Thyssen 2018: paisatge amb incertesa

13.06.2018

L’Espai Carmen Thyssen de Sant Feliu de Guíxols presenta fins al 14 d’octubre una nova exposició, Natura en evolució. De Van Goyen a Pissarro i SacharoffL’escriptor Toni Sala ha visitat la mostra i ens ho explica a Núvol.

Van Goyen, Jan Josefsz. Paisatge fluvial amb transbordador i cabanyes, 1634. Oli sobre tela, 113,4 x 151,7 cm. Col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza en dipòsit en el Museo Thyssen- Bornemisza

Ara fa un any, aquí a Núvol, vaig comentar que Sant Feliu de Guíxols estava vivint un canvi que podia anar per bé o que podia ser nefast. Aquest cap de setmana, algú ha penjat un cartell molt gran a l’entrada del teatre municipal, davant de l’Espai Thyssen, reclamant una consulta popular sobre el projecte d’ampliació del Monestir pel futur museu. Vista la desgraciada destrucció de patrimoni urbà que està vivint la ciutat -destrucció tan contrària al bon gust que hauria de promoure la Thyssen-, no és estrany que la desconfiança s’hagi començat a escampar entre la gent i alguns partits de l’oposició.

Però anem a la mostra d’aquest any, que, en aquest context, encara pren més significació com a model pel Sant Feliu que voldríem, respectuós amb el seu art. La col·lecció Carmen Thyssen és fonamentalment paisatgística i no és estrany que cada any ens presenti una mostra de la millor pintura d’aquest gènere. Fet i fet, tota pintura és paisatge, i els catalans en tenim una tradició de primeríssima línia. Pilar Giró, comissària de Natura en evolució, em parla de la voluntat de confrontar la pintura catalana -base del futur museu que no només Sant Feliu, sinó tot Catalunya té bons motius per estar esperant- amb els pintors canònics de la pintura universal per tal que ens adonem de la nostra categoria.

Efectivament, temporada rere temporada hem pogut confrontar la nostra pintura del XIX i el XX amb els principals corrents mundials, i sortir-ne amb el cap ben alt. Amb la literatura, la música i l’arquitectura passaria igual, però els quadres permeten la confrontació immediata, costat per costat, amb resultats espectaculars. Per exemple, una de les pintures estrella d’aquest any és un Rusiñol que sembla un Mir refinat, una pintura del nostre millor modernisme penjat ni més ni menys que al costat d’un Pissarro. Però és que la sala (petita i escaient com totes les del Monestir, que afavoreixen la visita humanitzada, assumible i en definitiva respectuosa amb les obres) conté, al voltant del Pissarro, tota una mostra de pintura catalana, amb Mallol i Suazo, Gussinyer, Pascual i Rodés i, sobretot, Maifrèn i Amat, que, amb Rusiñol, aguanten perfectament el tipus davant de Pissarro: de fet, el vivifiquen.

L’exposició obre amb un Van Goyen que justifica per si sol l’excursió a Sant Feliu, un Paisatge fluvial amb transbordador i cabanyes que d’entrada ja posa el nivell a dalt de tot. Farem, a partir d’aquí, una visita d’exigència màxima, que és com s’ha d’enfrontar sempre l’art. A la mateixa sala, un Locatelli de rèmora poussiniana també es guanya el cop d’ull. Passem llavors a un element tan català com les marines, en una sala on destaca la Platja de Barcelona de Martí Alsina, amb tota la llum i la discreció d’un petit mercat a les drassanes, un altre dels grans quadres de l’exposició, que passa després per una sala dedicada al paisatgisme instrumental, més antropològic i documental que artístic, amb un Agostino Brunias molt interessant, i que continua al segon pis amb un altre dels quadres emblemàtics d’aquest any, Orquídia i colibrí d’Heade, que no hauria de fer-nos passar per alt el petit Paisatge tropical de Church, a la mateixa sala.

 

Martí i Alsina, Ramon. Platja de Barcelona, c.1850-1860. Oli sobre tela, 72,5 x 105,5 cm. Col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza

 

Després de la secció dedicada a l’avantguarda paisatgística, presidida al fons per un Dufy, la visita es tanca amb una selecció de pintura sobre la costa catalana. És molt pertinent acabar així el recorregut, amb un Grau i Sala preciós, molt ben acompanyat per un altre Maifrèn de primer ordre. Inevitablement derivats del noucentisme, els paisatges costaners catalans del XX recorden la solitud socialitzada d’un Hopper. Remata l’exposició un homenatge a la redescoberta Olga Sacharoff, llàstima que amb un sol paisatge.

Trobareu informació i horaris de l’exposició al web de l’Espai Carmen Thyssen.