Pablo Hasél, Elgio, El Jueves: predicar amb l’exemple

27.04.2018

El dia de Sant Jordi la majoria dels barcelonins eren a l’aire lliure: a la rambla Catalunya, al passeig de Gràcia o a la Fàbrica Damm. Mentrestant, dins del recinte de l’Antic Teatre, a les fosques i amb una calor sufocant, el raper Pablo Hasél, Elgio, l’exmembre del col·lectiu de rap La Insurgencia, i el subdirector de la revista satírica El Jueves, Joan Ferrús, mantenien una conversa amb la periodista Eva Murgui de la plataforma NoCallarem.org. Tots plegats eren on eren per parlar sobre un dels temes estrella d’aquests dies: la presó i la censura.

La taula rodona celebrada el dia de Sant Jordi a l’Antic Teatre.

Elgio és un dels tretze rapers de La Insurgencia condemnat l’any 2017 a dos anys i un dia de presó. Tot i que ni ell ni la resta del grup tenen antecedents, el fet que la pena superi els dos anys ja els implica l’entrada a presó. Enaltiment del terrorisme, incitació a l’odi i associació il·lícita eren les tres primeres acusacions que els va fer la fiscalia, però la jutgessa Carmen Lamela, coneguda ja de sobres per altres motius emparentats, va rebaixar-los l’acusació i els va deixar només amb enaltiment del terrorisme. El raper lleidatà Pablo Hasél també és ben conegut des que l’any 2011 el van fer anar a declarar davant l’audiència nacional. “Em va condemnar per enaltiment del terrorisme amb una cançó que justament no enalteix la lluita armada, que és Libertad Camarada Arenas”, explica. Tot i que aleshores la condemna només era de dos anys, el límit perquè l’ingrés a presó sigui evitable, poc més tard van condemnar-lo de nou per haver escrit en contra de la monarquia espanyola. Injúries a la corona i enaltiment del terrorisme reincident impliquen dos anys més de presó més el pagament d’una pena-multa considerable: “La fiscal va dir-me que a tots els països la llibertat d’expressió està limitada, però no és així. Si la solidaritat no m’ajuda, m’esperen cinc anys de presó”. A Pablo Hasél li brillen els ulls durant tot l’acte. És una brillantor estranya que no sé si és de ràbia, d’impotència o de sentir-se acorralat però encara no vençut per les circumstàncies. Segurament és fruit de tot plegat.

Joan Ferrús és el que legalment té millor pronòstic. Se l’acusa per haver fet un acudit que vincula agents de l’ordre amb la fi de totes les existències de cocaïna a Catalunya el dia 2 d’octubre, hores després del referèndum. De moment només ha hagut d’acudir a una vista prèvia, que és el pas previ a anar a judici, i Ferrús comenta amb una ironia esplèndida que no entén de què se l’acusa, ja que ell només ha tractat els agents de víctimes d’una addicció que no sabien el que es feien. Matisa que per ell, com que té l’editorial RBA al darrere, la qüestió de trobar una defensa acceptable no ha suposat cap problema. En la cita de la vista prèvia, la jutgessa va preguntar-li si aquest insult també anava dedicat als Mossos d’Esquadra, pregunta a la qual Ferrús va respondre negativament, perquè “el dia 1 d’octubre els mossos no van ser la policia repressora protagonista”. El fet que Ferrús limités l’insult a la guàrdia civil i la policia nacional va ser intencionadament subratllat per la jutgessa, que va relacionar-ho amb una suposada ideologia independentista de l’acusat. A l’acte, Ferrús desmenteix que ell es posicioni a favor dels mossos: senzillament no els va incloure en aquella broma.”Hi ha una llarga tradició que vincula la repressió policial amb el consum d’estupefaents”, afegeix.

La periodista Eva Murguí llança la pregunta “quina és la distància entre la broma i la injúria?” i Joan Ferrús respon que rere el seu acudit policial hi ha una voluntat satírica i de canvi social, de denunciar una situació injusta a través de l’humor, “però d’aquí a la injúria i al delicte d’odi hi ha un bon tros”. Com a subdirector d’El Jueves, a Ferrús la censura no li ve de nou. Segons explicava l’exdirectora de la revista satírica dies enrere en un altre acte, a la primeria de El Jueves no hi havia setmana que els editors no rebessin una denúncia, sovint per part d’institucions religioses. Amb major o menor intensitat, la censura sempre ha estat a l’ombra d’aquesta revista, fins i tot durant la gloriosa dècada dels noranta. En aquest punt, Joan Ferrús matisa que “el to d’El Jueves no s’ha endurit, sinó la repressió estatal”.

L’Off Sant Jordi va tenir lloc, un any més, al pati de l’Antic Teatre.

