Orenetes de juny

2.06.2019

El passat ens afecta no només als presents, sinó també a les generacions futures. Així ho deixa entreveure Gerbrand Bakker, l’escriptor holandès que acaba de publicar Juny (Raig Verd) i que va recollir aquest cap de setmana la primera Beca Indilletres, en el marc de la Fira del Llibre de La Bisbal d’Empordà.

Aquest cap de setmana s’ha celebrat la Fira Indilletres a La Bisbal d’Empordà

Juny (Raig Verd) ens parla d’un dia calorós com els que vindran aviat a casa nostra. A la història som en un poble o un home pinta una tomba. I també un dia de juny de 1969 la reina Juliana (reina dels Països Baixos des de 1948 a 1980) visita aquest poble on un accident tràgic marcarà una família, que recordarà aquest dia no per l’esperada visita de la reina, sinó pel fet que els va marcar. “Fuck the Queen!”, deixa anar Bakker davant d’una sala del Castell de la Bisbal que l’omplen unes trenta persones. “Aquesta visita realment va passar”, explica l’escriptor. Potser per això els seus llibres, com els de tants altres escriptors, tenen un punt de partida autobiogràfic.

Juny, com Bakker, parla també de les percepcions de cadascú, de la importància de l’ambientació i de com s’explica la història. Als llibres de Bakker és tan important el que s’explica com el que no es diu (per tant, es complicat que hi hagi espòilers). “La realitat va així: quan parlem amb les persones interpretem el que volen dir, i no els preguntem el que realment volen dir”, explica Bakker.

La solitud dels personatges és una altra de les constants dels seus llibres. Un clar exemple és l’Anna, el personatge de Juny que s’amaga en un paller. “Sóc molt solitari”, diu Bakker, que explica que ha patit episodis depressius. I ja se sap, depressió i solitud van moltes vegades agafats de la mà. Tot i així, als seus llibres sempre hi ha un factor d’esperança lligat a l’humor. No és estrany, però, que la seva mare no llegeixi els llibres que escriu Bakker perquè “els troba tristos”. La seva solitud es fa palesa també amb la importància que dóna a la presència d’animals als seus llibres (burros, oques, gossos…), que els dota de vida pròpia, com si fossin un personatge més. “Quan era jove, les relacions més íntimes les tenia amb els animals, perquè amb les persones se’m feia difícil; m’interessa la comunicació no verbal amb els animals”, diu l’escriptor.

El guanyador del Premi Llibreter i el Premi IMPAC per la seva primera novel·la, A dalt tot està tranquil (2012, Raig Verd), confessa que quan escriu una novel·la, no sap mai de què anirà. Quan acaba un llibre, li passa a l’editor i aquest li diu de què va. Malgrat tot es declara disciplinat i, si està escrivint alguna  cosa, s’hi posa cada dia al matí. “Quan arribi la inspiració que m’agafi treballant”, que va dir Picasso.

Amant de que li facin encàrrecs d’escriptura, ara mateix està escrivint un encàrrec, de 10.000 paraules, sobre el fet de caminar. I escriurà sobre una ruta d’onze quilòmetres que comença de casa seva i de la qual està arreglant la senyalització, que estava feta malbé. A banda, ens avança que ha acabat un nou llibre que sortirà publicat al febrer.

Columnista, escriptor… Bakker té moltes facetes, també la de patinador, i compara llançar-se a escriure un llibre de la mateixa manera que llançar-se a patinar: “es tracta d’anar fent, perds la noció de la realitat, fas una volta -escrivint i patinant- i de sobte te n’adones que n’has fet quinze”. També és jardiner, i per coneixement propi, podria dir que de l’agricultura a la cultura només hi ha un pas (quatre lletres, concretament).

Gerbran Bakker a la Fira Indilletres amb Anna Guitart, Laura Huerga i l’intèrpret.

El cel de La Bisbal d’Empordà, entre maig i juny està ple d’orenetes: rere el campanar, pel camí que va del poble a l’estació de tren de Flaçà…, com a la portada de Juny. Potser doncs, no és casualitat que Bakker sigui aquí en un dia com aquest, 1 de juny, amb orenetes al cel i apunt de començar la calor, com la xafogor que denota al seu llibre. Perquè viure, com als seus llibres, és anar fent, anar escrivint pàgines en blanc que no saps on et portaran, amb el pes del passat, el subconscient i fent camí sols.

P.D.:En el marc de la fira, també s’ha concedit el premi Llucieta Canyà de crítica literària a Pere Antoni Pons per l’article ‘Un díptic sobre l’edat’, publicat al diari ARA el 3 de novembre del 2018 sobre l’obra de Joseph Conrad La línia d’ombra, traduïda per Marta Bes Oliva i editada per L’Avenç. I llarga vida a l’Indilletres (que enguany arriba a la seva segona edició) i a la Beca Indilletres, que s’ha creat amb la finalitat d’establir lligams entre la cultura catalana i altres cultures del món, per incentivar a les editorials a traduir en català i potenciar la difusió i, el més important, a vincular la beca a La Bisbal perquè deixi pòsit cultural. Ja que, com explicava el regidor de Cultura Carles Puig Madrenas a la inauguració de la Fira, “la cultura ha ser l’eix i el motor de qualsevol poble; als pobles hem d’apostar per aquest tipus de política”. Veient l’escena cultural de la capital del Baix Empordà queda clar que la cultura no és un simple aparador i que la Fira Indilletres és un exemple de cultura popular i serveix de base a les comarques de Girona. (Que tremoli el Primera Persona! ;-))