Palermo si Manifesta i la Fundació Miró també

18.08.2018

Aquest any Palermo està ple d’activitat cultural, principalment artística. A a la ciutat s’estan celebrant paral·lelament dos grans esdeveniments: 2018 Capital Italiana de la Cultura i la MANIFESTA 12.  La primera abarca totes les àrees d’expressió cultural i està organitzada per l’Estat Italià amb el suport econòmic de la Unió Europea. La segona se centra en la creació artística d’avantguarda i està organitzada i finançada també per la Unió Europea.

Palermo si Manifesta | Foto: Juli Pérez

Intueixo que aquesta gran inversió cultural que està fent Europa en Palermo deu ser per compensar l’esforç realitzat per Sicília en l’acolliment de la gent provinent d’Àfrica cap a Europa. Palermo ha estat a l’alçada del repte artístic europeu i ha respost transformant-se en una gran sala d’exposicions. Esperem que tot aquest esforç contribueixi a augmentar l’economia pels ingressos del turisme cultural, que aquesta realment repercuteixi en el benestar social i que així s’ajudi a millorar les convivències entre persones.

Tenia moltes ganes de conéixer Palermo i vaig aprofitar que hi havia la MANIFESTA 12 per visitar-la. No se m’ha fet una ciutat estranya, el centre històric em recordava sovint Barcelona, Palma de Mallorca o Múrcia. No obstant, m’ha sorprès molt que fos més pobre del que m’esperava. En alguns barris semblava més que estiguéssis al nord d’Àfrica que no pas a un país europeu. Però Palermo és un bon exemple de ciutat d’extrems i sortosament aquesta sensació de pobresa està compensada per la gran quantitat de tresors que guarda. De vegades una mica amagats, però sempre oberts a tothom. Té museus excel·lents i un patrimoni històric, arquitectònic i artístic enorme i d’un altíssim nivell de qualitat. A més, aquest patrimoni és molt divers. Tan aviat pots trobar-te al mig d’una atmosfera d’horror a les Catacumbes dels Caputxins o a la gruta secreta del beat Paoli a la Parròquia de Sant Giuseppe Cafasso, com tot plegat imbuir-te de la plena serenitat a l’Oratori del Rosari de Santa Cita o al claustre de l’església de la Santíssima Trinitat, aquest darrer exemple d’arquitectura gòtica que integra restes àrabs i jueves anteriors.

La MANIFESTA és un esdeveniment artístic que va aparèixer com a homentage a la desaparició del Mur de Berlin, i per aquest motiu la destrucció de fronteres és el seu objectiu principal. Porta celebrant-se bianualment des de 1996 en una ciutat diferent d’arreu d’Europa. Jo he pogut visitar les de Frankfurt, Donosti i Múrcia-Cartagena. La veritat és que són molt poques com per poder tenir una opinió general sobre aquest esdeveniment, però si soc sincer, he de confessar que les que vaig veure no em van acabar de cridar gaire l’atenció. Si a més hi afegim que la darrera edició va tenir lloc a Sant Petesburg, capital de records imperials d’un país tan obert a la defensa dels drets humans i a la llibertat d’expressió com és Rússia, doncs no les tenia totes. Vaja, que no m’esperava gaire, però el fet que en aquesta edició el tema central fos el fenomen de la inmigració en el Mediterrani i que tingués lloc precisament a Itàlia, la república que acaba d’estrenar com a nou Ministre de l’Interior a Matteo Salvani, el líder del partit ultradretà Liga, feia d’aquesta MANIFESTA una visita obligada.

La ciutat ha obert completament les seves portes cedint espais magnífics i de diverses èpoques històriques. MANIFESTA 12 s’estén des del Jardí Botànic i el Giardino dei Giusti, als teatres Massimo i Garibaldi, palaus com el de Trinacria, Butera, Constantino, Ajutamicristo i Forcella De Seta, les esglésies dels Sants Euno e Guliano i la de Santa Maria dello Spasimo i oratoris com el de Sant Lorenzo i el de la Madonna del Rifugio dei Peccatori Pentiti, passant també per centres d’ensenyament com els del Mulino Sant Antonino o monuments commemoratius com la Casa del Mutilato. També hi ha altres espais, però ja queden força lluny del centre de la ciutat.

