Pantalla completa

17.09.2017

El dissabte 23 de setembre la galeria mallorquina igallery presenta “Pantalla completa”, una mostra individual de l’artista Joan Cabrer (Palma, 1983) que es podrà visitar fins al mes de març de 2018. Mercè Vila Rigat ens parla de l’exposició que, mitjançant la tècnica pictòrica, s’apropa al món de digital amb el glitch art com a clar referent.

Joan Cabrer. “Utopia sintética”. Acrílic sobre tela. 2017.

La informació es desborda i supera els marges que li havien estat concedits. S’escola per les esquerdes, líquidament, i arriba fins als espais més ínfims, gasificada. Avança imperant i segura, en forma de color, de llum, de lletra o de so. Sovint abandona la seva condició digital per humanitzar-se fins a fer-nos dubtar d’on comença i on acaba la realitat, i fins a quin punt qui la crea no és l’era digital, la màquina o la tecnologia.

Aquesta riuada informativa, amorfa, adopta en cada cas la forma i naturalesa que més li convé, amb una rapidesa que supera qualsevol moviment humà. La seva capacitat de seducció és infinita i el seu poder d’atracció s’apropa a la perfecció. Però l’error, tot i que ínfim, també existeix i, quan el detectem, el congelem i l’explotem. Així, la creació també dirigeix la mirada cap a aquest glitch o error, que sorgeix en el context electrònic i possiblement no té sentit fora d’aquest. L’error en el sistema, el problema tècnic o l’interval de temps que transcorre fins que un senyal deixa de dubtar i troba el seu lloc es tradueix en imatges incòmodes, imperfectes i mogudes que dificulten la lectura adequada de la pantalla completa.

Cabrer parteix d’aquest glitch i s’hi acosta, fent-hi un zoom que ens impedeix, ja del tot, llegir la imatge original, centrant ara la mirada en un detall, un racó o una escletxa que ens impedeix intuir-ne la font. L’error es desvincula de la seva connotació pejorativa i s’entronitza; s’acomoda al damunt de la tela i la raresa digital es tradueix al llenguatge pictòric. Els píxels es tornen pintura acrílica. Aquest zoom digital fet de formes poligonals i quadriculades conviu amb imatges microscòpiques i vitals que ens remeten a les formes més orgàniques i cel·lulars. Tornem a confondre els límits de la realitat.

Però aquesta confusió, escortada per fragments d’error i de caos, de manera incomprensible, s’ordena. Porcions rectangulars, l’una al costat de l’altra i sense aparent relació entre elles, s’organitzen mitjançant escales de colors, degradats, connexions, visions microscòpiques o la imaginació de miodesòpsies pintades. Totes les obres juntes en creen una de sola on els fragments que les formen es reordenen per colors, per naturalesa o per error. L’explosió cromàtica ens ofereix un esclat silenciat que només s’atura en breus i necessaris moments. Entremig d’aquesta explosió imparable, de tant en tant, la pausa, el blanc. El blanc com a porció de calma, reserva on el desbordament no ha arribat, l’únic respir abans de l’explosió informativa. El blanc com a llamp il·luminador.

I sortir de Pantalla completa. Comptar segons. Esperar el tro.