Orfebreria del gest

27.10.2018

Sabem què tenim? De vegades en dubto. Aquest cap de setmana, Boris Charmatz visita Barcelona per gentilesa del Mercat de les Flors i el MACBA. Feliç coincidència. Perquè el senyor Charmatz és un dels coreògrafs més destacats del panorama de la dansa contemporània i creador del Museu de la dansa. Un museu que és transportable arreu del món, bàsicament perquè l’arxiu o el llenç que acumula memòria i irradia coneixement és el mateix cos dels ballarins.

Sònia Gómez, David Climent i Pere Jou porten ‘Nowhere in particular’ a la Sala Hiroshima.

És amb aquesta consideració sobre el cos de ball que travesso el llindar de la Sala Hiroshima per endinsar-me a Nowhere in particular, l’espectacle que creat per la Sònia Gómez, en David Climent i en Pere Jou. I és passant sota aquest mateix arc conceptual que surto de l’espectacle, i tot rumiant enfilo els carrers acolorits dels barris de Poble Sec i de Sant Antoni.

L’espectacle, nascut de la confabulació dels tres creadors –on cadascú hi ha aportat allò que sap– s’inicia amb una recerca individualitzada sobre el gest. Tanmateix, les repeticions de moviments que els són singulars sembla que no els ha de dur enlloc en particular, però en la brevetat d’un aclucar d’ulls han traslladat els espectadors a un ressò que ens és del tot familiar. Som dins uns primers plans, que tant s’acceleren en ràfegues com s’alenteixen i es congelen. En el principi fou la paraula o fou el gest?

La investigació sobre el cos individual de cada personatge s’aixeca sobre un reguitzell de gestos comuns a l’animal social que som. Els moviments d’un costat a l’altre, els encreuaments i els frecs damunt una escenografia mínima per on s’encarrilen o descarrilen els cossos esdevenen recerca i resultat. La dramatúrgia és musical i performativa. Les onomatopeies, els monosíl·labs i les paraules soltes assenyalen les fites de l’espectacle tenyint-lo d’un humor fi. Gest i paraula són la nostra relació amb el món. Vessen ressonàncies i dissonàncies del frec social amb els altres, gràcies a l’amplificació de la microfonia i als esplèndids cànons a tres veus i a sis peus, tan ben cantats com ballats. Davant dels nostres ulls i a través de l’oïda s’amplia un “Hola, què tal?”: serà un fil que s’estira, unes palmellades a l’esquena ressonen enllà de l’esquena, de la particularitat de cadascú passem al gregarisme social. I també, còmicament, se’ns constata que del Love a la hipoteca hi ha quatre paraules i quatre passes, totes ben dites. Perquè a Nowhere in particular no arribem enlloc sinó que hi som totes les persones; i perquè –tal com es va comentar a la conversa postfunció– no podem preveure fins on ens pot portar un “hola” banal però ben col·locat.

La trajectòria d’investigació continua. La ballarina, coreògrafa i performer Sònia Gómez ja porta gairebé una vintena d’anys en una carrera de recerca que s’acumula a l’arxiu-memòria del seu cos. A la peça Nowhere in particular el gest esdevé un metall preciós al qual se li han aplicat bons aliatges –el saber fer de David Climent i el de Pere Jou–. Sigui dins o fora dels museus, la dansa és patrimoni immaterial. Algú li hauria de suggerir al Boris Charmatz que tenim una peça d’orfebreria. Vostès ja ho saben: avui és la darrera funció a la Sala Hiroshima.