Pablo Molinero: “El fet artístic és la part de rebel·lió que tenim tots dins”

30.12.2017

Pablo Molinero és la meitat de l’ànima de loscorderos. L’altra meitat és David Climent, amb qui fa una parella artística eclèctica. Es defineixen com una companyia de teatre bastard, en el sentit que els seus muntatges transgredeixen els límits entre les diferents disciplines artístiques i reflexionen sobre la raó de ser de la societat actual. En motiu del Circ d’Hivern de l’Ateneu Popular 9barris, aquest Nadal han estrenat el seu primer espectacle de circ, Soterrani Còsmic, que podreu veure fins el 21 de gener. Entrevistem a Pablo Molinero perquè ens expliqui com han introduït el llenguatge circense dins l’engranatge creatiu de loscorderos.

David Climent i Pablo Molinero, loscorderos.sc. Fotografia de Marta García.

Heu estrenat el vostre primer espectacle de circ al Circ d’Hivern de Nou Barris. El circ està més predisposat a ser bastard que no pas el teatre?

En principi sí, perquè té una manera de relacionar-se amb el cos molt més extraqüotidiana que el teatre. Pujar per una corda o fer acrobàcia ja és una manera d’utilitzar el cos que es pot apropar al que fem nosaltres. L’únic que passa és que al circ les disciplines estan molt marcades, molt lligades al seu element. Ha sigut una primera incursió. Vam intentar, per exemple, posar tres màstils, que semblen com un petit bosc, que el trapezi, en comptes de ser un trapezi, en ser una escala horitzontal sembli també una construcció, els equilibris es fan en un skate, etc… . És deslligar una mica la disciplina del seu element, perquè estan molt lligades i, aleshores, té un punt molt codificat. Com passa a la dansa, la contemporània o la clàssica. Nosaltres utilitzem la dansa contemporània però no la forma de la dansa contemporània, sinó els principis. Quan ens surt alguna cosa que sembla un passet de dansa, intentem treure’l perquè no ens agrada la forma; no per res, sinó perquè reconeixes dansa contemporània o dansa clàssica. I amb el circ passa una mica el mateix, que té una forma codificada molt clara, es tracta d’esborrar una mica tot això i donar-li una altra forma.

Més enllà de la novel·la de ciència ficció de Douglas Adams, La Guía del autoestopista galáctico, d’on surt el Soterrani Còsmic?

L’inici surt del llibre perquè és d’on va venir la idea: fer alguna cosa al voltant d’aquest camp semàntic. Després el David Climent, l’altre codirector, va escriure el guió, un guió que ha sofert modificacions durant el procés. Nosaltres escrivim així, moltes vegades ho fem a quatre mans, de vegades escric jo, de vegades ell. També vam pensar que no teníem molt de temps d’assajos i que seria interessant portar algunes idees ja fermes; perquè nosaltres, en les nostres creacions, moltes vegades comencem des de zero i de vegades no saps com sortirà, comences a portar materials sonors, materials textuals i construeixes el guió. Però aquí, no hi havia molt de temps, si portàvem avançat una mica el marc i el guió –encara que no fos el definitiu–, en base a això es podia reescriure a cada moment, depenent del que l’obra demanés.

Què volíeu dir amb aquest muntatge?

Sempre diem que altres possibilitats són reals, suposo que les nostres peces parlen d’això, que altres maneres d’entendre les coses són reals. Perquè hi ha situacions, per exemple cinc germans que es queden tancats dins d’un soterrani, en què veus que és possible organitzar-nos d’una altra manera. I també hi ha alguna cosa en la figura del germà major: ell fa el que fa per amor, amaga l’exterior als germans perquè pensa que és perillós però, sense voler, s’està comportant com un dictador, fa una petita societat que funciona com ell vol. Moltes vegades ens equivoquem i això és part de la història de l’ésser humà; estem equivocats la majoria dels cops, inclús quan fem les coses per amor, la caguem.

Ens falta capacitat per descreure la realitat i capacitat per creure més en el fet artístic? En general, al públic li costa adoptar una posició activa vers l’escena perquè estem acostumats a rebre productes culturals de fàcil digestió?

En general sí. Perquè al final ens acostumem a tot. Ens donen un producte cultural que, com tu dius, és molt fàcil, és una espècie d’entreteniment, no hi ha qüestionament. Per exemple, en el nostre cas, que de vegades plantegem realitats diferents, una mica estranyes per dir-ho ràpid, en realitat no són estranyes perquè la realitat no és tan normal. Qui és normal? La normalitat no existeix, és un número, un algoritme que és una base d’una suma, ningú és normal. I ens agrada això, no treballar amb els patrons, per això fem aquestes coses que semblen més rebuscades; però és veritat que a la gent li costa perquè estem acostumats a rebre un tipus de producte cultural més fàcil d’assimilar, més ràpid. Moltes coses que et passen a la vida no les entens, et passen i punt. I les vius, et fan bé, et fan mal. Però no entenem tot el que passa en les nostres vides. Llavors, de vegades, amb la cultura volem entendre-ho tot. I de vegades hi ha coses que no són tan importants d’entendre. En algunes peces nostres la gent diu ‘què guai el viatge. Però de què va?’. Tu què has vist? Sempre treballem en un marc aproximat de lectura, totes les possibilitats que tu pensaràs estan dins de la dramatúrgia que hem triat, sinó l’haguérem tancat més. De vegades, competir amb la realitat és impossible, és molt més poderosa, intentar imitar-la és cutre perquè ella ho fa millor. Llavors intentem fer un reflex més deformat.

