Ona Domènech: “El lèxic transgressor dels joves no suposa un canvi lingüístic”

25.01.2019

Ona Domènech és directora de programes del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC, que forma part dels Estudis d’Arts i Humanitats. Llicenciada en Filologia Catalana per la UB l’any 1990, va fer el doctorat en Lingüística Aplicada a la UPF, on posteriorment va exercir la docència durant 15 anys. La seva recerca ha girat al voltant de l’estudi i la descripció dels textos especialitzats, la terminologia i la neologia lèxica. Parlem amb ella sobre l’estat del català, i aprofitem per fer-li preguntes sobre el paper dels neologismes.

Ona Domènech

Parla’ns una mica de tu. D’on et ve la dèria per la llengua?
Vaig triar els estudis de Filologia perquè m’agradava molt la literatura; de fet, perquè m’agradava molt llegir, però quan vaig començar les classes vaig descobrir la lingüística i em vaig adonar que l’estudi de la llengua anava molt més enllà del que m’havien ensenyat a l’escola (fonamentalment, a fer anàlisi sintàctica i transcripció fonètica). I així em vaig anar endinsant en un món apassionant que fins aquell moment desconeixia: el de l’estudi de la llengua, no només com a objecte susceptible de ser descrit i explicat científicament (lingüística teòrica), sinó, sobretot, com a instrument de comunicació i com a element fonamental d’una societat i d’una cultura determinades.

La teva aproximació a la llengua és, doncs, més social?
Sí, la voluntat de trobar una aplicació social per a tot el que estava aprenent em va dur a interessar-me per la sociolingüística, i més concretament, per la planificació lingüística. I així, un cop llicenciada, vaig cursar el màster de Lingüística Aplicada: Planificació i Serveis Lingüístics, que oferia la UB de manera pionera, sota la direcció de M. Teresa Cabré, i després vaig treballar com a tècnica lingüística al Servei de Llengua Catalana de la Universitat de Barcelona. Allà em vaig iniciar en la professió de l’assessor o mediador lingüístic.

Què fa un mediador lingüístic?
Un mediador lingüístic és un professional qualificat que pot resoldre les diverses necessitats lingüístiques que sorgeixen en una empresa, organisme o institució determinades. La mediació lingüística, per tant, engloba diverses activitats d’intervenció en el llenguatge i, abans de la generalització d’Internet i del sorgiment del web 2.0 i les xarxes social, aquestes activitats incloïen la traducció, correcció i edició de textos; l’elaboració de diccionaris i vocabularis especialitzats; la resolució de consultes lingüístiques o terminològiques; el disseny i l’elaboració de formularis; la formació lingüística del personal (ensenyament de llengües, cursos de redacció), i les tasques sociolingüístiques relacionades amb els processos de planificació lingüística o de gestió del multilingüisme. A més a més, el perfil del mediador, que és algú que domina la llengua i la producció de textos, també és ideal per a l’exercici de diverses professions sorgides en la societat actual, que tenen com a principal funció la creació i difusió, a les xarxes socials, de contingut atractiu i de qualitat; em refereixo, per exemple, a l’editor de continguts (content manager), al redactor publicitari (copywritter) o al gestor de comunitats (community manager).

En aquest nou context que generen les xarxes socials, què els passa a llengües minoritzades com la catalana?
D’entrada, al català li passa, com a qualsevol altra llengua actual, que està fortament sotmesa a la influència de l’anglès, que és l’idioma predominant a la xarxa. Però també cal dir que internet és un clar exemple de la diversitat lingüística i una oportunitat per a llengües que, com el català, no disposen d’un estat propi, però no tenen cap limitació per estendre’s per la xarxa. En aquest sentit la situació del català a internet és força bona, sobretot si tenim en compte que és una llengua parlada per, aproximadament, deu milions de persones. Segons la Viquipèdia, el català es troba en el 75è lloc mundial pel que fa al nombre de parlants, mentre que ocupa els llocs entre 10è i 20è pel que fa a la seva presència a la xarxa.

Però aquest català que trobem a la xarxa és ple d’interferències? De quin tipus?
A la xarxa trobem textos molt diferents i, per tant, varietats també molt diverses de la llengua catalana: des de les més formals, pròpies d’institucions com les universitats o l’administració pública, fins a les més informals, pròpies de blogs, xats, etc. I com és lògic, cada varietat o registre presenta uns trets lingüístics diferents. Sí que és cert, però, que la influència de l’anglès es nota en tots els registres, tant el més formals com els més informals. I també la influència de l’espanyol, tant per motius sociolingüístics (com és la seva oficialitat a tot el territori de l’Estat espanyol), com també perquè és una llengua molt potent a la xarxa, ja que té un elevat nombre de parlants. Per tant, les interferències més habitual procedeixen de l’anglès i de l’espanyol i són, sobretot, de tipus lèxic, és a dir, de vocabulari que es manlleva, directament o de manera adaptada, d’aquestes dues llengües, com per exemple dron, espòiler, o hacker (de l’anglès) o agulletes, nòvio o vivenda (del castellà).

Amb les noves tecnologies, molts nois i noies s’enfronten al multilingüisme ja des de ben joves, potser encara en etapes on no es té consciència lingüística. Quina relació hi ha entre els neologismes i el jovent?
La relació entre els neologismes i el jovent sempre ha estat molt estreta, ja que són un dels grups socials amb més capacitat d’innovació lèxica. La seva necessitat de diferenciar-se, de rebel·lar-se davant la societat i els adults, els duu a utilitzar un vocabulari transgressor, de manera que els encanta crear i utilitzar paraules noves, diferents. I és cert que amb les noves tecnologies els joves entren en contacte ben aviat amb altres llengües, sobretot, amb la llengua anglesa. Però això contribueix a enfortir tant la seva competència com també la seva consciència lingüística, perquè des de ben joves es troben en situacions que abans eren impensables. Per exemple, un grup d’adolescents de països i llengües diferents, que juguen en línia plegats, s’adonen de la necessitat d’aprendre idiomes en un món multilingüe com l’actual. I sobretot no podem oblidar que els estudis lingüístics ens demostren que els parlars juvenils, amb el seu lèxic transgressor, no suposen un canvi lingüístic, sinó que són temporals i efímers, perquè majoritàriament es tracta de diferències generacionals lligades a una etapa breu de la vida dels parlants.

Fa anys teníem debats absurds sobre si calia dir bústia o es podia tolerar buzón. Ara, en canvi, hi ha més permeabilitat o permissivitat per aquestes interferències lèxiques, però les interferències s’estan estenent de manera alarmant a la sintaxi. A mesura que guanyem parlants, també adoptem construccions que no són genuïnament catalanes. I la gent ho fa sense adonar-se’n…
Totalment d’acord, sobretot pel que fa a la llengua castellana, perquè la convivència amb el català dintre d’un mateix territori provoca, com és lògic, interaccions constants entre les dues llengües, amb les conseqüents interferències lingüístiques. Aquestes interferències es produeixen majoritàriament del castellà –que és la llengua majoritària a tot el territori espanyol, que no ha viscut cap procés històric de prohibició o estroncament– cap al català, que és la llengua minoritzada. I és ben cert que la majoria de parlants del català son molt conscient que mots com bueno o pues són interferències del castellà; però ben pocs són conscients que en català no “donem petons”, sinó que “fem petons”; o que la probabilitat no l’expressem en futur (Quina hora és? Seran les cinc), sinó amb la perífrasi “deure + infinitiu” (Deuen ser les cinc). O que el verb caure no és pronominal (algú, doncs, no es cau de la cadira, sinó que cau de la cadira). No es tracta, tampoc, d’obsessionar-nos amb el tema de les interferències: evidentment, els professionals de la llengua les han de conèixer i han de procurar difondre un model de llengua genuí, però també modern: les llengües evolucionen i és l’ús que en fa el parlant, en definitiva, el que en determina l’evolució. Cal, per tant, estar oberts a noves propostes i trobar, com a professional, un criteri lingüístic obert, que combini de manera equilibrada genuïnitat i evolució.

Veus doncs en la interferència un catalitzador saludable? Defensaries el neologisme en un sentit darwinià?
Els neologismes es necessiten per denominar nous conceptes (ex.: zona verda) o bé per denominar d’una altra manera conceptes ja existents (ex.: és una persona totterreny). I, de fet, un dels indicis que mostra que una llengua determinada és viva és la seva capacitat de crear noves paraules. Aquesta capacitat no és gratuïta, sinó plenament funcional: en la mesura que es produeixen canvis socials, la llengua s’adapta a aquests canvis i genera noves unitats per denominar-los. La recerca sobre els neologismes que apareixen en les llengües constitueix, doncs, una mesura de la seva vitalitat.

Sí, però qui decideix quines paraules s’han d’incorporar a l’idioma i quines són interferències nocives?
Els neologismes els “inventem” espontàniament els parlants de la llengua i, de manera planificada, els organismes de normalització lingüística. I per a totes les llengües, especialment les minoritàries, és important, d’una banda, fomentar aquesta capacitat creadora dels parlants, de manera que tinguin llibertat per crear noves formes quan sentin necessitats denominatives o expressives. I de l’altra, disposar d’organismes lingüístics oficials que permetin la coordinació, normalització i difusió de les formes neològiques, com l’Institut d’Estudis Catalans, en tant que acadèmia normativa de la llengua, o el TERMCAT, com a centre de terminologia de la llengua catalana que promou el desenvolupament i la integració de la terminologia catalana en els sectors especialitzats i en la societat en general.

