Othello: odi, mentides i assassinat

18.06.2018

Com que Shakespeare ens parla de la tomba i continua sermonejant-nos, val la pena escoltar-lo a través dels seus adeptes, els transmissors de la seva paraula. Aquest cop els toca a Les Antonietes, la companyia dirigida per Oriol Tarrasón, adaptar una de les obres més celebrades del bard anglès: Othello. I com que Shakespeare s’emmotlla als temps que vivim, ens trobem amb una història on la mentida i la manipulació són predominants tant en la paraula i la interpretació com en la posada en escena. Otel·lo en l’era de la postveritat.

Arnau Puig, Òscar Intente i Annabel Castan protagonitzen ‘Othello’ a La Seca – Espai Brossa.

Sense saber pràcticament res de l’espectacle, havia apostat que l’Arnau Puig seria Iago. Bingo. El fidel servidor d’Otel·lo es planta davant d’un atri i repeteix amb ganes: “Odio el moro”. Tres o quatre vegades. Potser és una qüestió racial, potser és enveja pel seu èxit, potser és perquè no rep el reconeixement que creu que es mereix i que sí que rep Càssio, el valerós soldat que ha lluitat al costat del moro. Però la veritat és que no té uns motius de pes real. Mai els ha tingut. Simplement és odi profund. I a través d’aquest maquina un pla malèvol per fer-lo tornar boig i acabar amb ell.

Oriol Tarrasón sintetitza el clàssic i l’adapta donant valor a la paraula i al gest més que a l’acció. Per això tot es redueix a tres personatges: Otel·lo, Iago i Desdèmona. El personatge de Càssio és omniscient, no present. Potser és aquella persona del públic que s’ha quedat el mocador o potser s’amaga rere les cortines esperant que Otel·lo el rebi. Sols és un instrument, una figura poc definida per nosaltres però si per Otel·lo: és el gran traïdor. Les passions, els sentiments més forts basculen amb facilitat quan hom es dedica a llançar falsos testimonis sobre algú. Però la destresa per mentir i manipular sols està a l’abast d’uns pocs. Malfia’t dels polítics que sempre vetllaran pels seus interessos, però sobretot malfia’t dels seus assessors. Aquests sempre són els que fan anar al vent cap allà on els és favorable. Iago és el perfecte assessor manipulador. Per això es parla de fake news. Sí, es clar. Però no es tracta sols de repetir i repetir fins a la sacietat una mentida, sinó també de saber dir-la, però sense deixar petja. Més val que tot sigui una suposició però que a la ment del subjecte a manipular funcioni com una gran veritat. Tarrasón bolca la seva feina com a adaptador en fer que la paraula de Shakespeare transmeti per sobre de tot l’esperit més tergiversador de Iago. I com a director ha modelat l’Arnau Puig (Iago) per tal que fos el camaleó perfecte, i, a través del gest i la intenció de la paraula, omplir el cap de Otel·lo (Òscar Intente) de dubtes i sospites.

L’escenografia complementa perfectament l’adaptació del clàssic, ja que busca la fredor i la buidor d’elements decoratius que desviïn l’atenció de la paraula dita. L’escenari de la sala principal de La Seca-Espai Brossa és principalment blanc, un blanc format per àmplies cortines i un sòl blanc immaculat. Però aquest blanc està corromput per un vermell suau que va des d’una cortina que s’estén i acaba sent estora fins a una banqueta. El vermell, com no podria ser d’altra forma, és el color del vestit del mefistofèlic Iago. I davant a la dreta, l’atri amb una llum i una petita i dissimulada càmera retràctil. Sobre la pantalla del fons veiem els mítings polítics d’Otel·lo (i on Iago acaba de clavar-li l’estaca). Aquesta càmera també ens enfocarà a nosaltres, el senat, aquest òrgan consultiu a qui es dirigeixen els personatges. Des d’aquest càrrec som espectadors de la desfeta de l’heroi, però no tenim poder de decisió sobre els destins d’uns i altres. Iago es dirigeix a nosaltres per dir-nos el que hem de pensar, però no ens pregunta la nostra opinió. Talment com alguns polítics d’aquesta era tan confosa.

Arnau Puig és el perfecte manipulador, tranquil, pausat, fent veure que és tan servicial com bon amic, reflexiu i falsament honest. Presència. Mirada. Gest. Tot al servei de l’art de la manipulació. A les seves mans, Òscar Intente passa a ser un arrogant heroi tornat de batalla a un ésser torturat i embogit que s’arrossega descamisat.

La tercera punta la completa una encisadora, fresca, i fins i tot burleta, Annabel Castan (fantàstic aquest apart al públic on se’n riu del mateix Shakespeare) que es presenta juvenil, amb patins, per acabar tràgicament, deixant-se emportar per la fúria del seu maltractador sense oposar gaire resistència. Otel·lo no sols és actual per la figura del manipulador de notícies, sinó també per la de l’home que perpetua un assassinat de gènere per allò tan nostrat com “la maté porqué era mía”. Abans però, en un gran moment per l’actriu, Desdèmona interpel·la directament a homes i dones per denunciar la violència de gènere. Encara ressona una frase dirigida a tots els homes però que defineix bé el tarannà del seu marit i executor Otel·lo: “Només sou estómac i nosaltres sols som el menjar que devoreu”. I acaba preguntant-se: “No tenim desitjos i passions com vosaltres, homes? Doncs tracteu-nos com es mereix la nostra sort”. Però l’odi no entén de sorts i, a través de la mentida, provoca la gelosia, el més potent verí. Desdèmona és assassinada per un home boig que prefereix escoltar els seus instints més primaris i bruts que la bondat d’un amor pur. “Como la vida misma”.