MANIFESTA 12 està comissariada per un equip de mediadors creatius dirigits per l’arquitecte sicilià Ippolito Pestellini. L’objectiu d’aquesta edició és aconseguir que la societat actual vagi adaptant-se al fenomen dels moviments migratoris. La proposta és la de crear un Jardí Planetari on es puguin Conrear Coexistències. A partir d’aquesta finalitat s’han seleccionat 50 artistes i arquitectes provinents d’arreu del món. Entre ells, el català Jordi Colomer i l’andalusa Cristina Lucas. I si abans havia fet referència a un cert dubte en la meva experiència amb anteriors edicions, la veritat és que aquesta MANIFESTA ha sigut molt interessant. Soc del parer que, degut a les circumstàncies que acompayen aquesta edició, serà molt difícil aconseguir l’èxit en futures edicions. No cal dir que són molts els projectes de qualitat exposats, però en aquest text em centraré en aquells que més m’han interessat.

Començaré pel video Whipping Zombie del 2017 de l’italià Yuri Ancarani. Un treball que ens explica la crua realitat de la joventut a Haití. D’una banda se’ns mostren algunes de les formes com tenen els joves per divertir-se o intentar sentir-se útils, però per l’altra els veiem  participant en el kale zonbi (assotar zombis), una mena de ritual públic amb musica i dansa on sota els efectes de substàncies al·lucinogenes demanen ser assotats. Aquest ritual vol representar el llunyà i cruel record de l’exclavitud i sorprèn per l’ús de molta violència.

Continuaré amb la videoinstal·lació Forensic Oceanography del 2018 del suís Charles Heller i l’italià Lorenzo Pezzani. Aquests autors ens demostren com el Mediterrani està ple de vaixells militars europeus, motiu pel qual es pot tenir constantment vigilat qualsevol moviment de navegació provinent de les costes del nord d’Àfrica, fins i tot el d’una petita embarcació. En el video podem veure imatges enregistrades per membres de l’organització Sea-Watch, de com s’ofenguen persones en el mar perquè un vaixell militar de Líbia ha interromput l’operació de rescat que estava realitzant aquesta organització exigint la seva competència jurisdiccional; tota l’escena és controlada també per un helicòpter de l’exèrcit italià.

A la Casa del Mutilato, un monumental edifici encarregat pel dirigent feixista Benito Mussolini per homanetjar els soldats morts i ferits en les campanyes colonials a l’Àfrica, trobem la videoinstal·lació Unending Lightning del 2015 de l’artista de Jaén Cristina Lucas. Mitjançant tres projeccions ens ubica en les ciutats que han patit bombardejos en tot el món des del 1912 fins a l’actualitat i simultàniament ens va informant del nombre de víctimes. Particularment emocionants són els moments quan apareixen els bombardejos de la Guerra Civil espanyola.

També hem d’esmentar la instal·lació The Soul of Salt del 2016 de l’artista holandesa d’origen caribeny Patricia Kaersenhout. En la tradició caribenya hi ha una llegenda que explica que els esclaus van deixar de consumir sal, perquè així creien que serien més lleugers i podrien tornar volant a l’Àfrica. El sentit és el d’expressar la capacitat que té la gent de fugir en la seva imaginació, el qual prové òbviamnent del desig de llibertat. Aquesta idea dels “africans voladors” vol establir una connexió entre els esclaus transportats sobre el mar en el passat i la crisi contemporània dels actuals refugiats.

Pel final he deixat el video The Body’s Legacies. The Post-Colonial Body. del 2018 de l’artista francoalgerià Kader Attia. I si l’he deixat pel final és perquè el seu treball és cada vegada més interessant. A aquest artista ja li coneixia dues obres anteriors: la instal·lació The Repair en la Documenta de Kassel 2013 i també la instal·lació Narrative Vibrations en  la Biennal de Venecia 2017. En tots dos casos em va agradar molt el fet que Attia es preocupés pel tema de la integració de la immigració africana en Europa.

