París és una biblioteca

Un grup de bibliotecàries aterren a París

A mitjan juny, un grup de trenta-tres bibliotecàries catalanes visitem les biblioteques de París. Hi anem perquè tenim el desig d’aprendre. Sabem que fem bona feina, que el sistema bibliotecari satisfà la societat catalana, però fem tot el que cal? Anem a descobrir-ho, a palpar altres models. És un tast, però ens du a noves reflexions. Evidentment, a França i a Catalunya es viuen realitats diferents i cultures diferents, però en compartim moltes, també. Alguns dels seus plantejaments i solucions podríem adaptar-los a casa nostra? Veiem-ho.

Un avió ple de bibliotecàries

Emprenem el viatge a París: un gresol de bibliotecàries una mica xalades, amb una certa dosi de nervis, ens anem trobant a l’aeroport. Nervis pel vol, per veure qui hi va, quin ambient es crearà (l’ambient propi d’un viatge d’estudis). Pels passadissos del Prat ens anem agrupant de mica en mica, ens reconeixem per l’aspecte. Sí, les bibliotecàries fem fila de bibliotecàries, més o menys, portem impregnat el librarian style. Però, sobretot, ens reconeixem per l’argot, perquè emprem un vocabulari propi. Ens anem presentant, “ella porta el pe-i” (el préstec interbibliotecari), “ella la infantil”. “Sóc d’aquí”, i “jo d’allà”, i “quants habitants sou?”. I “quants treballeu a la biblio?”, “quin horari feu a l’estiu?”. Les preguntes bàsiques. Somriures. Hi anem representants d’arreu del territori, fins i tot de les Illes.

I pugem a l’avió a ritme de Bruno Mars, seiem, i automàticament obrim els llibres. Quin goig, quin luxe! En digital o en paper. Lògic: les bibliotecàries llegeixen. I quines ganes de saber què llegeixen. Al meu costat, la companya llegeix Les quatre estacions de l’estiu, de Grégoire Delacourt, que situa la història a l’estiu de 1999 (recordareu que alguns deien que seria l’últim estiu abans de la fi del món). La novel·la es situa en una platja on estiuegen quatre parelles en quatre moments molt diferents de la vida. Potser us sona l’autor, perquè també ha escrit La llista dels meus desitjos.

Algunes companyes de viatge també descansen, perquè és d’hora, ben d’hora, i perquè quan aterrem a París començarà la gran marató.

El professor Lluís Agustí és el nostre guia (cultural i espiritual), coneix bé la ciutat i ens dóna algunes recomanacions clau: no es pot fer tard i les distàncies són molt llargues. Cal calcular bé els temps si volem anar arreu. Ens han preparat, amb la Carme Fenoll, la cap del Servei de Biblioteques de la Generalitat, una oferta ben àmplia i interessant de llibreries i biblioteques.

Marató de bibliòfils per París

D’entrada, fem grupets i cadascú va a explorar allò que vol: la llibreria Gibert Jeune, la Gibert Joseph, la Chantelivre, la Tschann Jeunesse, la Shakespeare and Company…. I ja veiem París, brillant, caminant ràpidament, de llibreria en llibreria, passem per davant de Notre-Dame, de la Sainte-Chapelle, creuem un pont i un altre… A les llibreries hi trobem moltes publicacions desconegudes. Casualment m’he incorporat a un grup de fanàtiques de l’àlbum il·lustrat, i ens sorprenen la quantitat d’autors i editorials que no arriben al nostre país i que són molt atractius i de gran qualitat. A la Gibert Jeune hi trobem molt bons preus. A la Shakespeare s’hi ha d’anar, no cal ser bibliotecària per al·lucinar-hi. És una fita de la literatura anglesa, editora abanderada de Joyce, és un santuari de la lectura, de l’escriptura i de l’amor als llibres. El local és antic, estret, està ple a vessar de llibres i de curiosos pujant i baixant les escales minúscules. A cada racó hi ha algú llegint. En una tauleta davant d’una finestra oberta al Sena un jove escriu frenèticament. Sobten els diversos llits que conviden a hostatjar-se per uns dies si, a canvi, treballes a la llibreria. Tot en un silenci sepulcral, respectuós, però divertit. Ideal per a nostàlgics.

