Oriol Bohigas. Elogi de la modernitat

15.12.2015

Arcàdia acaba de publicar Elogi de la modernitat, un recull d’articles de l’arquitecte Oriol Bohigas, que es pot llegir com un testament vital. Ignasi Aragay n’ha fet el pròleg.

Oriol Bohigas | ©CCCB, Miquel Taverna, 2015

Oriol Bohigas | ©CCCB, Miquel Taverna, 2015

No va quedar gaire clara la successió d’intencions. Si la publicació del recull d’articles era l’excusa per muntar l’acte o aquest –un d’aquells esdeveniments socials que revifen qualsevol tarda funesta de tardor– era un pretext per poder editar el llibre. El cas és que la trobada concretava un homenatge merescut i incomprensiblement ajornat a Oriol Bohigas. Coincidint amb la celebració dels seus 90 anys –els complirà el pròxim dia 20; una efemèride electoral volgudament eludida– el Centre de Cultura Contemporània, l’editorial Arcàdia i el diari ARA van organitzar plegats aquest reconeixement a “una personalitat clau de la Barcelona i la Catalunya de la segona meitat del segle XX”, “referent de l’urbanisme barceloní” i “una veu independent, a voltes irreverent però sempre compromesa”; segons l’impulsor del llibre, el periodista cultural Ignasi Aragay. Entre el públic, un nombrós grup de representants de la família, la vella política (ex)socialista, el paviment intel·lectual català o el món editorial –Beth Galí, Xavier Rubert de Ventós, Montserrat Tura, Jorge Herralde i un llarg i fàcilment recognoscible etcètera–. Compartien escenari amb Aragay, l’arquitecte Jordi Garcés, el filòleg Jordi Amat, el conseller Ferran Mascarell i l’escriptora Rosa Regàs. Bohigas hi era però sense dret a expressar la veu incòmoda que el caracteritza. La paraula la van prendre els altres.

Vicenç Villatoro, amfitrió de l’acte, va voler destacar la vocació de transcendència de Bohigas en aquells camps on podia ser útil. En primer terme, l’arquitectura, el seu àmbit professional; però, ampliant el focus, també va tenir la pretensió d’influir en l’articulació cultural del país. Segons Villatoro, durant un grapat d’anys –la primera meitat dels vuitanta– només eren vàlids i creïbles dos plantejaments: “Només dues persones tenien al cap la política cultural que s’havia de fer en aquell moment: Max Cahner –primer conseller de Cultura de la Generalitat restituïda– i Oriol Bohigas”. Eren projectes “radicalment contraposats” amb una particularitat: compartien més d’un envà. Aquest antagonisme arribava fins a la dimensió institucional. Eren polítiques contextualitzades a “la Guerra Freda catalana”: la Generalitat contra l’Ajuntament de Barcelona. Villatoro reivindica, en la conjectura actual, recuperar les bifurcacions comunes dels dos projectes i, eliminant la suposada contraposició, fer-los complementaris. No sabem que en pensarà Bohigas de la proposta. Llegint-lo podem esperar que res de bo donada la seva vocació de modernitat i l’esperit avantguardista que encara l’acompanya.
Aquesta veu desvergonyida, projectada sense miraments, sovint impactava. Molt possiblement perquè el que atacava havia esdevingut sobre protegit, foscament consentit.

Jordi Amat, exemplificant aquesta irreverència, va dur a col·lació un dels últims alcaldes franquistes de Barcelona: “Ningú gosava assenyalar les cicatrius de Porcioles”. Bohigas va criticar la destrucció sigil·losa que va fer de la ciutat. Un altre exemple –aquest sonat– és la Sagrada Família. Amat va explicar com amb 15 anys quedà fortament estranyat en veure la indignació dels seus pares quan Bohigas va defensar al programa de televisió Persones Humanes la no continuació de les obres de la basílica de Gaudí. És aquesta reacció –indignació, sorpresa, desconcert– amb la que jugava el seu articulisme. A Elogi de la modernitat (Arcàdia) hi ha un bon grapat dels articles més polèmics i punyents contra tot el que considerava obsolet, desencaminat o directament fals. Per poder-ho fer, per poder recrear-se en llibertat, Bohigas havia de ser curós i precís. I ho era. Els seus articles estan plens de dades, detalls i experiències personals que, d’alguna manera, ratificaven l’opinió expressada. En els seus textos hi acabava apareixent una dimensió personal. Sempre usava aquesta “pirueta periodística de fugida i tornada lligada”, com va saber veure Jordi Garcés en una de les millors definicions de l’estil Bohigas. A Els arbres de les carreteres, un dels seus articles més cèlebres, uneix infància i denuncia amb destresa.

Per a Rosa Regàs els judicis de Bohigas eren àrduament refutables. “No hi havia ningú que pogués defensar-se. Si algú contradeia una idea que ell defensava, s’aixecava i li llençava un discurs que el deixava desfet a la cadira”. El que va ser regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona i president d’Edicions 62 protegia les opinions enceses amb elegància i una exquisida educació. No queia mai en l’àtac fàcil i gratuït. Ho podem notar a Cursis, una crítica a la cursileria catalana que centrava en aquell moment en la figura del doctor Joan Corbella. “Un home avançat”, va dir Regàs. I recordà un sopar amb Narcís Serra i altres comensals els últims mesos de vida de Franco. Quan ningú de la taula sabia gairebé res de política, Bohigas els va donar una lliçó de funcionament parlamentari i electoral que havia après amb viatges i lectures. Inclús, explicava que van improvisar una votació simulada. Amb tota aquesta revisió –a la feina, a la imatge i l’articulisme– va ser una llàstima no poder sentir la veu de Bohigas. Tant de bo l’homenatge de dimarts tingui una continuació i puguem escoltar noves consideracions. Per exemple, què pensa d’Ada Colau. Potser no ara; més endavant quan es pugui valorar l’obra de govern. O què n’opina, de la tribu dels hipsters; ell que sempre va destacar per una amplia i transversal temàtica.