Palau i Fabre, la fascinació continua

19.04.2018

El llibre Poemes de l’Alquimista de Josep Palau i Fabre comença amb un pròleg que diu “No m’agraden els pròlegs en els llibres de poesia: perquè la poesia ho encapçala tot i és ‘l’únic que ens pot obrir els camins de tot’”. El poeta citava així el francès Baudelaire, ja d’entrada, en un text que duraria una pàgina i mitja, si és que el paper és una unitat mètrica fiable.

Josep Palau i Fabre

El pròleg consta de molt poques paraules, i tanmateix Palau i Fabre (1917-2008) fa referència a la majoria de les seves preocupacions: la poesia, l’alquímia, la mort, el llenguatge. Si l’home és un animal que es busca, com el mateix artista sentenciava, Palau era un animal que es buscava el doble. Ara trobem totes aquestes preocupacions i recerques desgranades en el documental Josep Palau i Fabre. Retrat cubista que han produït la Fundació Palau i la productora Clack.

L’audiovisual tanca l’Any dedicat al creador català i s’estrena al canal 33 el 21 d’abril a les 22:30. En ell hi veiem els grans temes que van tocar la vida de l’artista, però des de la perspectiva de persones que van estar i hi estan lligades: escriptors i creadors com Julià Guillamón, Perejaume o Miquel Barceló, així com persones que salvaguarden la seva obra, com Maria Choya, l’actual directora de la Fundació Palau.

“Que dos dels grans alquimistes medievals –Llull i Vilanova- siguin catalans, hauria hagut de fer reflexionar una mica més la gent del nostre país”, escrivia Palau en aquest pròleg de referència, “Al costat de la pretesa filosofia catalana i de l’escola dita del seny, casolana i rància, es dreça aquesta altra tradició, empeltada de follia, que és l’alquímia. És l’única que pot donar-nos un rang universal. L’única per on podem retrobar una grandesa que coincideixi amb la grandesa de l’home”.

Tenint en compte la importància que ell donava a aquest concepte, és normal que l’alquímia sigui un dels temes que apareix al documental. Tractant-se de Palau, també havia d’aparèixer una altra de les seves passions: Pablo Picasso, per qui sentia una profunda admiració. Precisament la filla de l’artista malagueny, Maya Widmaier-Picasso, apareix en escena dient que Palau i Fabre era com “l’espermatozou del meu pare”. Coneixia tant l’artista, li preguntava tantes coses, l’admirava tant, que podria haver sigut el seu fill.

Si bé el lector de Palau reconeixerà moltes anècdotes de les que apareixen en aquest petit film, les persones que no el coneguin podran sentir-se atretes per la personalitat del poeta i voler-ne saber més. És el magnetisme que el mateix personatge tenia en vida i que conserva encara avui, deu anys després de la seva mort.

És especialment curiós el moment en què els convidats parlen de la sordesa de Palau. El poeta Vicenç Altaió, per exemple, apunta que Fabre “portava dins seu el sentit de la conspiració”, i és interessant veure com aquest punt conspirador podria tenir alguna cosa a veure amb el fet d’estar sord. De fet, podria ser que aquesta mateixa sordesa també expliqués una part del vessant solitari de Palau, que ja s’inclinava per si sol cap a la solitud.

Guillamón, però, reivindica que “el caràcter difícil de Palau i Fabre és un mite” i que el seu mal geni era el mateix que a tots ens surt de tant en tant. Tot plegat crea una imatge polifacètica de Palau, que la tenia com a artista i com a persona. L’audiovisual acaba amb la seva mort, una fi a la qual ell sempre havia estat lligat. Fabre hi pensava, escrivia sobre ella, i la relacionava també amb les paraules, tal com escriu a l’esmentat pròleg: “Parlem tots el llenguatge après i automàtic de la vida. És un llenguatge de morts”.

Palau ens va deixar el 2008 i aquest documental mostra les seves múltiples cares -l’exaltat, l’alquimista, el foll, el geni, l’eremita, l’il·luminat- a través d’un estil que busca aproximar-se a la poesia visual i sonora. Això s’aconsegueix gràcies a la col·laboració de poetes i artistes visuals de les noves generacions, dins de la quals destaca Pau Miquel Soler, autor de la banda sonora. Es tracta, doncs, d’un collage intergeneracional que busca fer-nos entendre per què encara avui en dia ens hem de sentir, i ens sentim, fascinats per Josep Palau i Fabre.

 

“Josep Palau i Fabre. Retrat cubista” també es podrà veure a La Xarxa de Comunicació Local -en una data encara per definir- i a la Filmoteca el dimarts 5 de juny a les 20 h a la Sala Chomón, en una sessió que es completarà amb la projecció del film ‘Le salaire de la peur’ (1952) d’Henri-Georges Clouzot, on el poeta va tenir un petit paper com a figurant.