Les biblioteques porten nom de dona

I arribem a la visita de la Médiathèque Françoise Sagan, amb nom d’una escriptora i directora de cinema vinculada a la Nouvelle Vague. M’hi vull quedar a treballar una bona temporada. Impressionant. L’espai és ampli i està molt ben rehabilitat, amb un gran jardí d’inspiració mediterrània, com els descrits a Viatges extraordinaris de Jules Verne. És una biblioteca molt lluminosa, àmplia, acabada d’inaugurar, on la història i la innovació són sempre presents. Ofereix tot de serveis a la ciutadania diversa que atén, alguns de ben curiosos. M’impacten els serveis d’acollida al públic amb necessitats especials, als refugiats, als qui han demanat asil polític, als sense sostre. Treballen per afavorir la convivència i entenen que, per assolir-la, és bàsic l’aprenentatge del francès. L’edifici fomenta la cohabitació del públic, tothom pot circular lliurement, l’accessibilitat és garantida, i les activitats estan vinculades al barri i a la innovació. La sala de la bebeteca no compta amb el taulell per a la bibliotecària, perquè no cal, allà els pares s’han d’ocupar dels fills. La zona jove i infantil està plena de racons amb pufs. S’hi pot menjar, aprendre a tocar el piano… El racó pel bookcrossing, que moltes biblioteques tenim, serveix per a alliberar també roba o qualsevol objecte que ja no necessitem i que pot ser útil a altres persones. Tot ben exposat, és clar. Les bibliotecàries ens fixem en com exposen els llibres en centres d’interès, barrejant formats, en l’etiquetatge… Sorprèn la quantitat desbordant de fons en molt bon estat de què disposen (cent mil documents, trenta mil dels quals són per a joves i infants, és impressionant). Circulem embadalides. A més, la Mediathèque acull l’immens fons patrimonial de la primera biblioteca juvenil de la ciutat, d’estil Montessori —L’Heure Joyeuse—, amb més de vuitanta mil documents datats des del segle XVI, en diversos idiomes (també en català, que ens mostren com a veritables antigues joies que són) i a més, accessibles al públic sense restriccions. Però no són aquests serveis fashion els que ens sorprenen, perquè, poc o molt, a les nostres biblioteques n’oferim. No en debades, la propera excursió proposada ja per la Carme Fenoll és a Biblioteques de Barcelona. Ens captiva el conjunt, i com tots els detalls n’estan, de ben cuidats. Ens captiva el comportament dels lectors, que se senten com a casa, còmodes: xerren, estudien, berenen. Hi ha llum i silenci. Ens preguntem per la clau de l’èxit, ja es veu que destinen molts recursos econòmics al mobiliari, a l’equipament, al fons i també als recursos humans, perquè hi treballen quaranta persones. D’altra banda, sort que a casa nostra no hem caigut en la moda absurda de dir-li mediateques, perquè realment són biblioteques, atès que no tenen una oferta excepcional en altres formats que no siguin el llibre, ans al contrari, fan pagar una quota per préstec de CD i DVD, tot i que els infants i qui justifiqui un salari baix estan exclosos de pagament. Tan bonic com és el nom biblioteca, i tan ampli com és ja el seu significat!

La BnF, com un museu

La segona visita que fem tot el grup de bibliotecàries és com anar a un gran museu nacional, o a la seu de l’ONU. Anem a la BnF, concretament a la seu François Miterrand, inaugurada fa vint anys per ampliar i modernitzar la Bibliothèque nationale. És un mega espai, emmoquetat de granat, que harmonitza colors i materials càlids com la fusta, amb el vidre i el ciment. Hi veig l’ostentació del poder del saber i de l’estudi.

