New York (1955) i Roma (1959), dedicats a les dues capitals i a la seva gent, Klein havia creat un nou llenguatge fotogràfic, amb temes, formes i composicions clarament rupturistes. Miserachs és un fervent seguidor de Klein, assimila la seva concepció i el 1964, editat per Aymà, publica el llibre Barcelona. Blanc i negre que marca, als 27 anys, la seva consagració com a fotògraf. Vist avui el llibre, és encara d’una total modernitat, per la seva intenció, el contingut de les seves imatges, el seu disseny i format. Es poden veure a l’exposició una bona mostra d’aquestes imatges, avui icòniques.

Semblava que tot estigués fet, però el reconeixement professional el porta a ser contractat per la revista Triunfo i això li permet seguir de primera mà esdeveniments històrics. Cobreix el maig del 68 a París juntament amb el prestigiós periodista Haro Tecglen i la primavera de Praga per il·lustrar uns articles de Miguel Delibes. Des de llavors continuarà al llarg de la seva carrera la col·laboració amb revistes il·lustrades com la Gaceta il·lustrada o Interviú, i per a elles viatjarà per mig món. És en aquesta etapa en què entra definitivament en el món del color per exigència dels editors; però ho fa sense nostàlgia pel blanc i negre, convençut que les noves tecnologies fan que la seva fotografia l’assumeixi sense cap mena de reserves.

Segueixen després feines de tota mena, no exemptes d’alguns entrebancs i dificultats econòmiques que fan que treballi per a editorials i agències en els camps de la moda, la publicitat, els viatges, l’esport, el teatre, el disseny, etc. Era, en aquest sentit, un fotògraf molt polivalent, sense manies i capaç d’afrontar tota mena de reptes professionals que se li plantegessin.

I entrem ja aquí en aspectes més concrets de la seva personalitat que ens ajudaran a comprendre i aprofundir en la seva obra. Laura Terré, historiadora de la fotografia i comissària de l’exposició, n’assenyala alguns en el text d’introducció del magnífic catàleg que s’ha editat, i també ens en va referir d’altres en la seva presentació de l’exposició. Un dels més rellevants és que a Miserachs, a més de ser un gran fotògraf, li agradava molt escriure i, a part dels seus llibres de fotografia, és l’autor de diferents llibres de text -uns acadèmics i altres autobiogràfics- en què exposa les seves experiències vitals i les seves concepcions sobre els més diversos temes fotogràfics. Concretament el llibre de memòries “Fulls de contactes”, editat el 1998 i que va guanyar el II premi Gaziel, és un llibre deliciós en el qual passa revista als principals capítols de la seva vida.

De la seva lectura se’n poden extreure algunes impressions. Miserachs era un tipus decidit, sense por ni complexos per abordar les experiències que tant la vida com la professió li anés proposant. Tenia un esperit molt obert, una mica aventurer. Una persona a qui li agradava passar-ho bé i gaudir de la vida amb totes les oportunitats que aquesta li pogués oferir.

Li atribueixo també molt sentit de l’humor, com de fet es manifesta constantment en els seus texts i en les seves fotografies. Aquestes són molt vitals i respiren enginy i alegria. “Soc una mica un voyeur que es passa el dia buscant tres peus al gat”, diu d’ell mateix. Veure les imatges de Miserachs és per a mi sinònim de passar-s’ho bé en compartir la seva mirada aguda i una mica burleta.

Una altra sensació que experimento a l’hora de repassar la seva obra és el predomini de l’acció. Les seves imatges i els seus personatges estan gairebé sempre en moviment, gesticulant, movent-se, caminant pels carrers. Ell aconsegueix fixar un instant d’aquest moviment, però sense que la imatge resulti estàtica. Jo diria que en aquest sentit les seves imatges són un pèl cinematogràfiques.

Devia tenir també una gran facilitat per les relacions personals, l’amistat i la gent li interessava particularment. Probablement per això les seves fotografies, encara que siguin de paisatges urbans o naturals, estan sempre poblades de la gent que els habita. Repassant amb cura totes les imatges del catàleg de l’exposició només n’he trobat una de sola on no aparegui una figura humana -en la majoria d’elles aquesta resulta ser l’element central.