Últimament han sorgit bastantes iniciatives al voltant dels neologismes. Per exemple, hi ha un fort interès per saber quin és el neologisme de l’any. Com es pot diferenciar entre un neologisme que sigui una moda passatgera o un que es converteixi en una paraula perenne?
Tot dependrà de l’ús que en fem els mateixos parlants, i aquest ús està condicionat per molts factors, que es poden combinar de maneres diverses. Per exemple, els neologismes que es generen en els àmbits més formals, com els de la ciència o la tècnica, i que sovint responen a una necessitat de denominar noves realitats (nanotecnologia, punt verd) solen estabilitzar-se i engrossir el lèxic d’una llengua. Mentre que els neologismes propis d’àmbits més informals, que solen respondre a necessitat expressives o lúdiques, sovint són efímers i canviants  (hiperconnectat, megatren). En aquest sentit, el concurs sobre el neologisme de l’any impulsat per l’Observatori de Neologia i l’Institut d’Estudis Catalans és un iniciativa que té com a objectiu triar la paraula nova més representativa d’un any, amb la finalitat que passi a formar part del diccionari normatiu de la llengua catalana (el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans o DIEC2). Quan parlem de paraules noves, però, no podem obviar el fet que el concepte ‘nou’ és molt relatiu i depèn de la persona, de l’entorn, del moment… En el cas d’aquest concurs, ens referim a paraules noves en relació amb el diccionari normatiu, és a dir, paraules que no estan recollides al diccionari i que pensem que hi haurien de constar.

Sororitat és el neologisme de l’any 2018 segons l’OBNEO. Quina història té, aquest mot?
Segons el TERMCAT sororitat es refereix “al lligam estret que s’estableix entre dones basat en la solidaritat, el compartiment d’experiències, interessos, preocupacions, etc., és a dir, a una fraternitat entre dones”. Sembla que el mot va sorgir al començament del segle XXI, en l’àmbit de l’antropologia i sociologia d’ideologia feminista, que a partir de conceptes com fraternitat, procedent del llatí frāter ‘germà’ i el sufix –itat amb el sentit de ‘qualitat de’, va crear de forma anàloga sororitat, a partir del llatí sŏrŏr ‘germana’. I si tenim en compte el gran volum i diversitat de les formes de violència masclista de la nostra societat patriarcal i l’evolució del feminisme, no és gens estrany que sororitat hagi estat votat el neologisme de l’any. Perquè reconèixer el terme i incorporar-lo al diccionari suposa també fer-nos conscients de la realitat en què vivim i afavorir la possibilitat de modificar els nostres discursos per tal de millorar socialment.

L’any 2006 vas entrar a la UOC com a professora de la llicenciatura de Filologia Catalana i vas participar en el disseny i posada en marxa de l’actual grau de Llengua i Literatura Catalanes. Vas deixar la universitat pública per entrar en un nou model educatiu. Per què aquest canvi?
El model educatiu de la UOC, centrat en l’estudiant i en la seva activitat d’aprenentatge, em van seduir des del començament. Com també el perfil majoritari dels nostres estudiants: a la UOC, més que l’alumne que ha acabat el batxillerat i busca la universitat presencial, com a espai de socialització, ens arriben moltes persones que descobreixen tard quin és el seu veritable interès acadèmic o que decideixen d’estudiar allò que realment els interessa un cop ja s’han situat professionalment, o que volen obrir-se noves possibilitats professionals i desitgen formar-se de manera continuada, al llarg de la vida. Ens arriba un alumne motivat, amb inquietuds, que no ve a passar l’estona. D’altra banda, el sistema docent de la UOC, basat en la interacció constant d’una doble figura docent (el professor responsable de les assignatures, que les dissenya i impulsa, i el professor col·laborador extern, que n’imparteix la docència), garanteix una qualitat docent i un treball en equip molt enriquidor, que no trobem en cap altre sistema universitari del nostre entorn.