L’edifici, de línies minimalistes, es caracteritza per quatre grans torres angulars que simbolitzen quatre llibres oberts: el de les lleis, el dels números, el de les cartes i el dels temps. Al quadrat del mig hi ha un jardí frondós de dotze mil metres quadrats que, com diu la guia que ens atén, “només serveix per a l’ànima”, perquè no s’hi pot entrar (només un dia a l’any). M’encanta que es tingui en compte l’ànima. Els ulls se senten reconfortats cada vegada que veiem el jardí en el nostre periple per la súper biblioteca. Aquest cop, el jardí és una miniatura d’un altre situat a París, que li agradava especialment a Miterrand. El recorregut per la biblioteca segueix el camí iniciàtic, de transformació de la persona que pretén ser la biblioteca: la primera planta és accessible a la ciutadania major de 16 anys i la planta baixa, on es troba el jardí, és reservada només a investigadors. Per entrar-hi s’ha de pagar, tot i que hi ha tarifes reduïdes a estudiants i hi ha persones que poden ser exonerades. A partir de les cinc del vespre és de franc.

El mural del Llibre de les meravelles de Miquel Barceló

Aquest viatge llampec i en aquestes dates ens permet aconseguir veure el gran mural efímer de Miquel Barceló, un fresc de fang monumental que cobreix les enormes vidrieres d’un lateral del jardí, de cent-noranta metres de llarg per sis d’alçada. Titulat per l’artista amb dos noms: un és Vidre de meravelles, ja que s’ha inspirat en aquesta obra de Ramon Llull, en l’Any que commemorem el setè centenari de la seva mort; i l’altre és Le Grand Verre de terre, en referència a l’obra homònima de Duchamp. El fresc és una obra viva i canviant, perquè aprofita els efectes de la llum que rep del pati. Podríem visitar una altra exposició de l’autor mallorquí, però seguim per passadissos de luxe veient la sala de lectura de premsa, d’audiovisuals… La guia ens va abocant els números astronòmics: allotja quinze milions de documents impresos, i tenen espai per a vint milions. Conserven milers de manuscrits, col·leccions de mapes, monedes, estampes i registres sonors. Tres-cents mil llibres són de lliure accés i el catàleg de documents electrònics és també immens. Hi treballen més de dues mil persones, de les quals quatre-centes són bibliotecaris. Admirem una escultura de Louise Bourgeois i uns globus terraqüis i celestes gegantins. Tot és gran a la BnF.

Els espais prohibits de la BnF

La nostra guia ens condueix fins a les torres i podem divisar el París que no veurem més de prop, des de les grans finestres de les sales de convencions. També ens fa baixar per una llarga escala mecànica fins a les zones reservades als investigadors. I baixem en muntacàrregues fins al soterrani on descobrim la màquina: el gran sistema de transport de trescentes-cinquanta-cinc caixes acoblades a vuit quilòmetres de rail, amb què distribueixen un milió de documents que els investigadors consulten cada any.

Acabem exhaustes, assegudes a la moqueta de l’entrada. Però encara volem més i pugem al metro a la parada Bibliothèque François Miterrand i ens dispersem per grups per sopar i gaudir una mica de París. I ho aconseguim, perquè comencem a fer equip i ens acompanyem les unes a les altres, i el capvespre és d’una bellesa embriagadora i el sopar és energètic i ple de riures.

