‘Parrhesia’ és antònim de callar: l’Arnau itinerant i comunitari

18.12.2018

El passat 15 de desembre al Mercat de les Flors es va representar l’obra d’art comunitària Parrhesia, un dels projectes del teatre Arnau Itinerant que ha estat possible pel treball en xarxa de les entitats i per la feina de la cooperativa sense ànim de lucre Art & Coop. Surt la pretesa directora de l’espectacle. Ens demana que apaguem els telèfons mòbils i ho fa en català, en castellà perquè ningú s’ofengui i en francès perquè Manuel Valls pugui entendre-ho i subvencionar projectes similars en cas que esdevingui alcalde. La broma sobre les pròpies subvencions es repeteix en dues ocasions i ha estat un dels aspectes dignes d’aplaudir del text, elaborat també a múltiples mans no-professionals. Segueix: “diguem-ho en àrab, en llenguatge inclusiu, en…”. La dona, com és lògic, s’embolica.

Parrhesia, un exemple d’espectacle comunitari | Foto: Alfred Mauve

El Teatre Arnau: d’edifici en runes a projecte itinerant comunitari

L’Arnau està prim prim prim i mort de gana com el protagonista d’aquella cançó tan pròpia del districte, però igual que l’antic xino no es deixa morir així com així. El vincle del veïnat amb el teatre no és nou ni és gratuït. El recinte va començar a funcionar a finals del segle XIX i es va convertir en un punt neuràlgic en què tenien cabuda gèneres teatrals i musicals de tota mena. La façana del teatre Arnau està entre el carrer Tàpies i Nou de la Rambla i la seva restauració començarà el 2019. El deteriorament de l’espai és considerable i les obres van per llarg, però el veïnat tenia ganes de gresca comunitària i l’espera hagués desinflat el projecte. L’Arnau Itinerant ha sorgit de la necessitat de mantenir la flama veïnal viva mentre l’arquitectura del recinte es reforma, i mentre això no passa l’Arnau ha creat un arxiu de memòries del barri organitzat per Laberint Cultura, la cooperativa encarregada d’estudiar la vida de l’edifici.

El teatre Arnau rehabilitat ho farà en clau col·lectiva, perquè si l’espai ha sobreviscut als temps ha estat per la lluita contra el seu enderroc que alguns veïns i veïnes van mantenir entre l’any 2004 i el 2011, any en què l’Ajuntament va comprar l’edifici en runes i va accedir a reformar-lo. L’esperit de l’espai s’ha materialitzat en el projecte itinerant que és avui perquè dos centenars de veïns de la zona i 52 entitats van proposar-s’ho i ho han aconseguit: la gestió del projecte ha passat a ser col·lectiva i assembleària, i des que ho és l’Arnau Itinerant ha creat l’espectacle C/Hospital amb Sant Jeroni en set espais diferents del Raval, Parrhesia i l’esmentat arxiu de memòria històrica. Un total de 28 veïns i veïnes de Sants, Poble Sec i Raval han treballat de forma conjunta Parrhesia, obra teatral coordinada per uns pocs professionals de la dramatúrgia. Dels vint-i-vuit veïns no tothom surt a escena: sis veïns i veïnes han dissenyat l’espai escènic i el vestuari i sis professionals de l’acció comunitària han acompanyat la producció del procés creatiu, que ha durat set mesos i s’ha estès a quatre centres cívics i una escola que han cedit espais perquè els participants poguessin assajar-hi.

 

Parrhesia contra el pensament únic

‘Parrhesia’ és una paraula que en grec clàssic significa “dir-ho tot”, és a dir el contrari de censurar-se. Per això l’espectacle comença a Atenes, en homenatge irònic a l’antiga Grècia i a la idea de la democràcia que hi associem. En un exercici prou postmodern, el ciutadà grec que elogia el sistema democràtic inclusiu acaba per quedar-se sol, perquè ja se sap que la democràcia grega a la qual ens devem excloïa, de facto, a gairebé tothom: les dones, els estrangers, els esclaus, els que no eren propietaris. Després de l’episodi de Grècia es fa fosc i ens traslladem a la Inquisició. Capital, religió i polítics. Dos bàndols de veïns i veïnes actrius a l’escenari davant de les tres figures simbòliques que tenen un objectiu compartit: difondre el pensament únic.

En un exercici prou hilarant, el Papa com a símbol de la religió enumera una a una tot el que vol abolir: l’autoestima femenina, el periodisme independent, els tomàquets —i per què els tomàquets? Perquè se n’ha abaratit massa el preu i el capital vol tornar-lo al preu de sempre i perquè sí (el punt arbitrari de la tirania no s’ha de menystenir: en les prohibicions més absurdes l’autoritat abstracta es fa més manifesta). El veïnat i els professionals que han escrit Parrhesia han encertat la data, perquè just fa una setmana que la policia va entrar per ordre de la fiscalia a la redacció d’Europa Press i del Diari de Mallorca per requisar equips i mòbils del periodista Kiko Mestre pel cas Cusarch, que assenyala una trama empresarial corrupta a l’illa. El periodista seria culpable de revelació de secrets, cosa que ja se sap que és ‘molt antipatriota’.

