Palau i Fabre, el Sherlock Holmes de Picasso

26.01.2018

El maig de 1979, el poeta Josep Palau i Fabre va visitar Itàlia amb una intenció: trobar i fotografiar les tombes dels avantpassats Picasso, és a dir, de les persones que van precedir el pintor espanyol i que li van llegar el famós cognom. Aquest és només un exemple de l’obsessió que el poeta tenia per l’artista visual, tal com podem veure a l’exposició Palau mira Picasso, a l’edifici de Can Serra de la Diputació de Barcelona.

Pablo Picasso, 22 d͛abril de 1964 | Foto: Josep Palau i Fabre / Fundació Palau

Són molts els territoris que Josep Palau i Fabre va trepitjar buscant informació sobre Picasso: Màlaga, La Corunya, Barcelona, Madrid, Nàpols, París, i una llarga llista d’indrets més. El poeta i crític d’art barceloní va perseguir l’artista per tots els racons, per tal de descobrir cada mínim detall seu i apuntar-lo. Però l’obsessió no era en va: l’objectiu de Palau era construir la gran biografia de Picasso.

Així ho explica Víctor Fernández, comissari de l’exposició Palau mira Picasso, que es pot veure a l’edifici Can Serra de la Diputació de Barcelona fins el 5 d’abril del 2018. La mostra va inaugurar-se a Màlaga, a la Casa Natal Picasso; a l’octubre va passar per Caldes d’Estrac, i ara viatja a Barcelona per després anar a Madrid i París. De fet, la col·laboració entre la Fundació Palau i la Casa Natal Picasso ha estat molt estreta, i Mario Montañez, representant de la institució, ha deixat clar que “la Fundació Palau és una institució petita amb una gran voluntat i una immensa intel·ligència” i que aquesta “no serà la nostra última col·laboració”.

La presidenta de la Diputació de Barcelona, Mercè Conesa, ha inaugurat l’exposició Palau mira Picasso a Barcelona, en un acte en el qual el president de la Fundació, Joan Noves, ha recordat que als anys 1944 i 1945, Palau i Fabre editava clandestinament la seva revista Poesia. Ell sol cercava els col·laboradors, noms de la cultura del moment com Miró, Riba i Foix. “Va ser la primera revista literària en català després de la guerra civil”, ha recordat Noves, dient que “Palau i Fabre s’arriscava a la detenció a la presó” i que per tant el mateix poeta hagués demanat la llibertat dels presos si encara fos viu.

El principal atractiu de l’exposició són les fotografies que Palau i Fabre va fer de Picasso i de tots els llocs per on aquest havia passat. A les imatges no sempre hi apareix el pintor, ni de bon tros: Palau anava als llocs i en treia imatges per tal de guardar-les al seu fons documental, hi sortís o no hi sortís l’artista. “Ell no és un fotògraf professional, però ho vol fotografiar tot fins a construir una cartografia picassiana”, explica el comissari, que defineix Palau i Fabre com el Sherlock Holmes de Picasso.

És així com la mostra es va desenvolupant a través de les localitzacions en qüestió. De Catalunya, per exemple, veiem fotografiada Barcelona, Gósol, Cadaqués i Ceret. Viatgem també als Països Baixos, Espanya, Anglaterra i Itàlia. Tot això és gràcies a la feina de recerca que ha dut a terme Víctor Fernández, que declara que remenar els arxius de Palau i Fabre “és un regal, sempre que vinc hi trobo algun tresor”. Aprofitant que la mostra es fa a la mateixa Fundació, s’exposen 5 peces que no eren a Màlaga.

Mercè Conesa durant la inauguració de “Palau mira Picasso”. Foto: Òscar Giralt/Diputació de Barcelona.

Maria Choya, directora de la Fundació, destaca el caràcter vocacional de la recerca de Palau al·legant que el poeta “no va rebre mai cap subvenció per la recerca, tot ho feia amb els seus mitjans i, per exemple, sempre anava amb tren”. A part de les imatges sobre el territori, també podem veure una sèrie de fotos que Palau va fer a Picasso i Jacqueline en una visita el 22 d’abril de 1964. Fins i tot –i aquesta és una curiositat de l’exposició que crida l’atenció a qualsevol visitant-, Palau i Fabre va fer una foto de Picasso pixant entre uns cotxes.

A les fotografies cal sumar-hi el material documental que el poeta guardava minuciosament: dedicatòries, retrats fets per Picasso a Palau, anotacions manuscrites… Però per què l’autor de Guernica feia cas d’aquell català obsessionat per la seva vida? “Cada dia picaven a la porta de Picasso un munt de periodistes, estudiosos i admiradors”, explica Fernàndez, “i ell era molt selectiu”. Segons el comissari, l’artista va confiar en Palau perquè va veure que es bolcava extremadament en ell, però també perquè era català, i Picasso sempre va estimar molt Catalunya. El president de la Fundació Palau apunta que un dia el poeta li digué: “Saps una cosa… Penso sincerament que Picasso és i serà molt més important que MIchelangelo, és l’artista plàstic més important de la història de la humanitat”.

L’exposició tanca amb la influència que ha tingut la mirada de Palau sobre Picasso en una sèrie d’artistes. A partir d’un retrat fotogràfic del pintor fet pel poeta, una sèrie de creadors en realitzen les seves interpretacions personals. El projecte es recupera de l’any 2007, i els seus creadors són Antoni Tàpies, Luis Gordillo, Antoni Llena, Antoni Muntadas, Carlos Pazos, Perejaume i Joan Fontcuberta. Aquest últim ha donat la seva obra a la Fundació en motiu del centenari de Palau i Fabre, que se celebra enguany i que inclou dins del seu marc d’activitats la mostra en qüestió.