La Médiathèque Marguerite Duras

L’endemà al matí ja som a l’altra punta de la ciutat, davant d’una altra biblioteca amb nom de dona, no és casualitat, és un desig de donar valor a la cultura de dones. És una de les mediateques més grans de la ciutat, situada en un barri amb població diversa. És àmplia il·luminada amb llum natural, i ja des de l’entrada percebem que volen que els lectors hi estiguin a gust. La planta baixa la conceben com un espai recreatiu: cafeteria, sala d’exposicions, sala d’audiovisuals (per mirar pel·lis i usar els ordinadors), auditori (auditori amb tots els ets i uts!, ens hi colem de puntetes a espiar un concert de l’escola de música amb un piano de cua preciós). Ens fascina el servei d’autopréstec (que sembla estar estès a totes les biblioteques), perquè incorpora un sistema senzill per tal que els lectors siguin autònoms i facilitar l’ordre; es tracta d’una gran prestatgeria a l’entrada, on els lectors poden recollir les reserves o tornar el llegit, tot ben assenyalat. El fons d’aquesta planta s’hi adiu: premsa, còmic, lleure, CD i DVD. Hi exposen les novetats, i ofereixen una llibreta on apuntar les desiderates.

La primera planta l’entenen com un lloc per parlar fluixet. Hi ha la sala infantil, i la juvenil, amb un pati maquet al centre. També hi ha una zona per “altres formes de llegir” amb una extensa col·lecció de llibres en lletra gran, braille i audiollibres (hi fan tertúlies mensuals) i braille.

Disposen de lupes electròniques i teclats d’ordinador en braille i en lletres grans. També ofereixen el préstec de lectors de llibres electrònics i un catàleg amb quatre mil títols, amb el projecte de doblar la xifra.

A la segona planta s’hi va per treballar en silenci. Hi ha la sala d’estudi, d’informàtica, el taulell de referència i els llibres de coneixement. Ens semblen perfectes els serveis que ofereixen per donar suport a les persones en procés de recerca de feina, que inclouen la tasca d’un mediador, tallers, bibliografia específica en diversos suports i ordinadors exclusius per a aquest fi. Perquè les biblioteques són espais d’acollida, sovint els primers, però també espais de confiança per a les persones que passen per canvis a la vida.

La tercera planta també és de treball en silenci, i acull la col·lecció local, s’hi fan dinamitzacions per conèixer la història i el territori veí. És un espai molt agradable amb grans finestres amb plantes, molt propici per a la concentració.

I quan semblava que les bibliotecàries no podíem desitjar més, ens van dur als despatxos pel treball intern. Encara no ens podem creure com és d’ampli, que ben muntats tenen els espais comuns i, sobretot, la quantitat de gent que hi treballa (el triple que a les nostres biblioteques).

Com a detall, recordo l’estratègia que explica una de les bibliotecàries per atendre les queixes dels lectors. Els diu: “vostè té el poder de canviar la biblioteca amb el seu vot”. Ho penso posar en pràctica immediatament.

Seguim el full de ruta

Extasiades, les bibliotecàries vam tornar a fer grups i marxar corrents a complimentar el full de ruta. La majoria van anar a la Médiathèque Aimé Césaire, poeta i polític de la Martinica, l’ideòleg de la negritud i les arrels africanes. Pel que expliquen, és per caure-hi de cul, més i millor que les altres. La companya de Figueres destaca els seus serveis de conversa per a estrangers, el suport informàtic, els tallers de filosofia per a infants i la manera de treballar coordinada amb les vint-i-cinc biblioteques que integren els municipis mancomunats del nord-est de París i amb les àrees d’educació, serveis socials i associacions. Com no podia ser d’una altra manera, també hi ha una terrassa, encara més fantàstica, a l’entorn de la qual es distribueixen els diferents espais de la biblioteca.

Algunes vam aprofitar per tombar per més llibreries i veure alguna exposició. En el cas del meu grupet, vam anar al Centre Pompidou, a gaudir de l’exposició de Paul Klee i gairebé patim la síndrome d’Stendhal a la llibreria del museu.

#ParisBib

Ja arribem al moment de recollir maletetes, esperar l’hora de sortida de l’avió, i captar Wifi on sigui, totes aviciades amb el mòbil (bé, totes menys la Joana que llegia, sort d’ella!). Tafanegeu a Twitter i Facebook l’etiqueta #ParisBib amb què compartim la nostra experiència amb el món.