Com he dit, l’exposició que es presenta a la Pedrera té un caràcter antològic i Laura Terré ha fet un gran treball explorant l’immens fons de negatius i diapositives que constitueixen l’arxiu del fotògraf i que estan dipositats, per cessió de la seva família, al CCCB de Barcelona. Precisament, el 2015 el Centre va organitzar una exposició centrada exclusivament en el llibre Barcelona. Blanc i Negre que, com recordareu, va resultar polèmica perquè se li recriminava, en alguns casos amb molta acritud, la utilització d’uns formats museístics molt poc convencionals que, s’argumentava, no haguessin agradat a l’autor perquè no estaven d’acord amb l’estil que havia mostrat en les seves exposicions.

En l’exposició actual s’han respectat els seus criteris, tant pel que fa als formats com al tipus de positivat que, pel que fa al blanc i negre, s’ha encarregat al mateix laboratori que treballava per al fotògraf i coneixia bé el seu estil. Les imatges es presenten gairebé a sang, amb un marc mínim i sense vidre per tal d’evitar els molestos reflexos. Els peus de foto estan escrits, per una vegada, en una tipografia generosa que permet llegir-los sense lupa i situats en una posició que no requereix torsions especials a l’espectador, la qual cosa és molt d’agrair.

Un altre encert expositiu és l’agrupació de les fotografies en petites unitats temàtiques que faciliten molt la visió, la comprensió de les imatges i les intencions de l’autor.

El conjunt de les imatges sintetitza molt bé el conjunt de l’obra de Miserachs perquè, a diferència del que ha estat molt freqüent en anteriors mostres, s’ha volgut en aquesta antològica anar més enllà de les seves imatges canòniques i més conegudes. En primer lloc, es mostren fotografies de tipus familiar i amical de caràcter menys professional, moltes de les quals són inèdites, que la comissària ha triat a partir de les preferències que l’autor havia deixat assenyalades en els fulls de contacte.

I d’altra banda, s’ha donat un pes molt important a les seves imatges en color lligades als seus encàrrecs per a revistes i editorials, una feina potser molt menys coneguda. Es presenten una cinquantena d’imatges en color a partir de les 10.000 diapositives que Laura Terrè ha visionat per fer-ne una tria, tractant de trobar el que ella anomena l’esperit Miserachs, més enllà d’una recerca temàtica per encàrrecs. Aconseguir, com deia ell mateix, “que la fotografia pessigui l’espectador com ho ha fet abans al fotògraf”.

Com explica Terré, en general són diapositives amb una composició molt més exacta, més rigorosa, on el fotògraf vol donar ja l’enquadrament final perquè sap que un cop entregades ja no tindrà ocasió d’ajustar-lo com ho pot fer quan treballa de forma personal en l’edició i el positivat.

Haig de confessar que a mi, que estic acostumat a un Miserachs en blanc i negre, em costa una mica habituar-me a l’estil i la plàstica de la seva obra en color. Però cal dir que això no em passa només amb Miserachs, sinó amb altres fotògrafs de la seva generació quan, en una fase avançada de la seva carrera, adopten el color. Sempre em queda el dubte de si ha sigut el fotògraf a qui li ha costat adaptar-se al color o si és la mirada de l’espectador la que es resisteix a deixar de veure la seva obra en blanc i negre.

L’exposició es completa amb uns altres elements de força interès. Hi ha tres pantalles en les quals es projecten en gran format imatges de tres de les sèries pel món de la premsa gràfica i de les quals Miserachs confessava sentir-se més orgullós: el maig del 68 a París, la primavera de Praga i la Marxa Verda al Marroc.

D’altra banda, també es pot veure un vídeo d’uns vint minuts de durada amb una sèrie de talls d’entrevistes en diferents moments de la vida de l’autor, que ens permeten conèixer directament les seves opinions sobre la seva trajectòria professional. En les seves darrers paraules, amb què es tanca la projecció, diu referint se a la seva vida: “Jo m’he divertit molt”. Doncs per això crec que, per part nostra, no hi ha millor elogi a l’exposició que dir: “Moltes gràcies, i nosaltres també!”.

Laa Nit dels Museus a La Pedrera

Dissabte 19 de maig, de 19.00 h a 1 h de la matinada, La Pedrera obria les seves portes de forma gratuïta per gaudir del seu edifici fins tard. Tot i així, les persones interessades havien de fer una reserva prèvia online i les entrades ja s’han exhaurit.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació