Opera solitudini

Quatre reflexions sobre les òperes Die Blinden i Die Verwandlung de Paul-Heinz Dittrich, dirigides per Diego Martín Etxebarria i interpretades a la Staatsoper de Berlín aquesta setmana.

Quatre reflexions sobre les òperes Die Blinden i Die Verwandlung de Paul-Heinz Dittrich, dirigides per Diego Martín Etxebarria i interpretades a la Staatsoper de Berlín aquesta setmana.

Quan les parpelles es tanquen perquè els altres no ens volen veure. Quan la nostra veu es difumina en la gran ciutat. Quan ignorem el veí. Quan els veïns ens ignoren. Quan queden silenciats els crits de dolor de tantes tragèdies. Quan una veu s’ofega camí a Europa. Quan hom és incapaç de comprendre, quan hom és incapaç de veure, quan hom es converteix en un insecte…

… aleshores, benvinguda solitud.

Com els cecs de Maurice Maeterlinck (1891), els africans a Lampedusa tampoc saben on són. Tots cerquen envà el seu guia, el seu Déu, el seu moment, la seva sort. Dies abans, moments abans d’emprendre el llarg viatge, el somni d’Europa se’ls mostrava clar i evident. Ara, des que són cecs enmig d’una illa desconeguda, des que la societat ignora la seva tragèdia, no han tornat a somniar. Des que sóc cega no he tornat mai més a olorar aquelles flors, ens diu una de les dues dones que conformen el quintet vocal de l’òpera de Dittrich (tres homes i dues dones, una soprano, una mezzosoprano, un tenor i dos baixos).

I és que durant aquesta setmana, l’interior de la Staatsoper im Schillertheater de Berlín es converteix en una cova de reflexions i imatges suggerents. Se’ns proposa entrar a la caverna del compositor Paul-Heinz Dittrich (1930), on Els cecs de Maeterlinck i La Metamorfosi de Kafka esdevenen la temàtica de dues òperes que dibuixen sinuosament un món aïllat al nostre entorn. Dues òperetes genials, on la música dota de força i realisme un drama que no necessita res més que la veu i el so per fer-se visible a l’europeu de carrer. Una música, la de Dittrich, que flueix lliurement, fidel només al tema i a l’expressió. Una música de cambra que ens evocaria a les primeres composicions d’Eisler però que defuig d’etiquetes pel simple fet d’haver caminat sempre independent, eclèctica i conscient de la necessitat d’introduir en la composició la voluntat més sincera de l’artista per tal de fer parlar i expressar a la seva música.

Així mateix, els cinc solistes elaboraren magníficament els Sprechgesang que dominen ambdues peces i que, d’una dificultat notòria, introdueixen al públic, assegut a escena, a la veracitat, poètica i duresa de les imatges cantades, mentre dos performers burkinesos, Abdul Kader Traoré i Lionel Poutiaire Somé posen color, forma, sinceritat i humanitat a una història contemporània.

I si algú digué i sentencià que l’òpera mereixia ser l’obra d’art total, Gesamtkunstwerk, aquesta setmana s’alinia el text, la poètica, la reflexió, la música, la interpretació, la pintura, l’escultura, la fotografia, el vídeo, la performance i el happening en una producció commovedora; davant el perill d’esdevenir insectes en un sistema putrefacte, davant la por d’encegar-nos i perdre’ns en un món que camina massa ràpid, davant la impotència de no saber veure la bellesa i afirmar que no sabem veure més art, Ich kann keine Kunst mehr sehen, reinterpretant a Timm Ulrichs.

Immersos, per ara, en l’obra d’art, magníficament dirigida, i així compresa i compartida, per Diego Martín Etxebarría, la Metamorfosi (Die Verwandlung) de Kafka prenia el relleu a Els Cecs (Die Blinden) de Maeterlinck. Un solo de violí interpretat delicadament per Thorsten Rosenbursch ens conduïa a tots al plor i al dolor de Georg Samsa convertit en un rebutjat i repugnant insecte que mor lentament als ulls agraïts de la seva família. D’alguna manera, rere aquell dol, s’ocultava el sentiment compartit d’esdevenir massa sovint escarabats ofegats boca-amunt pels fems i el pes d’una política agressiva, que trepitja els dèbils que han quedat arraconats a l’habitació immutable de la nostra societat. I mentre Georg Samsa moria, el públic quedava silenciat davant tanta veritat, davant d’una interpretació tan cuidada, i, sobretot, davant el dolor de saber, que mentre el món es negui a escoltar-se, encegat pel progrés material, el crit de l’home seguirà ressonant pels racons marginals de casa nostra. I en aquesta metamorfosi la música i l’art hi tenen un paper molt important.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació