Papers, cercle i retorn de Josep Tarradellas

20.11.2017

A finals de setembre, Inés Arrimadas, la líder de Ciutadans i candidata a la presidència de la Generalitat, cometia, en un acte polític a La Farga de l’Hospitalet, un excels gest d’apropiació indeguda. O si més no, matussera. S’embossava còmodament paraules del president Tarradellas. “Ciutadans de Catalunya, ja som aquí”, aventurava que diria l’endemà d’una especulativa victòria a les eleccions al Parlament. Els quaranta anys del retorn de Tarradellas han estat la coartada perfecta per dur-lo al terreny de joc i grapejar-ne la figura. S’ha fet des de tots els flancs. Uns ho han intentat amb més judici; altres sense gaire decòrum. Contra totes aquestes alteracions barroeres, l’aniversari de la tornada també ha estat l’ocasió per sanejar-ne el símbol i promoure’n l’obra. Un dels organismes que més feina ha fet en aquest sentit ha estat la Diputació de Barcelona -de la qual en fou president-. Dijous passat, l’edifici de Can Serra -seu de la Diputació- acollia una bateria de presentacions que servia per a dilucidar una mica més el polític.

Josep Tarradellas | 40è aniversari del retorn del president Josep Tarradellas

Foren quatre exposicions, tres de les quals anaven vinculades a llibres sobre el president. Volums publicats durant els últims dos anys. Parlaren l’historiador Enric Pujol, el jurista Jaume Renyer, el periodista Enric Canals, i Montserrat Catalan, ex secretària del president i ex directora de l’Arxiu Tarradellas.

Canals, coautor de Tarradellas, guardià de la memòria (Editorial Pòrtic), que duu també la rúbrica de Josep Maria Ràfols, va elogiar la tasca recol·lectora del president. Ben coneguda és la fondària de l’arxiu. “És un fons per sucar-hi pa. Una mina de la qual se’n sabia la quantitat però no la qualitat”, deia Canals, que va precisar Tarradellas com “l’home que no llençava res” i no pas tant com “l’home que ho guardava tot”, com se l’ha dibuixat habitualment. Aquest arxiu, precisament, ha estat el punt de partida del llibre. Un fons que destapa “un personatge captivador”. Segons Canals, és especialment valuosa la documentació conservada sobre la Guerra Civil i el franquisme. En aquest sentit, el periodista recordava les paraules de l’historiador Martín Ramos, que el considera un arxiu “indispensable” per estudiar aquest tram de la història.

“Tarradellas va tenir una cosa clara. Ha de preservar els documents perquè sap que tot el que s’hi recull s’haurà de conèixer”. Aquest afany per mineralitzar informació és especialment sòlid amb els papers de la guerra. “Va ser el període més difícil al qual es va enfrontar; ell, que era una persona de govern”. Quan va esclatar la Guerra Civil, Tarradellas era Conseller Primer de Companys.

Canals destaca la “visió periodística” del fons, que inclou un diari on anota reflexions d’una diversitat oceànica. Les febleses de Companys, l’acolliment de catalans a l’exili, “les petites coses de cada dia”, el pas de la frontera (de “lectura esfereïdora”), etc. “M’he trobat coses impensables”, assegurava Canals. Impensables per introbables. El periodista va ensopegar amb una informació molt concreta sobre el seu poble -Tiana- que feia temps que buscava i Tarradellas havia tingut el gust de recollir.

Jaume Renyer, des de la seva talaia de jurista, ha treballat una “aproximació indirecta” a Tarradellas. Ha optat per sortir del centre i examinar dos personatges de l’òrbita presidencial. Dues persones que li foren molt properes: Jaume Cornudella i Lluís Gausachs, amics íntims del president i col·laboradors d’altíssima confiança. Renyer ha publicat les seves biografies a Pagès Editors.

La reunió a l’exili -el 1945- per fundar Solidaritat Catalana posa en contacte a Tarradellas amb Cornudella, que ja havia estat lligat a Josep Irla. Reyner el presenta com un home diplomàtic i cautelós que, de mica en mica, s’erigeix com un home de màxima confiança del president. Serví principalment com un canal de comunicació entre l’exili i l’estat (va viure a Perpinyà). Si Cornudella és “l’home del silenci”; Gausachs, el secretari, porta la marca de l’ombra. Encarna la figura del rotund inseparable. Un exemple d’aquesta estreta relació són les converses telefòniques gairebé diàries. El dos són homes amb poca presència als arxius, la qual cosa els concedeix una pàtina de secretisme. “Cornudella va prestar grans serveis a la clandestinitat”, assegura Renyer. El jurista no es va permetre oblidar a una tercera persona: Antoni Planagumà, membre del cercle administratiu de Tarradellas. Va ser, per exemple, qui aconseguí a Gausachs l’accés als beneficis socials (escolarització dels fills, habitatge protegit) que atorgava l’estat francès.

Jaume Renyer, Montserrat Catalan, Jaume Ciurana, Enric Pujol i Enric Canals | DIBA

Enric Pujol ha escrit un llibre que aborda un període molt curt si pensem en termes històrics però que conté una transcendència política enorme: el retorn de 1977. Pujol ha publicat Josep Tarradellas, el retorn del president (1977-1980) a Edicions Dau. Per a l’historiador, la conclusió més important de la tornada és que implica “la liquidació del franquisme”. “Per alguns la importància de l’esdeveniment pot semblar una obvietat. Però malauradament és una d’aquelles obvietats no tan compartides com caldria”. El retorn prossegueix amb el restabliment de la Generalitat. Dos factors que van tenir un pes clau en la restitució foren “la perseverança de Tarradellas i l’actitud oberta del govern espanyol”. Però la tolerància de l’executiu central revela, segons Pujol, “una certa feblesa”. “Una limitació de la qual el mateix Tarradellas no n’era prou conscient”.

El llibre de Pujol s’ocupa molt àmpliament de la relació de Tarradellas amb Suárez. Molts detalls aclaridors hi treuen cap. Per exemple, el contingut de la conversa off the record que van tenir Suárez i la periodista Victoria Prego el 1995 després d’una entrevista per Antena 3. El líder d’UCD li explicava a Prego que el 1977 unes enquestes encarregades pel govern per a computar el model d’estat que prefereix la població donen un resultat favorable a un règim republicà. O també, les dures paraules -de vigència esbalaïdora- que s’escolten en la gravació que Tarradellas va fer durant la primera visita a La Moncloa. Un enregistrament que “explica moltes coses” de la relació entre Catalunya i Espanya. Suárez retreu a Tarradellas que no valora suficientment la feina que els ha suposat rebre’l a Madrid: “… Vostè no té present en aquestes discussions un fet que és important, i és que la seva vinguda aquí és el més difícil que hi ha hagut. Perquè legalitzar el Partit Comunista era un desig que es pot dir que tot Espanya volia, mentre que parlar amb vostè, Espanya no ho vol. Ho voldrà Catalunya, però la resta d’Espanya no ho vol”.

Montserrat Catalan, com a ex secretària, va formar part del cercle més proper del president i així va poder viure de prop la dimensió íntima d’ell i els seus col·laboradors. De Gausachs, per exemple, en recordà les dificultats econòmiques que va implicar-los l’exili, segons explicava la seva dona. Ella havia de brodar amb una manta sota la màquina de cosir per a esmorteir el soroll i no molestar els veïns durant llargues nits de feina. “El president pagava quan podia”, recordava Catalan, que apuntava la inestabilitat a la qual condemna l’ostracisme. Sobre el recull de llibres dels diferents experts, Catalan afegia, “com deia el president”, que “només amb la constància escrita, les noves generacions podran evitar els erros que es van cometre”.

L’aniversari del retorn té com a ingredient principal una exposició a l’edifici de la Diputació. La mostra duu el títol de ‘La legitimitat d’una doble presidència’ i és visitable fins al dia 30 d’aquest mes.