I aquest tema continua present en la MANIFESTA 12, però ara ja centrant l’atenció en els greus conflictes existents per integrar-se. Un video molt colpidor on quatre intel·lectuals francesos -un director de centre cultural nascut a les Antilles Franceses, un director de teatre fill d’immigrants argelins, una periodista de pares immigrants marroquis i un professor de filosofia d’universitat provinent d’una família de color dels Estats Units (als quatre els uneix tenir avantpassats que eren esclaus o membres de poblacions colonitzades)-, parlen de la greu situació de la immigració a França i per extensió a Europa.

Instal·lació The Soul of Salt del 2016 de l’artista holandesa d’origen caribeny Patricia Kaersenhout | Foto: Juli Pérez

El video comença explicant l’episodi de violentació física i sexual a la que va ser sotmés fa poc temps el jove francès d’origen africà Théo Luhaka per part de la policia francesa. I a partir d’aquí es comença a parlar de racisme, a reivindicar llibertat de cultura i religió, a denunciar un enfoc de la història des del colonialisme i l’imperialisme, de la voluntat de fer desaparèixer la constant connotació de negativitat a la que estan condemnades la cultura àrab i la “black culture” (tal com es referia en el video) i sobretot a reivindicar visibilitat. Dels quatre entrevistats és molt interessant el que comenta el Dr. Norman Ajari, professor de filosofia en la Universitat de Toulouse Jean Jaurés II, especialitzat en filosofia sociològica, postcolonialisme i concepte de raça. En el video fa referència al concepte “d’estat zombie”, l’estat al qual s’estan relegant a moltíssimes persones immigrants perquè no s’identifiquen amb la visió històrica i cultural del món que s’està imposant des dels governs europeus. Fa un crit d’alerta a la cada vegada més gran lacra del feixisme extenent-se per Europa.

La Fundació Miró de Barcelona va donar el Premi Joan Miró a Kade Attia en l’edició de l’any passat. Actualment tenim la possibilitat de conéixer aquest artista a la seva exposició Les cicatrius ens recorden que el nostre passat és real. La mostra és un recorregut per algunes de les obres més destacades seleccionades pel mateix autor. També se’n presenten algunes que han set realitzades expressament per aquesta ocasió tenint en compte la situació social de Barcelona. Disculpeu-me, però no us explicaré pas l’exposició. Si us plau, no us la perdeu, la teniu aquí mateix. Visiteu-la tranquilament, preneu consciència de com s’han ubicat les peces en l’espai i observeu detingudament els detalls. També us aviso que no és ni una mostra ni un artista fàcil, però penseu que Attia està sent un dels artistes contemporanis amb més trascendència internacional i de presència obligada en tots els grans esdeveniments d’art contemporani arreu del món. Té obres en nombroses col·leccions privades i públiques, com la Tate Modern de Londres, l’ICA de Boston, el Museu d’Art Moderne de la Ville de Paris i en la col·lecció del centre Georges Pompidou de Paris. Un artista de  formació cultural heterogènia que ha desenvolupat un llenguatge artístic on s’entrellacen els seus orígens nord-africans, el seu naixement i la seva formació a França i la seva condició cosmopolita com a artista contemporani. En la seva poètica sempre està present la reflexió sobre els temes de la reapropiació cultural i la hibridació d’objectes, també referències i experiències de diferents contextos històrics i geogràfics i la reivindicació de la música africana.

Sovint se sol dir amb sentit despectiu que “l’art no serveix per a res”. Quan ho escolto sempre em ve a la memòria el mateix pensament: la novel·la de l’escriptora nordamericana Harriet Beecher Stowe, La cabana de l’oncle Tom. Aquesta obra, que va motivar a aprendre a llegir a molts esclaus en les plantacions dels estats del sud de Nordamèrica i que va provocar la guerra de Secessió Nordamericana, tal com va manifestar el mateix president Abraham Lincoln poc temps després d’acabar la guerra i ja creats els Estats Units. Pocs anys després va comportar l’abolició de l’exclavitud.