Oriol Junqueras, cartes des de la llibertat

29.04.2019

Un dels llibres de no-ficció més venuts durant el dia de Sant Jordi ha estat el recull de contes que Oriol Junqueras ha escrit als seus fills Lluc i Joana: Contes des de la presó, Ara Llibres, 2019. Es tracta d’un llibre preciosament il·lustrat per grans artistes joves que han sabut copsar -amb gran delicadesa gràfica- el sentit últim de cada conte.

La cara d’Oriol Junqueras alçada al mig de la manifestació de l’11 de setembre del 2018 convocada per l’ANC | Foto: Aina Martí / ACN

 

És un llibre que us recordarà molt el de l’enyorat Carles Capdevila (La vida que aprenc, Arcàdia, 2017), ja que tots dos tenen una clara vocació pedagògica, un gran interès per explicar el món d’una manera divertida i una ferma voluntat d’educar les criatures tant personalment com sentimentalment. Al mateix temps, tant Junqueras com Capdevila, fan un “esforç per ser” persones lliures, miren que el que fan “tingui un sentit”, transmeten “la joia de viure”, tenen la voluntat de conciliar i, a més, volen que “els contes acabin bé”.

El llibre d’Oriol Junqueres inclou 36 contes ordenats cronològicament, des del desembre del 2017 fins al febrer del 2019, quan ell ha estat injustament en presó preventiva i sense judici. El més sorprenent d’aquest conjunt de contes és que fa molt poques referències al seu empresonament. Més aviat, estan redactats com si fossin una lliçó de vida explicada a cau d’orella a un nen abans d’anar a dormir a qualsevol lloc de la Terra amb un pare que s’ha hagut d’allunyar, forçosament, dels fills. Només es parla específicament de la presó quan Oriol Junqueras explica -a la carta de presentació del llibre- una emotiva història entre el xiulet del tren miner de Súria quan passa per Sant Vicenç dels Horts i la salutació “forta i llarga” del xiulet que també fa sonar el maquinista als presos polítics quan passa molt a prop de la presó de Lledoners. El tren, per tant, és un nexe d’unió entre Junqueras i els seus fills de tres i cinc anys.

Com diu Pep Guardiola en el pròleg, el mèrit d’aquest llibre és que unes vivències personals i familiars es converteixen en experiències didàctiques universals: “Gràcies, Oriol, per compartir els contes que has escrit pels teus menuts i que ara podem explicar també als nostres fills. Tant de bo que a cada casa arribin aquestes històries tan boniques que són testimoni de la humanitat i la generositat del seu autor”.

Un altre aspecte curiós d’aquests contes és que –encara que estan escrits per un historiador- només n’hi ha sis que són sobre qüestions històriques, com per exemple l’arribada dels romans a Sant Vicenç del Horts, les festes celtes, els arcs dels mongols, els fenicis en el seu viatge al voltant de l’Àfrica on l’ombra que fa el sol els ensenya el funcionament del món o l’extinció dels neardentals… Podríem dir que aquests contes segueixen l’estela de l’extraordinari llibre d’Ernst H. Gombrich, Breu Història del món (Empúries, 2007) i el de Christopher Sloan, La història de l’origen de l’home (National Geographic, 2005).

Sorprenentment, també hi ha 21 contes interessants referits a qüestions i experiments científics molt diversos que expliquen des de les glaciacions, els eclipsis, la cara oculta de la lluna o com s’han fet créixer enciams a l’espai. També proposa -amb tota mena de detalls- als seus fills que facin experiments científics molt divertits que els permetran descobrir el pas del temps o les estrelles, fer prediccions del temps que farà, construir una brúixola o, fins i tot, fer ploure a la cuina de casa. Podríem dir que un dels referents d’aquestes històries serien la Brevíssima Història del temps, d’Stephen Hawking (Columna, 2005).

El llibre també inclou quatre contes d’animals (dromedaris i camells, ovelles d’Austràlia, els ossos polars i la cooperació de les orques i els dofins) i també quatre contes sobre els grans dracs de la Xina (el rius i la muralla xinesa), ja que el seu fill Lluc, de cinc anys, ha començat a estudiar xinès amb la seva cangur, Xiang.

Encara que aquests contes estan inspirats en una gran diversitat bibliografia, el més sorprenent del llibre és la gran quantitat de dades i xifres que inclou i que l’Oriol Junqueras ha escrit sense internet i sense gaire llibres disponibles per consultar a la presó. Això no ha sorprès gens els seus oponents polítics, perquè, tot sovint, han manifestat que és molts difícil negociar amb ell que ja “ho ha llegit tot” i que té al cap tota mena de dades econòmiques i polítiques de la història de Catalunya i del món.

Il·lustració: Fila.

En aquests contes, també hi ha un esforç titànic per tal que els nens entenguin els conceptes del món físic. Per exemple, per explicar l’alçada del pont més alt del món, a Milhau, de 343 metres d’alçària se’l compara amb casa seva: “si poséssim casa nostra quaranta vegades l’una sobre l’altra”; o que la velocitat de la sonda New Horizons (que és de 14 quilòmetres per segon) seria “com anar de casa fins al camp del Barça en el temps que omplim d’aire els pulmons”.

De tota manera, a part de les qüestions divulgatives, es tracta d’un llibre escrit amb una gran passió -de pare- que el fa molt atractiu per a educadors i famílies ja que inclou bellíssimes sorpreses d’educació sentimental.

Pel meu gust, hi ha tres contes molt il·lustratius d’aquesta vocació de transmissió de valors positius i sense cap mena de ressentiment. Un és el de l’ovella d’Austràlia que va estar cinc anys perduda i quan la van trobar i esquilar van treure-li 42 quilos de llana i fa dir a l’Oriol Junqueras: “Us imagineu quants jerseis es podrien fer amb aquesta llana?”. Un altre conte sorprenent és el que parla de les espècies més petites, els tardígrads, però que també són les espècies més resistents del planeta. La conclusió moral és la següent: “ja veieu que, de vegades, els més petits són capaços de superar les adversitats millor que els grossos”. I, finalment, hi ha un conte que resumeix la vocació moral i política d’Oriol Junqueras explicada als seus fills: “Sense aire no hi ha foc, Lluc i Joana. I quan sigueu més grans entendreu que, sense la gent, sense l’amistat dels veïns, sense compartir amb els altres el desig de fer les coses millor, no hi ha esperança. Però també que tots junts podem fer ser l’aire que revifi el foc.”

El llibre acaba amb un emotiu poema en la llengua d’escolarització d’Oriol Junqueras, l’italià, on es disculpa per si hi ha alguna falta, ja que no té cap diccionari a la presó, i que és un cant a l’esperança de la sortida de la presó i del retrobament amb els seus fills: “Encara que ara sembli/ que un oceà separa les nostres platges,/ un dia em veureu tornar/ sobre un pont d’històries i de contes/ que us hauré explicat…”.

En definitiva, aquest llibre -encara que està escrit des de la presó o en les hores interminables del judici- és una demostració que es poden empresonar físicament les persones, però que les idees de la llibertat sempre volen gràcies a les paraules.

Bona lectura!