I tornant al soterrani, el públic infantil té més desenvolupada la part còsmica?

Doncs no ho sé encara perquè estem al principi. Vam estrenar dissabte passat i encara no hem començat seriosament amb les funcions. Sí que hi ha una part textual que veus que es perden una mica, però el nostre món sempre és una mica rebuscat. Textualment tampoc has d’agafar-ho tot, però hi ha una part més estètica, de viatge, dels personatges, que no tenen cap problema en agafar-la. La gent ens deia, ‘música electrònica, amb peques, no teniu problemes?’. No hi ha cap problema. Ara bé, aquestes setmanes l’estem posant a lloc perquè els peques hi ha coses que no les agafen.

Però, per altra banda, potser us permeten més llibertat en d’altres aspectes?

Sí, no ens preocupa, ja ho sabíem. Mai hem fet un espectacle per a tots els públics. Fas el que tu pots, o vols, o saps; però aquesta vegada, sí que és veritat que teníem l’encàrrec de fer alguna cosa més familiar i també ens ha costat, nosaltres som més punks, i el que ha passat és que textualment sí que veus que potser no ho agafen tot, que no fan el viatge, que el guió no l’agafen sencer. Però bé, està fet per un públic familiar, vindran els pares i els pares poden explicar-ho, i el germà jove adolescent no es desenganxarà, si fos massa infantil ell se’n quedaria fora.

La construcció dels personatges sembla feta des de la forma, des del cos, omplerta amb temàtiques que preocupen als més petits de casa, com la por, la frustració, la desolació. Com si haguéssiu volgut generar una certa empatia i dir-los: sí, us escoltem.

Sí, sí que és veritat que hi ha el tema sobre la por i la por és algo que els nanos tenen súper present. La por s’ha de mirar als ulls i desapareix, com es diu a l’obra. Sí que ho hem intentat, però no hem volgut posar-nos en la perspectiva dels pares. Els nanos els creiem més lliures, més bojos i més oberts que els adults; llavors esperem que no es qüestionin o que no tinguin problemes amb coses com tenim els adults.

La música de MissQ esdevé punt de fuga creatiu al llarg del muntatge. El moviment neix del seu ritme. Com ha sigut el procés de creació de la partitura musical de l’obra? Ho heu fet de manera conjunta amb la creació de la peça?

Ha sigut paral·lel. En les creacions sempre ho fem en paral·lel, és una manera perquè els camps s’interfereixin uns als altres. MissQ ha creat la música, però igual que hi ha hagut temes que els ha creat i s’han modificat en base al nostre treball, d’altres, en base al que hi havia, ella ha creat allò que necessitàvem, ha anat de la mà. El seu personatge, en aquesta petita societat que creen els germans, és la part creativa, l’artista, la que li agrada la música. Ens agrada que hi hagi música però que sigui des de l’escena, no un músic tocant sinó algú que estigui integrat. Aleshores al tenir-la a ella, amb qui ja vam treballar a La banda del fin del mundo, tenim la música integrada dins l’espectacle i lliga amb tot allò creatiu.

En els vostres espectacles interpreteu des de l’instint, la no racionalitat. Com racionalitzeu a nivell dramatúrgic allò que surt de l’impuls?

Són camins paral·lels. La visceralitat és també una manera d’estar a escena, d’estar implicat amb l’ànima i el cos, amb un físic que metafísicament t’implica a fer algo i que també és una entrega, tal com entenem nosaltres el nostre ofici. L’oportunitat d’estar dalt l’escenari i fer algo és com un sacrifici, i és veritat que els personatges tenen molt sovint unes reaccions o uns comportaments molt connectats amb aquesta animalitat; però, per altra banda, la dramatúrgia té molt de cap, d’estudiar com fugir d’allò mental, com fugir de l’acció-reacció, de la típica acció-reacció psicològica. Si tu a mi em dones una bufetada i jo somric, potser és una cosa que podem pensar tu i jo si ho parlem, i és molt instintiva. Tenim l’objectiu de no entrar en aquests patrons psicològics del teatre, racionals, de la idea, de la ment. Per una banda està el text que comunica mentalment i va quedant allà però, per l’altra, està el cos, i el cos comunica d’una altra manera; i moltes vegades són contradictòries, tu m’has pegat però jo somric. Intentem buscar sempre aquesta comunicació, sobretot per això, perquè ens dona molta contradicció. Fa que les coses tingui més matisos, més volum. Em preguntaves com ho fem dramatúrgicament, no?

