Paquito D’Rivera i l’edat, de segon

16.07.2018

Hi ha un lloc al Baix Empordà on, a l’estiu, els peus de la gent es belluguen sols amb la música. La setmana passada ja vam fer un primer tast  de les propostes que Stefano Bollani, Julian Lage i Paolo Fresu, Richard Galliano i Jan Lundgren oferiran, molt aviat, al Jazz Festival L’Estartit. Aquesta setmana tornem a viatjar a les illes Medes i ho fem a través de les proposicions més ballables del festival. De segon, toca moure l’esquelet.

Paquito D’Rivera ©Andrew Lepley

Corbat, ancià i cansat de ser traginat de concert en concert, el saxo de Paquito D’Rivera  encara brilla i sona amb força. Malgrat que el compositor i saxofonista cubà va celebrar setanta anys el mes passat, encara li queda música i ritme per estona. Ni John Coltrane, ni Louis Armstrong, ni Miles Davis, ni Charlie Parker van tenir la sort (o la desgràcia) de complir aquesta edat. I menys encara de fer-ho amb les condicions que ho fa el mític Paquito D’Rivera, una llegenda viva del jazz llatí.

El virtuosisme de D’Rivera, al saxo i al clarinet, i la seva activitat frenètica i vertiginosa dalt de l’escenari són, indubtablement, un dels grans reclams del festival. La seva àmplia gamma de registres juga en una altra lliga, ja que és capaç de combinar música llatina, jazz, bebop i clàssica. Per això és un artista únic. A les deu del vespre de diumenge, portarà la gira del seu setantè aniversari al passeig del Molinet de l’Estartit, acompanyat pel trio del pianista Pepe Rivero: Reiner Elizarde al contrabaix, Manuel Machado a la trompeta i Georvis Pico a la bateria.

Catorze premis Grammy, més de trenta discos i col·laboracions amb la crème de la crème del jazz llatí avalen a Francisco de Jesús Rivera Figueras com a estrella. Sense anar més lluny, va assolir la fama al costat del gran Chucho Valdés i altres grans músics –amb qui va formar ‘Irakere’, un grup que va revolucionar l’escena musical a Cuba– o es va consolidar tocant a la United Nation Orchestra amb el trompetista Dizzy Gillespie.

Per la seva versatilitat, el seu caràcter i la seva fama, D’Rivera desafia qualsevol categorització. És un músic total. Nascut en una família d’instrumentistes de l’Havana –el seu pare també era saxofonista–, ja va desenvolupar, de ben petit, una enorme passió per la música. Les seves qualitats innates van fer-se, de seguida, populars i, des d’aleshores, mai no ha perdut el seu caràcter afectuós i el seu sentit de l’humor. Encara avui conserva la gràcia llatina i la proximitat amb el públic. Dalt de l’escenari, tocant el seu saxo corbat, ancià i cansat de ser traginat de concert en concert, s’ho passa millor que ningú. Perquè per fer allò que més ens agrada, per fer jazz, no hi ha edat.

 

Tres dies abans que la cadència de D’Rivera embriagui El Molinet, el grup sevillà O’Sister, que celebra una dècada de vida, inaugurarà el Jazz Festival L’Estartit amb el swing més tradicional, ballable i rítmic. Hi presentaran Stompin’in Joy (2016), el seu quart LP, un àlbum que recupera la frescor de l’edat d’or del jazz vocal i ens transporta als Estats Units dels anys vint, de la Llei Seca i la Gran Depressió. De trist, però, no en té res. És l’àlbum on el sextet format per Helena Amado (veu soprano), Paula Padilla (veu contralt i ukelele), Marcos Padilla (veu tenor), Matías Comino (guitarra i banjo), Camilo Bosso (contrabaix) i Pablo Cabra (bateria i washboard) s’estrenen com a compositors.

Fins ara, cada àlbum era un amalgama de temes d’inicis del segle passat, però aquest, més alegre i madur, ja inclou les primeres cançons pròpies d’O’Sister dins del repertori i s’endinsa en el jazz més primigeni, el dixieland. Arran de la gira que la  banda va fer per Nova Orleans a finals del 2014, han fet seu un estil que inicialment només interpretaven. Vestits de l’època, teatralització i amb lletres encomanadisses, reivindicatives i, alhora, lluminoses com ‘Nowzah!’ o ‘Keep Your Head Up, Sister!’, s’emmirallen en The Boswell Sisters.

 

Justament The Street of New Orleans & Max Braud és l’orquestra de vuit músics que diumenge també tocarà pels carrers i places de l’Estartit amb motiu del festival. El seu repertori bellugadís i festiu també ens portarà a l’univers de la música vintage de Louis Jordan o Ray Charles amb temes de jazz clàssic, blues i gòspel. Tot plegat perquè els peus de la gent no parin de moure’s. Bruce Barth Trio, Jonah Smith & David Soler i sessions de discjòquei i jam sessions completen la llarga llista d’actuacions que del 19 al 22 de juliol oferirà el Jazz Festival L’Estartit. Ah, i les postres de la casa, que, estigueu atents, encara han d’arribar: Albert Cirera i Els Tres Tambors.

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Perdó, eh, però dir-li ancià, avui dia, a un home de setanta anys (i actiu com ell!) és… (no sé ni com dir-ho per no ofendre).