París: cap a un maig del 18?

8.05.2018

A ningú se li escapa que aquest maig és especial. Es compleixen 50 anys del maig del 68. Exposicions, programes especials de ràdio, monogràfics, articles d’escriptors i filòsofs, conferències… A França tothom està recordant els històrics esdeveniments que van fer trontollar l’establishment francès ara fa mig segle. Que es parli tant del maig del 68 no és només protocol·lari. Molta gent a França desitja un canvi. D’ençà que milers de joves van ocupar les facultats i van irrompre als carrers ara fa 50 anys, tot moviment de protesta a França es mesura i es compara amb el maig del 68. Aquest cop, però, les coses són diferents. Almenys per molts estudiants. El romanticisme del 50è aniversari i la radicalització del neoliberamisme promogut per Macron estan propiciant que molts estudiants no vulguin resignar-se a recordar fets del passat ni a mesurar-se amb ells, sinó a realitzar el seu propi maig. A les facultats i als carrers de París poden veure’s pintades en vermell amb proclames que invoquen un “Maig del 18”.

Paris 8, Sorbona, Tolbiac, Nantarre, École Normal Superieur, Sciences Po o la Universitat de Bordeus, entre d’altres, han estat o són ocupades per centenars d’estudiants que han aconseguit paralitzar els ritmes habituals de la vida acadèmica i estudiantil. Gairebé cada dia tenen lloc assemblees o manifestacions. Algunes ocupacions no s’han pogut mantenir gaire temps. Alguns rectors, al·legant problemes de seguretat, han trucat la policia, la qual ha desallotjat les facultats amb nocturnitat. És el cas de Tolbiac.

A Paris 8, en canvi, el rector no gosa trucar la policia. No s’ho pot permetre tenint en compte la tradició contestatària i crítica de la universitat, fundada després dels esdeveniments del maig del 68 per filòsofs com Deleuze o Foucault. Paris 8 resta bloquejada des de fa un mes. En general, els cursos ordinaris o bé s’han suspès o s’han transformat en debats sobre la situació política actual. Si bé les validacions de les matèries es mantenen, no hi haurà exàmens: els professors han establert –sovint previ consens– procediments alternatius d’avaluació. De manera unànime, els professors de Paris 8 –com tants altres professors d’altres universitats– han recolzat les lluites dels estudiants i s’han oposat a la llei Vidal.

En una societat tan elitista com la francesa la llei Vidal no ha agradat gens als estudiants. En els darrers anys a França hi ha hagut un increment d’estudiants que ha implicat que no hi hagués prou places en algunes carreres acadèmiques per a tots els demandants. De manera provisional es va optar pel tiratge a sort. Ara, en comptes d’aportar més recursos i augmentar el nombre de places, Macron ha optat perquè les universitats puguin escollir els seus estudiants tenint en compte els seus expedients acadèmics, les seves motivacions i els seus projectes acadèmics i laborals. De manera generalitzada, hi ha un clar consens entre els alumnes: la llei castigarà els estudiants de les famílies amb menys recursos i propiciarà una competència inaudita entre les universitats. D’ençà que la llei ha entrat en vigor ha trobat resistència a instituts i universitats. La majoria dels estudiants, però, no s’oposen només a una llei concreta que consideren injusta. La seva protesta és més radical: s’oposen al macronisme i al neoliberalisme. És per això que s’han obert canals de comunicació amb els maquinistes en vaga així com amb altres actors en lluita.

Interior de l’ENS, París. “Només la violència ajuda allà on la violència regna”

Si bé les mobilitzacions d’estudiants i treballadors són el primer gran desafiament al govern de Macron i que aquestes estan adquirint una dimensió i un pes considerables, els moviments de protesta estan molt lluny de fer trontollar el govern francès. Entre els estudiants es discuteix sobre com fer créixer i intensificar els moviments d’oposició. En assembles i seminaris es parla sobre quines estratègies seguir. I el debat sobre l’ús de la violència ha entrat en escena després que els BlackBlock hagin fet la seva aparició en les últimes manifestacions. Els BlackBlock són joves estudiants que, vestits de negres, encaputxats, amb màscares antigàs i ulleres de busseig per protegir-se dels gasos lacrimògens, s’enfronten a la policia i destrossen el mobiliari de grans empreses multinacionals. A la manifestació unitària de l’1 de maig van desbordar la policia. Més de mil BlackBlock es van posicionar al capdavant de la manifestació, entre la resta de manifestants. Al seu pas van destrossar un restaurant McDonald’s i van cremar un cotxe de Seat. La resposta de la policia va ser contundent: van llançar bombes de fum i gasos lacrimògens a la multitud i van detenir un centenar de persones. Des de fa dies s’està denunciant que les detencions van ser arbitràries: pel simple fet d’estar en la zona on els BlackBlock van fer la seva aparició s’era sospitós de voler emprar la violència. L’elit cultural, mediàtica, acadèmica i política que està recordant els fets del 68 i que al mateix temps condemna la violència puntual i controlada dels BlackBlock obliden sovint i intencionadament la dimensió violenta del 68.

Efectivament, el maig del 68 va ser un mes violent. Més enllà d’algunes protestes i reivindicacions concretes, els estudiants s’oposaven, de manera radical, a tot un sistema social, econòmic i polític. A finals de mes, la societat francesa estava cansada de les manifestacions dels estudiants. Una gran mobilització conversadora als Camps Elisis i la victòria aclaparant del partit de De Gaulle en unes eleccions anticipades van posar fi al moviment estudiantil. Els estudiants no van obtenir res. El seu fracàs, però, va ser un èxit. Unes protestes que s’oposaven al sistema no podien sinó perdre, almenys d’entrada. Els efectes d’aquell esdeveniment polític es van deixar sentir, però, amb el temps. Sense el maig del 68 sembla improbable que haguessin estat possible les lluites feministes o les lluites pels drets dels homosexuals.

ÉcoleNormaleSuperieur (ENS), ocupada. París.

Avui molts joves confien en un nou maig, és a dir, que un veritable esdeveniment polític tingui lloc, obrint, en el futur, un nou horitzó social i vital. Ara per ara les manifestacions dels estudiants estan, però, molt lluny d’interrompre i col·lapsar la vida quotidiana parisenca. Malgrat tot, en una societat travessada per l’explotació i la violència sistemàtica, invisible, naturalitzada i justificada legal i simbòlicament, el desig d’una altra vida s’apodera cada dia de més gent. Res sembla indicar que un nou maig estigui a punt d’esclatar, però també és cert que tot autèntic esdeveniment polític és impredictible. Com ha escrit l’escriptora Annie Ernaux, “la revolució que vindrà ens és desconeguda. I tard o d’hora una revolució ha de venir –diu l’escriptora– perquè la dominació i el desig ardent d’una altra vida continuen”.