Only God forgives, un fastuós espectacle visual

Quan encara cuegen els efectes sísmics de la sacsejada que va significar Drive de Nicolas Winding Refn fa un parell d’anys a Cannes amb l’esclatant revelació d’un nou perfil d’actor com Ryan Gosling que barrejava la brutalitat amb la tendresa, ara ens arriba en un estat d’excitant expectació el següent treball del danès a concurs enguany, Only God forgives, de nou amb l’actor fetitxe Ryan Gosling.

L’espera ha valgut la pena i el danès ha sorprès a propis i estranys amb una proposta desmesurada, de format operístic. Only God forgives és un fastuós espectacle visual amb una realització solemne per explicar amb imatges superestilitzades una trama de cinema negre amb crims i venjances amb alguns ingredients de tragèdia familiar. El resultat és senzillament aclaparador i tanta exhibició d’estil embarrocat ha portat alguns a sentir-se prop de l’avorriment que provoca la  petulància i l’ostentació.

Però altres hem experimentat una mena d’estat en trànsit durant moltes estones de la pel·lícula absolutament submergits i hipnotitzats deixant-nos arrossegar pel desplegament estetitzant de saturada bellesa i lirisme ferotge. Podem entendre que l’artificiositat de l’embolcall no s’ajusti a la simplicitat de la història, però el grau de fascinació que provoca la immersió en aquest món extrem d’exacerbada plasticitat i sensualitat. Senzillament, espaterrant.

Cinema de l’austeritat

A les antípodes de la sumptuositat i la magnificència d’Only god forgives de Nicolas Winding Refn trobem un exercici de modèstia i austeritat com la pel·lícula txadiana Grigris de Mahamat-Saleh Haroun que conforma la presència testimonial del cinema africà en la competició. El realitzador de Grigris retorna al certamen francès després d’aconseguir el Premi del Jurat gràcies a Un homme qui crie l’any 2010 per explicar ara la història d’un jove discapacitat físic que és tota una atracció de les pistes de ball pels seus moviments i contorsions, talment un titella mogut per fils invisibles.

Es tracta d’una història mínima amb pocs elements que desemboca en la lluita diària per la supervivència i vèncer obstacles com l’ingrés del padrastre a l’hospital i després poder pagar el tractament. La necessitat de guanyar més diners l’obliga a buscar més feines i es fica a la gola del llop quan participarà en una xarxa de tràfic clandestí de benzina i s’emporti els diners d’un pagament.   Una història arrelada al context social i humà africà que juga amb ingredients de neguit i suspens del cinema negre amb màfies de contraban i sicaris disposats a matar el traïdor.

Malgrat totes les limitacions, Haroun és capaç d’explicar una història de forma convincent i creïble comptant amb un protagonista únic i irrepetible que incorpora tota la duresa i les dificultats de la vida a les quals ha de fer front. Una pel·lícula feta amb correcció i voluntarisme que connecta amb un  naturalisme social evident, alguns dirien un cinema neorealista, altres un cinema de la pobresa o del tercer món, però per damunt una mostra prou simbòlica de tot un cinema de la voluntat de ser i de l’esperit de superació.