Ona Doménech

Ara farà 20 anys que vau instituir a la UOC els estudis de llengua i literatura catalanes. Quin balanç feu d’aquests 20 anys?
La posada en marxa, ara fa 20 anys, de la llicenciatura en Filologia Catalana a la UOC, va permetre oferir, per primer cop en el nostre context, la possibilitat de cursar aquests estudis de manera virtual. Deu anys després, en una segona etapa, conscients dels reptes que es plantejaven en un context social i acadèmic canviant, vam dissenyar i implementar l’actual grau de Llengua i Literatura Catalanes, adaptat a les directrius de l’Espai Europeu d’Educació Superior, que va  significar una autèntica posada al dia i un impuls important per a la nostra titulació: es tracta d’un pla d’estudis innovador que, partint d’un disseny basat en competències, combina de manera equilibrada i interrelacionada els aspectes literaris, lingüístics, culturals i socials, ofereix un alt nivell d’optativitat –que permet que l’estudiant dissenyi bona part del seu itinerari d’aprenentatge–, i té un component molt fort de projecció professional. El balanç que fem d’aquests 20 d’anys d’existència és molt positiu: ens hem convertit en la titulació de Llengua i Literatura Catalanes més gran en volum d’estudiants, i l’avaluació sistemàtica i anual de la titulació, per mitjà d’enquestes de satisfacció i de rendiment, ens situa sempre en els nivells més alts de la UOC.

Quins reptes us plantegeu de cara als pròxims anys?
El grau actual aviat complirà 10 anys, de manera que ja hem assolit una primera etapa de consolidació: l’hem desplegat totalment, tenim un bon nombre de graduats i hem superat molt positivament el procés d’acreditació de l’Agència Nacional d’Avaluació de la Qualitat i l’Acreditació (ANECA), que avalua la idoneïtat de la titulació. I ara ens sembla especialment rellevant aconseguir canviar la percepció social dels estudis de llengua i literatura catalanes, amb l’objectiu de fer més visible l’interessant oferta formativa que ofereixen, així com l’ampli ventall de possibles sortides professionals que obren. Per exemple, les dades de les enquestes ens mostren que la situació laboral dels nostres graduats és molt bona (el 80% treballa) i que la valoració que fan de la influència de la titulació obtinguda en la seva millora professional és molt positiva. En l’àmbit docent, a tot el territori catalanoparlant hi ha una demanda molt elevada de professorat de secundària de llengua i literatura catalanes, perquè les primeres generacions que es van titular en Filologia Catalana amb el restabliment de la democràcia s’estan jubilant. A més, també hi ha una demanda de professors de català a l’estranger, perquè el català s’ensenya a més de 150 centres universitaris d’arreu del món (vegeu-ho aquí) i cada any l’Institut Ramon Llull publica al DOGC una convocatòria de selecció de professorat de català a les universitats a l’exterior (vegeu aquest enllaç).
Un altre objectiu important que ens hem proposat és el de garantir la continuïtat de l’oferta formativa del grau en titulacions de postgrau que permetin l’especialització dels nostres graduats, tant en línies més professionalitzadores, com en línies més orientades a la recerca. En aquest sentit, hem posat en marxa diverses titulacions que ofereixen als nostres graduats una formació avançada que els permet especialitzar-se en àmbits diversos, amb més o menys profunditat, com el màster del Llibre Digital, el màster d’Humanitats o el màster de Gestió Cultural, que ja fa uns anys que funcionen, o el màster oficial de Traducció especialitzada i el curs de Llenguatge Jurídic Català, que començarem a impartir el setembre del 2019.

Des del lloc on treballes, tant a l’Observatori com a la UOC, en contacte permanent amb la nova saba, deus tenir motius per ser optimista. Com veus el futur de la llengua catalana?
Sí, sí que en sóc d’optimista: crec que podem afirmar que, en general, el català, avui, és una llengua viva, que evoluciona i que és apta per a tots els usos. Però també és cert que  la situació política en què es troba, és a dir, el fet de ser una llengua sense estat, la posa en una situació de discriminació, reconeguda, per exemple, pel mateix Consell d’Europa. En definitiva, la situació de les llengües sempre depèn del context polític i social en què es troben, de manera que és difícil fer-ne pronòstics, perquè la llengua és un constructe social, que no es pot aïllar de la realitat de la qual forma part. El que hem de tenir clar, doncs, és que el futur del català és a les nostres mans, perquè de nosaltres depèn treballar per fer realitat una societat que ens permeti arribar a la plenitud lingüística.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. És tranquilitzador veure com hi ha excel.lents professionals al servei de la nostra llengua. Em preocupa però, la laxitud general amb el que ara s’anomena interferències, abans en deiem directament barbarismes. De fet, el canvi de nom ja parla per si mateix.
    Alguns som d’una generació que vàrem ensenyar als nostres pares a dir entrepà enlloc de “bocadillo” i veiem que, contrariament al què ens pensavem els nostres fills parlen pitjor el català que nosaltres.
    Personalment, crec que o bé ens defensem conscientment d’aquestes intromissions o d’aqui a 50 anys haurem perdut bona part del nostre lèxic genuï.

  2. Quantes bestieses -aparentment “científiques”- en una entrevista! Pensava estudiar filologia a la UOC, però llegint el q diu la “directora de programes” de català me n’han passat les ganes.