Ouaga Girls: Jo he decidit

6.02.2019

Dos joves asseguts en un banc, un noi i una noia, la Dina. Al costat, la Chantale es balanceja sobre la moto mentre s’acaricia les trenes. Inicien la conversa: “Abans, no solia veure noies en aquesta línia de treball, però ara veig estudiants de la CFIAM (Centre per a la Iniciació i l’Aprenentatge de les Dones a la Formació Professional). Com poden les noies fer una feina així?”. No es creuen les mirades. “Crec que podem fer-la sense cap problema. Una dona pot fer qualsevol feina si s’ho proposa”. Pausa. “Si ella vol”, continuen. Part d’un capó del cotxe alçat en primer pla. De fons, segueixen els tres joves. Només se sent el cant dels ocells i la fauna que envolta el taller al descobert. El terra sempre és sorra. Segueixen. “Però igualment es tracta d’una feina física, cal tenir força”. Chantale: “nosaltres tenim força!”. “Vosaltres teniu força”, respon ell.

Ouaga Girls és el Documental del Mes

Aquesta és una de les escenes del documental Ouaga Girls (2017) el primer llargmetratge de Theresa Traore Dahlberg, autora del curtmetratge Taxi Sister (2010), que segueix a la conductora Boury a Dakar, i la sèrie per a la televisió pública de Suècia Two Travelling (2010). Situat a Ouagadougou (Burkina Faso) una ciutat en què no és gens fàcil ser noia i, menys, estudiar per ser mecànica. Un ofici que han adoptat socialment els homes, ja sigui a l’Àfrica com a la resta de continents. Però a Burkina, des del 1996 la CFIAM, va decidir anar més enllà de l’educació que tenien les burkineses, reservada majoritàriament a la costura i a la cuina. La valentia de la Chantale, la Dina, la Bintou, la Mouniratou, la Catherine, la Marthe, la Rose, la Kientega, l’Adissa i la Nathalie, reconeguda per moltes dones burkineses, no és suficient. “Sigues forta”, els diuen. Les protagonistes han de fer front a les precarietats emocionals que tenen (algunes des de ja ben petites) i superar els estereotips lligats a l’ofici, les pressions familiars, matrimonials i, per últim i no menys important, pensar en els seus somnis i actuar. Una situació convulsa emocional i socialment que només sembla possible de superar gràcies a l’ajuda de professionals i a la seva amistat, la família de CFIAM.

Dahlberg va seguir amb la tendència de Taxi Sister apostant altra vegada pel seguiment dels personatges, encara que Ouaga Girls és molt més poètic. Les escenes sense diàleg prenen força per narrar allò que elles mai dirien, el relat del pas de l’etapa de l’adolescència a la vida adulta, una època plena de somnis i terrors que ens envolten fins que arriba el moment de tenir clar què és el que “jo he decidit”, una de les frases del documental que trenca amb el que moltes vegades volem i no diem. Punys alçats enmig d’un concert, la violència i la mort en l’imaginari proper i la lluentor de les ballarines platejades enmig de l’arena i el polsim del taller al descobert són alguns dels molts exemples que es faran visibles en el Documental del Mes que podreu veure aquest dimarts 19 de febrer a les 19.30h a Casa Elizalde. El 28 de febrer també es projecte al Centre Cívic Fort Pienc, també a les 19.30h.