Paraules d’amor: Un “espectàcul estupendu”

17.11.2015

El divendres 2 de setembre, a les set de la tarda, Cristina Arenas, Blanca García Lladó i Laura Pujolás interptretaran Paraules d’amor, dirigit per Joan Ollé, un espectacle excels sobre els nostres barbarismes amb el qual inauguraran la 34 edició de La Setmana del Llibre en Català. Maria Nunes va veure l’obra l’any passat i en va fer aquesta valoació.

Una imatge de l'obra de teatre Paraules d'amor, de Joan Ollé

Una imatge de l’obra de teatre Paraules d’amor, de Joan Ollé

El director Joan Ollé acaba d’estrenar Paraules d’amor a La Seca Espai Brossa. Un homenatge a les múltiples maneres de parlar català i un elogi als barbarismes. L’espectacle, intepretat per Laura Pujolàs, Cristina Arenas i Blanca García Lladó, es podrà veure fins el proper 6 de desembre. Maria Nunes l’ha vist i ens en parla a Núvol.

Quines són aquestes “Paraules d’amor”?

Segons que ens diu el seu creador, dramaturg i director, Joan Ollé, “el títol ja insinua les intencions: retre homenatge a les moltes maneres de parlar el català -no sempre conforme a les normes de l’Acadèmia- dels nostres avis, dels nostres pares, de nosaltres mateixos i dels nostres fills. Treurem a passejar aquestes paraules com altives i altius models desfilant per la passarel·la de la llengua i la memòria.” És a dir, retre un homenatge al que en l’època decimonònica se’n deia “el català que ara es parla” i que precisament tenia un dels seus grans defensors en un home de teatre, Frederic Soler “Pitarra”, autor iconoclàsta de saninets i peces satíriques, que després es va convertir a l’ortodòxia. Això no caldria recordar-ho però contextualitzar sempre és útil, crec.

Un tema certament polèmic que es va revifar precisament en les pàgines virtuals d’aquesta casa no fa gaire en sendus articles de Toni Soler, Marta Pallarès, Jaume Salvanyà, Simon Perera, Amadeu Corbera, Joan M. Minguet, Abel Carretero, i no sé si me’n deixo cap.

En quina forma se’ns presenten les “Paraules d’amor”?

Doncs en la forma d’un diccionari, d’un “Diccionari Tòntu (Elogi del barbarisme i d’altres barbaritats de la parla catalana)”.

Friedrich Nietzsche deia que “la potència intel·lectual d’una persona es mesura per la dosi d’humor que és capaç d’utilitzar. L’humor, la ironia, fotre’s d’un mateix són hàbits saludables, saníssims, i no cal anar a cals filòsofs, ho diu el sentit comú. Així doncs, “Paraules d’amor” és una obra divertida, amb sentit de l’humor, construïda a base de retalls de parla real enfilats amb un notable enginy verbal, aquest és un dels seus punts forts. L’altre són les tres bones actrius, Cristina Arenas, Blanca Garcia-Lladó i Laura Pujolàs, que l’interpreten amb gràcia, amb una magnífica dicció i amb l’extraordinari mèrit d’anar enfilant sense errors ni vacil·lacions un text d’una dificultat considerable de memoritzar, perquè és senzillament un llistat de mots i expressions sense un mínim nexe argumental que serveixi de suport. Sense elles, no sé si aquest diccionari s’aguantaria durant una hora “i picu”. Pel que fa l’escenografia i l’attrezzo, minimalistes i útils. Útil sobretot per a qui hagi estat la persona afortunada de poder buidar el prestatge que ocupaven els volums de la Gran Enciclopèdia Catalana i, de passada, fer una contribució al noble art de Talia amb alguna cosa més voluminosa que un granet de sorra. Fins aquí, doncs, fantàstic.

Ara bé, un parell d’objeccions, si se’m permeten, sobre l’obra, el muntatge i la temàtica.

Primerament, quant al muntatge resulta pla i reiteratiu, força previsible quan portes una estona a la cadira perquè les expressions van variant però l’esquema escènic és exactament el mateix. Potser això sigui conseqüència del fet que, pel meu gust, a l’obra li manca una mica de consistència i potser de reflexió, que no estan pas renyides amb la ironia ni el sentit de l’humor sinó, ben al contrari, són recursos de gran eficàcia.

I és que el tema de la llengua no és un tema qualsevol ni exempt de polèmica, com ja he dit abans. Vegem que ens diuen en la presentació:

“Sí, “Paraules d’amor”, perquè com diu en Serrat a la seva cançó, no en sabíem més, i amb elles hem anat fent. No deixa de ser curiós que Catalunya, que ha exhibit reiteradament la seva llengua com a gran signe d’identitat, sigui, sens cap mena de dubte, el país d’Europa i part de l’estranger que, per convivència amb el castellà i altres factors, pitjor la parla amb respecte a la normativa vigent.”

Anem a pams, primerament, hi hauria molt a dir i a explicar d’aquesta, diguem-ne, “convivència” amb la llengua castellana, i caldria precisar el pes i les consequències nefastes d’aquests “altres factors” que fan que aquesta “paradoxa” que ens engalten com qui res resulti d’un simplisme tal que no deixa de sorpendre. No hi entraré perquè crec que tothom sap perfectament a què em refereixo.

Per altra banda, en l’època de la cançó d’en Serrat, és a dir la generació d’avis i potser pares, sí que podien dir que “no en sabíem més” perquè l’escolarització era exclusivament en castellà, però d’aquí en endavant, qui no en sap més és senzillament per una cosa que se’n diu pura i simplement desídia.

Ei, respectable del tot, però desídia, que també se n’hi pot dir negligència o incúria. Perquè el que servidora, que és una enamorada de les paraules de la seva llengua, troba curiós és que hom no sigui capaç de fer un esforç per parlar i escriure amb propietat una llengua, si se l’estima. I si no, doncs res, anar fent amb el català “tòntu”.

Però bé, deixem-ho aquí que tampoc no cal que ens posem transcendentals ara, puesbueno... a fi de contes, lo que importa és que és un espectàcul estupend per anar-hi a La Seca a passar un rato a etxar unes risses, i namés per això ja mola.