De la Inquisició fem el salt a la Guerra Civil espanyola i a la posterior ‘depuració’ que el franquisme va imposar. Per l’escenari passen cabareteres despreocupades, una parella d’amants republicans, una jove que recorda l’educació que va viure en temps de la República, temps en què nois i noies col·laboraven per representar obres de teatre, temps en què els ateneus obrers eren ruscos d’activitat i de cultura popular lliure. Al so d’Ay Carmela i de la marxa militar d’una de les actrius, tots i cadascun d’aquests personatges van caient per ordre del nou pensament únic, el nacionalcatolicisme que encara avui viu al Valle de los Caídos, on monjos de bé no tenen problema a admetre (si més no davant la premsa escandinava, com m’ha explicat una periodista noruega) que allà no s’hi ha de desenterrar res, que als morts se’ls ha de deixar tranquils i retre’ls homenatge (i si no el mereixen?).

 

El prime time de la democràcia o dir-ho tot només una mica

Passat l’episodi del franquisme, l’escenari, també ideat i fet pels veïns, es transforma. Ara som en un plató televisiu i aquest és l’espectacle de la democràcia en prime time, amb llums blaves i presentadors corcons. Els concursants poden dir el que vulguin sempre que no es queixin de l’escassa separació de poders, sempre que no bromegin sobre com Carrero Blanco va volar, sempre que no esmentin que la justícia i la constitució espanyoles són una quincalla insuportable, sempre que no cremin cap imatge d’un rei que ja no té ni l’excusa d’haver ‘evitat cap retorn al franquisme per la via democràtica’ com se suposa que va fer el seu pare Juan Carlos aquell 23 -F. Un altre veí-actor-concursant surt per dir que ell necessita dir que “odia tots els nacionalismes”, afirmació davant la qual els presentadors dubten, li pregunten de quin nacionalisme parla. No cal que us digui, perquè ja ho sabeu, que el nacionalisme dolent sempre és el que no forma ben bé part de l’establishment. En conjunt, l’episodi de la democràcia televisada (la democràcia surt a la tele, la revolució menys) és la societat de l’espectacle en acció i la metàfora d’una transició brillant i perfecta només en aparença.

En aquest episodi/esquetx les picades d’ullet son múltiples, i una d’elles va dirigida a l’humorista Rober Bodegas, que a aquestes alçades del segle XXI va tenir la cara dura de referir-se als gitanos com a lladres i de suposar que el prejudici social de tota la vida ens faria gràcia, i de fet el més lamentable és que el seu acudit més suat que la roba de gimnàs devia ser respost amb riallades. En l’episodi, un grup de veïns i veïnes actors han aprofitat per fer una dansa la mar d’alegre sobre la santa legalitat de la constitució i la bondat de la casta judicial espanyola, que els últims temps s’ha fet famosa per un ventall ampli d’injustícies que van des del descrèdit de la violació contra dones locals i forasteres (penso en les recollidores marroquines de fruita) fins al manteniment en presó preventiva dels polítics que vostès i jo mateixa vam anar a votar perquè fessin el que no es van atrevir a fer del tot.

 

L’art comunitari i la política

Si l’art sol estar poc o molt vinculat a la política, l’art comunitari ho està més: és part de la seva funció. La gràcia del teatre d’aquest tipus és el vincle que genera entre participants, però la gràcia és doble si la crítica que es reflecteix a escena interpel·la de debò el públic. El rerefons de l’obra és el poder que la censura té sobre la ciutadania, i l’última conseqüència d’aquesta és la d’impactar en la psique de les persones fins a aconseguir que se censurin elles mateixes. Potser per això no estava de més la part del final de Parrhesia en què, ja desproveïts de vestuari, un a un i una a una els actors i actrius deien els seu nom, el seu barri i la seva por més gran. Les pors eren diverses, però la més comuna era la por a tornar a tenir por, que vol dir la por a caure de nou en un context polític en què de cara a la galeria es pot parlar però a la pràctica només es pot parlar una mica i de segons quins temes.

Tot i que l’han escrita a moltes mans i han caigut en tòpics —les cançons de la Polla Records ja reiteraven aquesta imatge del Papa que va de bracet amb el polític i amb l’empresari gras—, veïns i veïnes també han sabut anar més enllà: s’han rigut de si mateixos i de la crítica social sense que això els hagi impedit ser crítics amb l’estat actual de les coses, una situació que pel meu gust han sabut radiografiar prou bé i sense necessitat de les explicacions que faig jo ara, sense perdre la gràcia. Els guionistes d’aquest sarau de l’Arnau Itinerant han anat més enllà del tòpic quan han rigut del llenguatge inclusiu, que ja sabem que està bé però que pot caure en l’absurd; han anat més enllà del tòpic quan han explicitat el propi interès en rebre subvencions que segueixin fer possible espectacles d’aquest tipus; en la representació del gag musical sobre les meravelles de la Constitució espanyola gairebé han assolit el nivell de La Cubana.

 

Respon a Hatim azahri Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. M’encanta el llenguatge que utilitzes i com descrius l’obra de principi a fi, sens dubte l’obra és preciosa i amb una intenció molt clara, criticar la gran Censura que es va fer en el passat i que encara es segueix fent ara mateix.
    Agraeixo la dedicació i obstinació que has posat en redactar aquest fabulós article, moltes gràcies Júlia Bacardit.