Pamuk, pous i pèl-roges

5.04.2018

Orhan Pamuk ens torna a Istanbul. Ciutat que mai ha deixat de regalar-nos. La proximitat amb “el seu lloc al món” és llargament manifesta. Quan el 2004 li va ser concedit el Nobel de Literatura, el comitè del premi ja va reconèixer aquesta fidelitat tractada amb destresa descriptiva i analítica. Es va dir que “la recerca de l’ànima melancòlica de la seva ciutat natal ha descobert nous símbols per al xoc i l’entrellaçament de cultures”. Istanbul, “el centre del món”, és novament l’escenari de la seva última novel·la, La dona pèl-roja (Més Llibres), presentada aquest dimarts a Barcelona. Al CCCB, per ser exactes, on xerraria a la tarda amb la periodista Pepa Fernández (una conversa enquadrada dins del programa ininterromput del Kosmópolis).

Orhan Pamuk

Abans d’abordar el contingut del llibre, Pamuk (Istanbul, 1952), en un anglès espasmòdic, va voler aclarir que la política no la tocaria ni de passada. Els periodistes podien estalviar-se preguntes sobre kurds i armenis. Només va deixar caure una anècdota –“una introducció”– per a obrir i tancar ràpidament la matèria: “Fa molts anys, quan encara no era un autor conegut, vaig visitar Barcelona. Aleshores parlava obertament del meu suport la Unió Europea, sobre la meva creença en el projecte comunitari. Recordo que un periodista gran, amb aspecte patern, em va dir: “Si la Unió Europea ha acceptat Espanya, segur que us acceptarà a vosaltres també”. La realitat és que seguim fora”. I, de fet, el govern turc vigent (Erdogan) no fa cap mèrit per entrar-hi. Fins aquí tota la política que l’escriptor vol tocar.

Pamuk va presentar La dona pèl-roja escudat pels seus editors. Ricard Vela de Més Llibres, segell amb un any i escaig de vida, considera la novel·la una porta a “moltes oportunitats de conversa, a grans temes”, com ara “el fet d’escriure o la relació entre Orient i Occident”. “És un llibre polític, personal, generacional. És un Pamuk en plena forma”. Vela ja va publicar el 2017 un altre llibre del turc, un dels emblemàtics: La vida nova. “Feia nou anys que no es publicava en català”, assenyalava. Claudio López, el seu editor en castellà (Literatura Random House), el defineix com una “estrella del catàleg” i dóna la benvinguda a una novel·la precisament “política”. “No li pregunteu pels kurds”, demanava (el novel·lista va ser processat, el 2004, per mencionar en una entrevista la matança de kurds i armenis duta a terme pels turcs el 1915).

A La dóna pèl-roja, l’escriptor turc narra la relació entre un pouaire i el seu aprenent. Una trama que va començar a fermentar-se fa més de dues dècades: “La novel·la la vaig escriure a Istanbul durant el mes de febrer de 2016. Tanmateix, la història la tinc al pensament des de fa uns vint anys. Vint-i-cinc per a ser exactes”. Una mirada discreta però perspicaç el va dur aquest avenc: “En aquella època [estiu de 1984], mentre acabava El llibre negre, hi havia un excavador de pous al costat del lloc on treballava. Un home que intentava cavar un pou amb tenacitat, amb tots els instruments que calen per a fer-ho. Com a escriptor, em vaig fixar moltíssim en aquell home”.

Però Pamuk, únicament amb aquell personatge, no en tenia suficient. L’aprenent és l’altra figura essencial. La figura que li permet parlar d’una relació que el va commoure: “Els dos homes treballaven durament. Observava com es feien el menjar, com se n’anaven al poble després d’una jornada de treball… El que em va cridar l’atenció, però, va ser la relació que tenien. Durant els matins, el pouaire cridava i sotmetia l’aprenent; arribada la nit, la relació canviava i el mestre es convertia en una persona amable, afectuosa, fins i tot tendra. Es preocupava pel seu aprenent”.

El dia que els dos treballadors van trucar a la porta del seu despatx per a demanar-li aigua, Pamuk va veure en ells una amistat que podia portar-lo a engrandir el seu “banc d’històries”. “M’estaven donant cabuda en una relació d’amistat i els vaig demanar que m’expliquessin històries, cosa que faig habitualment”. El vincle entre ells dos era el que més li interessava: “Em sorprenia aquesta relació paterno-filial entre ells perquè jo em vaig criar amb un pare absent. Mai vaig viure en primera persona el que significa tenir una relació amb un pare”.

Pamuk, de fet, ja va encarar la deserció paterna en un dels seus llibres referencials, Istanbul (Ciutat i records), on obria les portes de la seva infantesa: “De vegades el pare se n’anava a llocs llunyans. No el vèiem durant molt de temps. Curiosament, al principi, la seva absència no es notava. Però quan per fi ens adonàvem dolorosament de la seva falta, podíem notar també que ja feia temps que ens hi havíem acostumat”. Pamuk, però, precisa que a la novel·la no és un lament. Ni tampoc una venjança. “És una celebració del pare absent”, diu. Absència, diríem, fecunda: “Em va faltar tendresa però a canvi vaig rebre molta llibertat. La llibertat que em va permetre ser escriptor”.

Per qüestions biogràfiques, doncs, el lligam paterno-filial –no necessàriament familiar– és un dels temes literaris que més atrauen Pamuk. Escrivint La dona pèl-roja, l’autor ha treballat aquesta matèria a partir de dues obres: Edip Rei de Sòfocles i Xahnamé (El llibre dels reis) del poeta persa Ferdosi, del qual fixa la mirada en la història de Rostam i Sohrab. Observar la relació entre mestre i aprenent el va remetre “a Freud, Sòfocles…”. Ferdosi arriba en un altre moment: “Mentre escrivia El meu nom és Vermell vaig començar a llegir molta literatura clàssica sufí i vaig llegir la història de Rostam i Sohrab”. Pamuk explicava la seva lectura: “En la història de Sòfocles, el fill mata al pare sense saber-ho. En la història persa, és el pare qui mata el fill, també sense saber-ho. En els dos casos ploren i ploren i es lamenten però el missatge de fons és que van fer-ho sense voler, ‘no sóc culpable’. D’alguna manera, és aquesta ansietat sobre la seva culpabilitat el que legitima l’assassinat”.

Per últim, caldria saber què representa la dona pèl-roja del títol. Una imatge suggeridora que es manté durant tot el llibre. Pamuk en precisava el sentit del color: “En la gran literatura europea, la dona pèl-roja simbolitza, des de Shakespeare fins a Sylvia Plath, la dona sense control, la fúria, la ràbia. A Turquia, a banda de totes aquestes característiques, es considera, a més, una cosa artificial. A una dona que es tenyeix el cabell de color vermell se li assignen atributs negatius. Hi ha qui pot pensar que és una dona de sexe fàcil, per exemple. Quan una dona pren la decisió de tenyir-se és que vol marcar el fet de sentir-se diferent, de no acceptar les regles, de no voler sotmetre’s res. És, sens dubte, una declaració política”.