Oriol Sauleda i Joan Margarit: trobada de veus poètiques

26.03.2018

El passat divendres 23 de març va celebrar-se el lliurament del Premi de Poesia Martí Dot, dins del marc de la VII Setmana de la Poesia de Sant Feliu de Llobregat. L’acte va tenir lloc a la Biblioteca Montserrat Roig i va comptar amb la presència de Joan Margarit, David Castillo i diferents representants de l’Ajuntament.

Oriol Sauleda i Joan Margarit. Foto: Marc Rius.

Oriol Sauleda –jove de 24 anys nascut a Sant Pol de Mar i llicenciat en Filologia Catalana– ha estat el guanyador d’aquesta 43a edició amb el poemari El paller. Lídia Muñoz, l’alcaldessa en funcions, va lliurar el premi i va fer referència a la seva llarga trajectòria. El guardó compta amb la publicació posterior del llibre per Viena Edicions i es configura com el segon premi més antic de poesia per a joves a Catalunya. Va néixer l’any 1974 en homenatge a Martí Dot i Perellada, un poeta i metal·lúrgic santfeliuenc que tenia predilecció per a poetes com Verdaguer i Carner. “La seva obra és discreta, modesta, però d’un alt valor sentimental i emotiu per a tota la població santfeliuenca”, diu el poeta i escriptor Agustí Vilar, una de les persones que han treballat per impulsar el premi i mantenir-ne la vigència, juntament amb Joana Raspall (en els inicis) i David Castillo. La celebració ha resistit al pas dels anys i ha recuperat l’impuls de convocatòria que li havia mancat en els darrers temps: enguany s’ha presentat un total de vint-i-dos poemaris procedents d’arreu dels Països Catalans.

A continuació, Oriol Sauleda –que havia estat indirectament present també en l’edició de 2017, ja que va escriure l’epíleg del llibre guanyador, La mà dins la roda de Guim Valls– va oferir un breu i magnífic recital d’algunes de les estrofes dels seus poemes, que ell va descriure com estampes i ràfegues d’imatges que es poden seguir i llegir amb qualsevol ordre: “Si ens sabem sols, la lluna ens guia. / El teu cervell l’han dissenyat per aprendre a viatjar”. “Qui sóc no és aquesta barca que va amb mi temps a través. Qui soc és un enllaç, fruit d’una ruptura”. “Ets capaç de recordar el primer impuls, / l’acte d’amor original que t’infantà, quan / vas trobar-te amb les parets del cos/ foradant l’aire?”

En darrer lloc, Joan Margarit, qui va felicitar el novell poeta amb un reconeixement de continuïtat literària, va oferir un recital de dotze poemes del seu darrer recull, Un hivern fascinant (Proa 2017). Però hi va incorporar a darrera hora dos textos més, “Una història” i “La llibertat”, a causa dels esdeveniments que pateix Catalunya en aquest moment. I val la pena constatar com, en la veu d’un dels nostres poetes més experimentats, hi convivia una barreja de ràbia, emoció i esperança. Després d’ “Una història”, un poema crític amb l’Espanya imperial, va ser el moment d’“Un hivern fascinant”, en el qual “l’oblit arriba tranquil·litzador. / I torna, sempre torna l’alegria”. Llavors, va recitar “Cuesta de Atocha”, “Una dona fent-se les mans”, i “Verdaguer”, per remarcar la figura simbòlica que el nostre país ha venerat i ha menyspreat alhora: “Cremar i plorar. / La desolació de la rancúnia. / L’estimo com un fill. I és el meu pare”.

I encara n’hi havia uns quants més. “Injúries”, per recordar-nos que el poeta va pertànyer a un altre temps, i “Lluita lliure”, que manifesta quins van ser aquells aprenentatges de la vida, fora de les aules: “Què significa lluita. Què significa lliure.” Cap al final del recital, amb “Coratge”, va evocar la seva àvia “qui va ensenyar-me que l’amor és duresa i claredat, / i que sense coratge no és possible estimar. / No era literatura, no sabia llegir.” Va concloure amb un cant d’amor a la llibertat, un “estrany viatge” i “una raó de viure”, tant de vells com de somniadors estudiants.

El lliurament del Premi de Poesia Martí Dot va brindar, en definitiva, un espai per a la trobada de dues veus poètiques. La joventut i la maduresa, la potència i la força de la veu nua del jove poeta Oriol Sauleda i el mestratge del reconegut i llegit poeta, tot i ser allunyades en els temps viscuts, es feien immediatament properes. En paraules de Margarit, “les persones necessiten imperiosament alguna eina incompatible amb la mentida. La poesia n’és una de les més potents. La veritat i la bellesa juntes. No sempre hi van. Quan sí que hi van té molt a veure amb l’amor”.