Oprah vs Deneuve i la lluita dins el feminisme

22.01.2018

A la gala dels Globus d’Or, les dues cares del feminisme mainstream contemporani van arribar al paroxisme. El discurs d’Oprah Winfrey enviant els “homes poderosos i brutals” cap a la paperera de la història amb l’eslògan presidencialista “S’ha acabat el temps” va escenificar la catarsi emocional que Hollywood necessitava per fer front al trauma col·lectiu arran dels casos d’abusos sexuals com el de Harvey Weinstein i companyia. Una arenga brillant. Instants després, Natalie Portman pujava al mateix escenari per presentar el premi a millor direcció amb un escuet “I aquí tots els mascles nominats”, abans de llegir el nom dels 5 candidats que, efectivament, eren tots homes. Una sortida de to ridícula. Moltes feministes que encara tenien els ulls plorosos per l’emotiu al·legat de Winfrey van sospirar contrariades pel matusser comentari de Portman: són les que veuen amb bons ulls iniciatives com el manifest signat per cent artistes i intel·lectuals franceses criticant els excessos de la campanya #MeToo.

L’auge mediàtic del feminisme ha portat el que era inevitable: una polèmica dins del moviment. Fins al punt que aquest “dins” ja és controvertit, perquè la lluita està tenint lloc per delimitar qui té dret i qui no a dir-se feminista. La carta signada per personalitats de primera fila com l’actriu Catherine Deneuve o l’escriptora Catherine Millet i publicada al diari Le Monde ho diu ben clar: “no ens sentim representades per aquest feminisme que, més enllà de la denúncia dels abusos de poder, adquireix un rostre d’odi als homes i a la seva sexualitat”. Per descomptat, milions de persones que s’autodefineixen com a feministes han corregut a criticar la crítica i qualificar-la d’anti-feminista. La pugna pel control del nom, que a vegades sí que fa la cosa, està sent ferotge.

Crec que l’acarnissament intel·lectual és una notícia excel·lent. La batalla està prenent un caire fratricida –demano una campanya a favor del terme “sororicida“- perquè, per descomptat, les dones poden ser profundament cruels entre elles de la mateixa manera que ho poden ser els homes. Aquest xoc entre feminismes ja és una bona notícia en ell mateix perquè allunya el perill d’un feminisme monolític que massa sovint s’ha articulat en un sol sentit gràcies a l’hegemonia esquerranosa a les universitats i les institucions culturals contemporànies. Perquè si el feminisme queda només en mans del #MeToo, es crea un ecosistema que persegueix la dissidència i dificulta una mirada crítica capaç d’analitzar els conflictes més enllà de la perspectiva de gènere i la superioritat moral incontestable d’uns determinats valors. És el tipus de clima social que permet a Elisenda Alamany denunciar la majoria masculina de la mesa del Parlament de Catalunya quan el grup que representa, Catalunya en Comú, havia proposat un home per al càrrec. I és que a vegades oblidem que moltes de les líders sufragistes eren dones profundament religioses i conservadores fins al punt que les mateixes que van aconseguir el dret a vot femení van encapçalar moviments puritans que van acabar amb la prohibició de l’alcohol als Estats Units a principis del segle XX, en el que es va anomenar popularment com “La Guerra Sagrada de les Dones”. En canvi, en ple segle XXI sembla impossible parlar d’un feminisme de dretes o que no compri el paquet intel·lectual sencer de Judith Butler.

A la mateixa gala dels Globus d’Or, The Handmaid‘s Tale es va endur el guardó a millor sèrie dramàtica. La sèrie està basada en la novel·la de Margaret Antwood, que és un dels llibres de capçalera del feminisme precisament perquè no presenta a les dones com a víctimes angelicals d’una conspiració d’homes diabòlics, sinó perquè en retrata el cantó fosc i les contradiccions tant com l’autonomia. Però l’adaptació serièfila del llibre és mediocre i no hauria rebut ni la meitat de reconeixement si no fos perquè el criteri dels crítics ha fet pesar més la ideologia i la correcció política que els mèrits estètics. De la mateixa manera, s’ha de poder argumentar que, si la totalitat de nominats a millor direcció eren homes, potser és perquè havien fet una feina millor que les seves rivals femenines: assenyalar les causes estructurals de la disparitat no ha de convertir-se, com va fer Portman, en una excusa per menystenir la qualitat i el valor artístic dels directors mascles o sobrevalorar a les directores. Criticar, jerarquitzar i matisar ens ajuda a viure millor, perquè tot el que no es critica es fossilitza en forma de dogma. Amb una mica de sort, amb més debats com l’Oprah vs Deneuve, el feminisme serà més fort i més lliure o, no sense ironia, una mica més masculí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. A mi no em sembla que el comentari de Portman fos “una excusa per menystenir la qualitat i el valor artístic dels directors mascles”, sinó una denúncia molt encertada del fet que en moltes professions, no només en el cine, hi ha més oportunitats per a ells que per a elles. Per posar un altre exemple, en aquest cas del sector filòlogic, per què és tan gran la diferència entre homes i dones en la RAE? No serà pas perquè hi hagi més filòlegs que filòlogues… I on estan les xefs de l’alta cuina? Poquetes. Ningú no dubta que tots els homes triomfadors siguin brillants, però és obvi és molt més fàcil aconseguir l’èxit sent home, sinó no s’expliquen totes aquestes desigualtats en el món laboral.

    I, retornant a Portman, qui sap, potser 5 nominats mascles és pura casualitat. Però tots aquests segles de masclisme que ha silenciat (i que encara silencia) les dones i el seu talent segur que no ho són, i això dóna suport al seu “i aquí tots els mascles nominats”. Ara que ja sabem que homes i dones podem ser igual de brillants, toca veure-ho materialitzat en premis, reconeixements i salaris!

  2. El comentari de Portman va ser absurd peró esperable d’una actriu que fa anys va rebutjar fer de la Lolita de Nabokov al cinema perquè la pederàstia és dolenta.