Pas a pas, vot a vot

21.12.2017

Diumenge passat a la tarda em dirigia a Barcelona en un tren dels Ferrocarrils de la Generalitat. Del mig de l’Anoia sortien tres combois que feien una trentena de parades, passant per pobles petits de la comarca barcelonina fins a arribar a la capital. Al tren pujaven tota mena d’individus, però prop meu van seure dues noies que sobrepassaven per poc la majoria d’edat.

– Es que el Javi no votará, a mí me ha dicho que no votará.
– Pues yo creo que sí, lo que pasa es que le da vergüenza decir a quién.
– Eso es porque votará al PP, ¿no?
– Yo creo que votará Ciutadans. A mi, mi hermano me dice que vote Ciutadans.
– Mi abuelo dice que votará el de… ese… el bajito, el que baila.
– ¡Ah!… El Izeta. Ese es de Ciutadans también.
– No, no, el Izeta no es de Ciutadans, es del otro, ¡del partido del medio!
– ¿Qué otro?
– Pe ce… Pe ce.. Pe se…

La conversa és real, però raonar sobre el nivell de coneixement de les noies seria caure en generalitzacions i, sobretot, no modificaria la realitat. I la realitat és que avui les nostres dues protagonistes emetran un vot, i també que es preveu una participació molt alta i que el recompte sumarà persones que no es mobilitzen normalment. Persones a qui no els feia falta moure’s perquè la política estatal ja afavoria les seves idees de país i ja reproduïa el seu model territorial i lingüístic –tot i ser segurament de zones desafavorides i veure’s socialment afectades per les polítiques centralistes i elitistes. Davant la majoria independentista, aquests catalans han sigut conscients de la importància d’exercir el seu dret a vot.

És probable que moltes d’aquestes paperetes afavoreixin Ciutadans. Però si bé és cert que el partit ha fet una campanya potent i agressiva i que les enquestes han assegurat que dominava el tauler, no és Arrimadas qui haurà fet que tots aquests subjectes votin. El vot l’han mobilitzat els milers de persones que han aconseguit fer tremolar l’Estat Espanyol. Les que han generat trucades preocupades entre aquells que pretenien seguir endavant amb el seu entramat polític i empresarial assentat sobre bases antidemocràtiques. Les que a poc a poc i en silenci fa anys que planten cara a l’Estat, defensant l’educació i la cultura catalana; aquelles que van votar l’1 d’octubre i que estaven disposades a tot el 27 de novembre. Sense això, avui no seríem on som i no votaria qui vota.

Que no ens faci por la democràcia. Ho explicava Joan Burdeus en aquesta columna: una cosa és la moral i l’altra és la política. Moralment no hi ha res que legitimi la violència directa i indirecta d’Espanya, políticament sí. Els unionistes perden en el terreny moral, per això Borrell ridiculitza Junqueras dient-li “mossèn”, i per això Arrimadas no guanya si no és a base d’agressivitat i dades qüestionables.

El d’avui és també un vot moral. La dicotomia és clara: presos polítics o lobbys, referèndum o 155, llibertat o recentralització. Moralment, totes les passes que s’han fet des de l’independentisme són irrefutables: pacífiques, democràtiques i multitudinàries. Avui parlarem tots. I passi el que passi, l’objectiu serà el mateix: alliberar Catalunya d’un Estat Espanyol invasor i opressor, seguir treballant per una República que afavoreixi tothom. Anar superant etapes, i així, apropar-nos cada cop més al final. Pas a pas, vot a vot.