“No demostren que el que dic del rei és fals, i per més que jo demostri que és cert em condemnen igual”. Pablo Hasél explica que rere la seva condemna i la de Valtonyc s’amaga la por que el poder té “d’una generació de rapers que parlen clar en un moment d’esquinçament del règim”. Davant d’això, una dona del públic que ha passat pel franquisme i per la il·lusió de la transició (la paraula il·lusió l’ha posada la dona) recomana a Hasél que d’ara endavant actuïn com els de La Trinca, que per parlar de la fi del dictador distreien la censura parlant de bròquils i de faixes per senyores. Però aquest no és l’estil de Hasél, ell es reafirma: “Rebaixa massa el to, em convertiria en inofensiu, i jo vull ser un perillós per un sistema injust”. En un dels actes organitzats per la plataforma NoCallarem a la Model a mitjans d’abril, l’exdirector del diari basc Egunkaria Martxelo Otamendi apuntava fins a quin punt les xarxes socials han convertit qualsevol persona en difusor de notícies i d’opinions, rol que abans quedava restringit als periodistes i, en última instància, als de dalt de tot de l’escala jeràrquica dels mitjans, que sovint tenen alguna cosa a veure amb les elits econòmiques, perquè en principi qui no té diners no pot obrir un diari. El periodista basc va subratllar que el canvi en la tecnologia de la informació i les comunicacions ha obert la veda de la llibertat d’expressió, l’ha convertida en una llibertat accessible a tothom que disposi d’un ordinador i una tauleta. Per extensió, aquesta censura també arriba als  qui, com Elgio, Hasél o Valtonyc, tenen un canal de Youtube.

Malauradament, però, la solidaritat davant la repressió sovint no es filtra prou. Al llarg de la conversa els tres acusats lamenten que la ciutadania es mobilitzi massivament unes hores a Twitter i que després ho deixin córrer. En aquest sentit, Ferrús parla d’una espectacularització que no sempre transcendeix el retuit i que de fet no és gens innocent: la sobre informació a la qual estem exposats no permet que un mateix titular ocupi la portada gaire dies seguits, i a més l’audiència vol teca, sempre teca nova. En relació al gest de suport a les xarxes, Hasél es mostra descontent amb el líder de Podemos Pablo Iglesias, que assegura que “em va insultar per Twitter el dia del meu judici”. Quan li pregunto a Hasél en què va consistir aquest insult, el raper lleidatà em respon que el líder lila va titllar-lo d’infantil per solidaritzar-se amb ell uns quants caràcters després, quan la figura de Hasél ja havia estat equiparada a la d’un bufó. Es comenta que les bases de Podemos pressionen des de baix perquè el partit manifesti la seva solidaritat, però els dirigents remenen les cireres i han canalitzat una força que al 15-M era als carrers i que ara només hem retrobat, amb una concurrència diferent, en totes les manifestacions de llaços grocs i matriu republicana.

La repressió surt cara. Més enllà de totes les crítiques que puguem fer a la sobre informació i a la societat de l’espectacle, la realitat és que es poden fer accions solidàries de pes fora de Twittter. El raper Elgio, que de tan jovenet que és, jo en lloc de tancar-lo l’asseuria al pupitre d’alguna escola, apunta que les caixes de resistència existeixen per manifestar la solidaritat amb diners, que de moment segueix sent el que paga advocats, desplaçaments i penes-multa. Res d’això ens sona estrany, i encara menys des que tenim mig govern entre reixes o a l’exili, perquè qui més qui menys ha sentit parlar d’una caixa de resistència per pagar l’advocat a Puigdemont. Preguntat per si  la judicialització del procés els ha fet ombra mediàtica, Elgio evoca un record del dia del seu judici, en concret el moment en què en va sortir: “vaig veure moltíssimes càmeres i em vaig adonar que no eren per mi, sinó per Oriol Junqueras; llavors sí que vaig pensar que els presos del procés eclipsen els nostres casos”. Malgrat tot, els tres acusats estan d’acord que la situació de què són víctimes els polítics catalans independentistes és injusta, i els tres són conscients que la causa independentista implica més suport també a les seves causes personals.

“Si tanquen Valtonyc, hi ha d’haver un abans i un després”, diu Hasél, i no puc evitar notar que ell és qui està en un major perill, que ell serà l’acusat que haurà d’enfrontar-se a una pena de presó major. Valtonyc és Pablo Hasél i Pablo Hasél és Valtonyc, perquè  tots dos s’han ficat amb la monarquia i tots dos estan molt a prop de passar una temporada gens menyspreable a la presó. Amb tot, el clam de Hasél és lògic i molt raonable al marge de la seva situació personal: “si Valtonyc no rep la solidaritat necessària per frenar la condemna, si ell entra i res no canvia, els drets de tots estaran en perill”. Joan Ferrús amaneix l’observació del raper amb un comentari sobre com l’arbitrarietat de les acusacions sembren un cert pànic i un punt d’autocensura generalitzada: fer titelles, posar-se un nas de pallasso al costat d’un policia, participar en un CDR, escriure un tuit i que el llegeixi la persona equivocada.

Què podem fer? Els dos rapers i el subdirector d’El Jueves coincideixen amb la necessitat i la urgència de predicar amb l’exemple: no autocensurar-nos, seguir fent les lletres que fèiem, donar suport a iniciatives com la plataforma No Callarem, fer difusió, organitzar actes, fer retuits, trencar la guardiola per omplir les caixes de resistència. D’entre el públic, una senyora gran pren la paraula i el micròfon i sentencia la sessió: “Yo a mis setenta años he empezado a ir a manifestaciones“.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. És “art” dir que li fotin a algú un tret i el matin? Doncs això va fer el sr. Pablo Hasel, referint-se a l’alcalde de Lleida. Potser ell ho trobi normal una execució a l’estil més estalinià (el dictador criminal Stalin és un dels seus déus, sens dubte); però desde posicions amatents de la llibertat això és difícil de defensar.
    Una altra cosa: quin plaer hom pot trobar intentant ofendre als altres?

    Atentament