Comencem a canviar

No paro de pensar en el que hem vist i em pregunto quines coses podríem incorporar sense invertir més diners. Potser el to. A la propaganda, als cartells, als rètols, als avisos…, hi veiem un to de recomanació i no de sanció o prohibició: “el personal de recepció és a la vostra disposició per a… ajudar-vos, informar-vos, acompanyar-vos, explicar-vos, aconsellar-vos”. Què hem de fer ja, però ja? Donar més visibilitat a la lectura digital. Tallers per a infants i adults. Què ens costaria molta inversió? multiplicar per tres el personal, la inversió en novetats, el servei d’autopréstec, les infraestructures en sales d’actes, multimèdia. Caldria canviar els pressupostos, convèncer els polítics que la cultura és inversió. Què no entenc que nosaltres no tinguem i ells sí que tenen? Els jardins, les plantes, la llum natural. Són imprescindibles en una biblioteca! Què m’agradaria aconseguir? Que els espais de convivència fossin tan ben usats.

Què llegeixen les bibliotecàries?

A l’avió sí, les companyes tornen a fer aparèixer els llibres i espio els títols: Incerta glòria, de Joan Sales, llegit apressadament perquè no vol veure la pel·lícula que s’està rodant sense haver llegit aquesta magnífica novel·la. Llibre d’Evast e d’Aloma e de Blaquerna son fill, de Ramon Llull, s’endú la palma, no pot estar en més sintonia amb el viatge. D’altra banda, hi ha alguna tan valenta que s’endú Josep Pla a la maleta, molt encertadament l’Obra completa IV – Sobre París i França. Altres títols, que si elles els llegeixen m’inciten a llegir-los són: Jardí a l’obaga, de Blanca Busquets, que parla de la visió oposada entre els que viuen al món rural i els que viuen a ciutat i a més està a eBiblio. Estimada vida, que per ara és l’últim llibre d’Alice Munro, premi Nobel de literatura. Rayos de Miqui Otero, que proposa una manera diferent de mirar el món. Puresa de Jonathan Franzen, sobre la veritat i el fanatisme. Un dels libres ha passat de mà en mà, per breu i per colpidor: El parèntesi esquerre, de Muriel Villanueva, il·lustrat per Aitana Carrasco. Aprofitem per fer tertúlia perquè coincidim llegint un parell de grans títols del club de lectura virtual La signatura 400, que modera la bibliotecària Esther Suriñach emprant la plataforma ReadGroups, i són: Stoner, de John Williams i El último día de Terranova, de Manuel Rivas. Xerrant, xerrant, una de les bibliotecàries afirma contundent que “ja no aguanto els llibres que intenten alliçonar-me, de jove sí…”, però clar, ara ja no, hi estem totalment d’acord. Un son profund. Dietari d’un curs de literatura universal, d’Enric Iborra, publicat per Viena edicions, i que pot ser molt útil per prescriure lectures als joves, ens porta a parlar del blog d’aquest autor (laserpblanca.blogspot.com) que prenem a partir d’ara com a referent de primera línia. Biografia del silenci de Pablo d’Ors, que trobareu a Angle editorial, i versa sobre com la meditació ens permet renovar la nostra personalitat. Hi ha qui s’endú dos títols, per si l’acaba: Històries de Londres, d’Enric González, que ajuda a descobrir la ciutat fins i tot si hi vius, i la novel·la negra L’home del balcó de Maj Sjowall.

L’objectiu d’un viatge només és l’inici d’un altre

Baixem de l’avió i seguim parlant de llibres, de blogs, i crec que ens sentim cada vegada més grup, més en sintonia. Havia de passar, tenim interessos comuns, i l’experiència ha estat tan bona que totes volem repetir. Potser “l’objectiu d’un viatge només és l’inici d’un altre”, com diu José Saramago. Ara ja estem connectades.