Paraula d’Electra

Tothom és esclau del seu temps i de l'etiqueta que li pengen. A Palau i Fabre se'l recorda més com a expert en l'obra de Pablo Picasso

Tothom és esclau del seu temps i de l’etiqueta que li pengen. A Palau i Fabre, per mèrits propis, se’l recorda més com a estudiós i expert en l’obra de Pablo Picasso i també, esclar, com a poeta, amb la seva obra escrita entre el 1936 i el 1950 reunida en el volum ‘Poemes de l’Alquimista’. Però la seva flaca, i potser el seu reconeixement frustrat, va ser el teatre. Palau i Fabre volia ser dramaturg, però quan la guerra i l’exili van torçar-ho tot, segons quines vocacions van passar als llimbs dels oblits.

Dafnis Balduz i Àngels Bassas a Mots de ritual per a Electra © TNC

D’aquí ve que el Teatre Nacional de Catalunya hagi dedicat el cicle ‘L’origen de l’oblit’ al teatre sepultat per les circumstàncies polítiques i socials entre els anys quaranta i els anys seixanta del segle passat. Oblit a mitges, esclar, perquè Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917 – 2008) va poder veure encara en vida algunes de les estrenes que l’Espai Escènic Joan Brossa (a l’antiga seu) li va fer a principis de segle XXI, precisament per recomanació del mateix Joan Brossa.

El director Hermann Bonnín li va estrenar el 2001 l’obra ‘La confessió i l’esca del pecat’, amb Marta Domingo, Joan Diez i Francesca Piñon… i amb Palau i Fabre a primera fila, constatant i gaudint de com es representava el seu erotisme poètico-teatral en viu. Dos anys després, el 2003, Bonnín hi va tornar amb una versió de l’actual ‘Mots de ritual per a Electra’, també amb l’actriu Marta Domingo, a més de Xavier Ripoll, Marisa Josa i Carles Arquimbau.

La demanda que el teatre de Palau i Fabre entrés en un dels grans teatres públics catalans com el TNC l’ha capitalitzat sempre l’escriptor Jordi Coca. I com que més val tard que mai, dotze anys després d’aquelles estrenes en sala petita, torna una de les obres potser més emblemàtiques de l’autor perquè ‘Mots de ritual per a Electra’ es va escriure el 1958, quan Palau i Fabre era a l’exili de París, tres anys abans de tornar a Catalunya, i va recrear amb el mite d’Electra la realitat de l’exili interior i exterior que ell mateix, com tants altres catalans, estava vivint.

La tragèdia que ha dirigit ara Jordi Coca clarifica la introducció amb un audiovisual d’època que situa l’acció no tant en el final de la guerra civil sinó en un context bèl·lic que tant pot ser el de la Gran Guerra com podria ser el de la Segona Guerra Mundial. L’actor Josep Costa, en pantalla, és l’encarregat, a tall de pròleg, de situar els espectadors sobre el que es pensen que veurien i el que realment veuran: el retrobament dels germans Orestes amb Electra, després que no es reconeguin, l’acte d’incest que la versió de Jordi Coca ha tintat de vermell erotitzant, la venjança sobre Clitemnestra i Egist dels dos germans i la presència de l’ànima en pena d’Erínia.

Palau i Fabre trava en quatre parts –tot plegat una hora i quart— el moment de l’espera i la desesperació d’Electra, l’arribada d’Orestes —revestit d’un nom fals—, la topada amb Clitemnestra i Egist, mare dels dos germans i amant d’ella respectivament, i l’epíleg breu i intents d’Erínia. I ho fa, a més, havent recorregut a una llengua que vibra musicalment, a través de 543 versos lliures on, si hi ha alguna rima com diuen, als espectadors els passarà gairebé desapercebuda per l’excel·lent expressió dels intèrprets.

Situat en un espai que insinua la grandiositat, però que es limita a un mur de saló ennegrit amb una portalada de dimensions de pati de carruatges de l’Eixample, dues butaques de braços, una cadira, un sofà i una maleta de viatge limiten els elements d’atrezzo de la posada en escena. Tot es deixa a la presència i la paraula dels intèrprets.

L’actriu Àngels Bassas fa d’Electra, lluny del que seria la imatge tòpica del mite de l’heroïna grega i l’humanitza carregada de feminitat contemporània. L’actor Dafnis Balduz enforteix el seu personatge quan realment es descobreix que és Orestes. L’actriu Carme Callol i l’actor Quimet Pla es deuen a les seves fugaces intervencions amb la serenor i la premonició de la tragèdia que el destí els té reservat per haver mort Agamèmnon, pare d’Electra i haver sacrificat la filla Erínia per posar fi a la guerra.

És precisament Erínia, interpretada per Carme Sansa, bellament caracteritzada amb un estil esotèric des del més enllà, la que prem la intensitat de la tragèdia de Palau i Fabre amb l’epíleg final, tan intens i breu a la vegada, que a un li fa l’efecte que toca aplaudir quan en realitat hauria valgut la pena que recomencés de debò.

«Mots de ritual per a Electra», de Josep Palau i Fabre. Dramatúrgia de Jordi Coca. Intèrprets: Àngels Bassas, Dafnis Balduz, Carme Callol, Quimet Pla, Carme Sansa. Personatges vídeo: Josep Costa i Carme Sansa. Escenografia: Bibiana Puigdefàbregas. Ajudant escenografia: Montse Garre. Vestuari: Marta Rafa. Realització vestuari: Goretti. Il·luminació: Quico Gutiérrez. Audiovisuals: Xavier Manich. So: Lucas Ariel Vallejo. Assessoria dicció: Roser Güell. Ajudant direcció: Cristina Raventós. Direcció: Jordi Coca. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 8 maig 2015.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació