Ornament i crim

29.01.2018

Adolf Loos era un provocador. Vivia a contracorrent de la seva època. Arquitecte que maleïa els arquitectes. Les seves opinions públiques agitaven els cercles intel·lectuals vienesos de començament de segle. Deia, per exemple, força ingènuament (o potser no tant), que “l’excés d’ornament va en contra de la modernitat”. L’ornamentació, creia, era una pedra al camí, impedia a l’ésser humà avançar cap a la modernitat. Un artista, doncs, segons Loos, ha de despendre’s de llenguatge rovellat, esgotat i, per tant, renovar-se. Aquesta renovació no és altra cosa que esborrar aquest llenguatge, tornar a tenir la paret en blanc.

Adolf Loos, gairebé sord, l’any 1929 | Foto: Imagno / Getty Images

Serà a la conferència (i assaig fundador de la modernitat) Ornament und Verbrechen (Ornament i crim) on Loos exposarà, el 1908, la seva noció de decoració, o antidecoració, més aviat. El parlament, de fet, es reduirà a criminalitzar l’ornament. Ho farà en un llenguatge carregat de vocabulari propi de l’antropologia criminal i al bioevolucionisme dels metges Max Nordau i Cesare Lombroso. Ara bé, oblidem-nos d’un discurs sobre decoració material dels edificis. Loos tracta l’ornamentació arquitectònica allunyant-se del seu camp per aterrar al dels tatuatges, la granadura i les perles i plomes dels primitius. És a dir, l’ornamentació en el cossos de dones, papús, artistes i criminals.

Per entendre amb tots els ets i uts la idea que té Loos de la guarnició, sigui en cos o suport material, és indispensable ser a la ponència que donarà Juanjo Lahuerta, arquitecte i professor d’Història de l’Art a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, al Museu del Disseny aquesta tarda. A Ornament, delicte i/o arquitectura, Lahuerta destriarà el Loos més antropològic i amplificat. La conferència s’emmarca dins del cicle d’activitats vinculat a l’exposició Adolf Loos. Espais privats que acull la grapadora de Glòries.

Com dèiem, la conferència que ofereix Loos el 1908 té més a veure amb la cultura indígena que amb la decoració d’edificis (sense abandonar la labor de divulgació estilística, és clar). Antoni Ramon, arquitecte i professor també a l’ETSAB, afegeix claredat a aquest vincle loosià entre arquitectura i aborigens. Explica que el vienès considerava que a l’època moderna “només es tatuaven els aristòcrates degenerats, els delinqüents i els qui arribarien a delinquir”. “Avui el món assenyala la derrota de Loos”, va dir Josep Quetglas, ponent de la primera xerrada del cicle. “Només hem d’observar un jugador de futbol”, proposa Ramon, que recorda el que va escriure un irritat Loos després de veure una casa enmig d’un paisatge formós: “Per què un arquitecte, tant si és bo com si és dolent, espatlla el paisatge del llac? L’arquitecte com gairebé tots els altres habitants de la ciutat no posseeix cultura. Li falta la seguretat del camperol, que sí que en té, de cultura. L’habitant de la ciutat és un desarrelat. Entenc la cultura com l’equilibri entre l’interior i l’exterior de l’ésser humà, la qual cosa garanteix una manera sensata de pensar i actuar. Per què els papúes tenen cultura i els alemanys no?”. Esperem que Lahuerta en doni resposta a totes les incògnites que germinen en Loos, que no són pas poques.