Sí, a l’hora de mantenir el cap fred quan esteu immersos en la incertesa del procés de creació. De dir: això s’entendrà? Connectarem amb el públic?

Clar, nosaltres el que fem és que intentem crear un marc temàtic de temes que volem tractar, molt gran al principi, on vessem molta documentació, informació que aportem cadascú i, després, quan comences a treballar, la peça va per un lloc o per un altre. Nosaltres tenim molt clar què passa, quina és la situació, què estem fent, què no fem, etc… encara que sigui en un món estrany, on en comptes de donar-nos la mà fem no sé què amb el cap perquè són les nostres convencions. Creem aquest món i després anem ajustant quan s’ha de veure allò que dramatúrgicament existeix, que està allà a baix. Perquè clar, si està molt molt clar, també és un problema perquè et pots despenjar; hi ha coses que t’interessa tancar i coses que no.

Creieu que estem preparats per rebre aquest tipus de creació artística?

Jo crec que sí. Es el que tu has dit de l’instint. Quin no té l’instint? L’instint el tenim tots, no és un problema. Però nosaltres no som erudits, tu potser no agafes alguna cosa que hi ha però no passa res, nosaltres el que proposem és un viatge, cadascú a la seva manera, no cal entendre-ho tot, és com la vida. Intentem que la gent ens segueixi i que almenys tingui un viatge, tenir-lo nosaltres des de dins i que el tingui la gent. No és un ‘ja t’apanyaràs’, perquè si passa això és que ho hem fet malament, això no va amb la nostra manera d’entendre el fet teatral. És un viatge comunitari, sinó el faríem sols, a la nostra casa, però el fem davant de gent perquè aquesta gent tingui un viatge, el que passa és que aquest viatge és molt més obert. Què passa en general en les obres de teatre o en la ficció? Mana molt l’argument, el tema. En viatges més instintius com els que fem és difícil dir de què va, difícil sintetitzar-ho, però no és un problema perquè tu ja tens un altre viatge.

Avui és la festa del circ, donen els premis Zirkòlika. Per què cal reivindicar el circ a dia d’avui? Té a veure amb la possibilitat de subversió dels límits creatius que permet aquesta disciplina?

Sí, crec que el circ en general pot aportar això i que el circ en particular s’ho ha d’aplicar. És un fet: avui en dia som un network. La fusió que es gastava com a segell per a vendre coses ja és un fet, no és una marca, és una realitat. Moltes coses te les has de fer tu i llavors has de saber d’això i d’allò altre. Trencar les fronteres… Ja estan trencades! Ens agrada cubicar perquè és més fàcil, però en realitat està tot més connectat del què sembla. I el que dius tu del circ com a element subvertiu, sí, però el circ li passa el mateix que a nosaltres i a molta gent, que té la seva zona de confort, igual que el teatre i la dansa.

I ja per acabar, de quina manera l’art pot sobreviure al sofà, a la televisió i a les xarxes socials?

La veritat? No té molt bona pinta. Però és com tot, res és blanc o negre. Té mala pinta envers la cultura més fast food, d’entertaining. I d’una banda sembla que tot allò cultural està tirant cap allà, cap a l’oci de l’entreteniment, i això és un problema perquè es nota en les subvencions, desapareixen teatres, desapareixen companyies, perquè no els interessa un fet artístic d’una altra naturalesa. Però, per altra banda, poden dir el què vulguin les elits però també és veritat que la gent cada vegada, com que estem més connectats, com que el do it yourself ja està a l’abast de tothom, fem més coses, la gent té realitats creatives, hi ha alguna cosa en la nostra naturalesa que és de rebel·lió de l’ésser humà. La creativitat o el fet artístic és la part de rebel·lió que tenim tots dins. Jo crec que hi ha alguna cosa a allà, d’intentar donar-li la volta a allò que es suposa que és la quotidianitat, que és tot allò relacionat amb el fet artístic dins de la persona. Volem alguna cosa més que anar a dormir, menjar, etc. Tenim més necessitats, tenim necessitats espirituals, però no estem parlant de religió.

De creure en alguna cosa, no? De tenir fe?

Clar, de tenir una vivència més enllà d’allò palpable, l’art et fa això; tu sents una cançó o veus una obra que t’agrada molt i et quedes buit o ple d’alguna cosa que no és tangible. I l’ànima que viatja amb el fet artístic és alguna cosa que l’ésser humà té allà dins i no desapareixerà, això estarà allà. Si només fan coses grans i institucionals, nosaltres, entre nosaltres, farem obretes o farem el què sigui, perquè hi ha també una part molt reivindicativa, de dir ‘doncs m’ho munto jo i ho faig jo’.

Doncs seguirem creient en l’art. No us rendiu, corderos!