On va la fotografia avui, a Colectania

La Fundació Foto Colectania presenta l’exposició “Yo quería ser fotógrafo”, en la qual ens ofereix una mostra de les tendències actuals de la fotografia que, immerses en un fort procés de canvi, desborden les fórmules i els estils fotogràfics tradicionals.

Foto Colectania es va constituir el 2002 amb uns objectius molt amplis: difondre la fotografia espanyola i internacional més clàssica, fomentar el col·leccionisme fotogràfic, fins ara un mercat molt incipient, i estar atenta a l’evolució de la fotografia contemporània. En aquest temps s’ha convertit en un referent de la fotografia a casa nostra. Any rere any ha presentat unes exposicions molt cuidades a la seva seu del carrer Julian Romea, on hem pogut gaudir dels treballs de magnífics fotògrafs. Ho ha fet amb una mirada oberta a les diferents modalitats i registres fotogràfics.

Així hi hem pogut veure, entre moltes d’altres, l’obra de fotògrafs més clàssics com per exemple Joan Colom, Leopoldo Pomés o Paul Strand; els fons de col·leccions privades pròpies —com “Desde Dentro” o “Cara a cara”— o de tercers —la col·lecció de Michel Frizot o la de Laurence Miller—; i finalment, exposicions dedicades a la fotografia contemporània com les comissariades per especialistes com Martin Peran o Joan Fontcuberta.

Ara presenta novament una mostra dedicada a examinar els camins més recents de la fotografia contemporània. Sota el títol de “Yo quería ser fotógrafo” les comissàries de l’exposició, Fannie Escoulen i Anna Planas, han triat els treballs de 13 fotògrafs amb els quals volen il·lustrar i donar-nos a coneix què s’està fent avui en el món de la imatge fotogràfica, cada cop més divers. Perquè ens fem una idea de l’actualitat de la proposta podem indicar que els fotògrafs triats són molt joves i la majoria varen néixer a les dècades del seixanta i setanta del segle XX.

Tractaré d’enumerar els fotògrafs que presenten els seus treballs i el seu contingut bàsic, una relació potser un pel feixuga però que ens ajudarà també a fer-nos una idea del material que ens ofereix aquesta exposició.

Laurence Aëgerter (1972) presenta a “Cathédrales” una sèrie de imatges obtingudes al seu estudi fotografiant en repetides ocasions una mateixa fotografia de la façana catedral de Bourges, sobre la qual la llum que entra per la finestra del seu estudi va deixant l’empremta de les ombres al llarg del dia.

Antoine Agata (1968) presenta a “Fractal” un mosaic construït a partir d’una àmplia sèrie de imatges de rostres de prostitutes anònimes obtingudes de fitxers policials el 2012. I a “Migrants” mostra un collage amb nombroses imatges captades per les càmeres de vigilància d’immigrants a Melilla.

Roger Guaus (1972) ens mostra a “Yo quería ser fotógrafo” —que dóna títol a tota l’exposició— un fotollibre en gran format amb una compilació de més de 400 fotografies realitzades entre 2005 i 2016 en el seu període de formació fotogràfica.

Mishka Henner (1976) a “Less Américains”ha utilitzat les fotografies originals de The Americans de Robert Frank per suprimir gran part del seu contingut original eliminant rostres, persones i edificis en un exercici d’esquematització total.

Jan Hofer (1988) i Severin Zaugg (1988), a “Digital Radar Camera System”, han treballat a partir de les imatges capturades pels equips policials als carrers de Zuric.

Sherrie Levine (1947), la més veterana, ens ofereix “African Masks After Walker Evans”, un treball fet a partir de la reprofotografia de 23 fotos de màscares del clàssic fotògraf americà Walker Evans del 1979.

Micahel Mandiberg (1977) a “AfterSherrieLevine” dobla l’aposta apropiacionista perquè crea una web a Internet en què es poden descarregar imatges del treball de Sherrie Levine, el qual l’any 1979 ja havia retrofotografiat imatges del catàleg de l’exposició “First and last”. En aquesta exposició el 1931 Walker Evans havia fotografiat la família Borroughs per il·lustrar la crisi del 29.

Doug Rickard (1968) presenta a “National Anthem” imatges fixes extretes de vídeos de Youtube enregistrats amb telèfons mòbils per ciutadans nord-americans pertanyents a grups marginals en àrees urbanes.

Thomas Ruff (1958) presenta a “Retratos” una sèrie de fotos facials en primers plans frontals, utilitzant una càmera similar a la que utilitzava la policia de Berlín als anys setanta per les seves fitxes policials.

Oliver Sieber & Katja Stuke (1968/1966) ofereixen a “Fax from the Library” una instal·lació amb una sèrie de fotografies directament escanejades dels seus originals, impreses en gran format, penjades directament a la paret i acompanyades de dos vídeos.

Stéphanie Solinas (1978) explora a “Sans titre” el món del retrat a partir dels treballs d’Alphonse Bertillon, l’inventor de l’antropometria policial.

En un món cada cop més dominat per Internet i per l’abundància, la hiper accessibilitat i reproductibilitat d’imatges ens proposa fonamentalment, com veiem, una reflexió sobre la noció d’autoria que posa en dubte el concepte de fotografia original. En una bona part dels treballs els fotògrafs presenten imatges fotografiades o construïdes a partir de fotografies d’altres autors que ells reinterpreten i manipulen. Una altra variant són les construïdes a partir d’imatges baixades d’Internet, sovint de fotografies o vídeos anònims. Una pràctica que es coneix amb el terme d’apropiacionisme i que no resulta pas discutida, com ho seria probablement en el cas d’altres arts com la pintura o la literatura, per exemple.

Realment hem entrat en el terreny que encertadament Joan Fontcuberta anomena l’era de la postfotografia. Els estils compositius, els formats, els suports i les formes d’exhibició han canviat radicalment. Aquest canvis tan accelerats ens poden agradar més o menys, podem enyorar la fotografia més tradicional i discutir-ne els elements de banalitat i fins i tot de vacuïtat que ha provocat la revolució tecnològica i les facilitats per captar i difondre la fotografia. Però no hi ha dubte que la fotografia avui és diferent de la de fa només quinze o vint anys.

Hem d’agrair a Colectania que ens ofereixi una finestra a aquests camps nous que, malgrat ser molt practicats pels milions d’usuaris de les xarxes i reinterpretats per joves fotògrafs, sovint queden fora dels circuits expositius i per tant del públic realment aficionat a la fotografia.

En aquest sentit és particularment interessant aturar-nos uns moments en la tasca de la Fundació Colectania, que ens explica la seva directora artística, Irene Mendoza. A més de les seves exposicions —la seva faceta més difosa—, Colectania treballa en diferents fronts potser no tan coneguts. En primer lloc, ha generat una col·lecció privada de fotografia espanyola i portuguesa dels anys 50 del segle passat fins als nostres dies. Està integrada per 60 dels més importants autors i amb més de 2.500 fotografies que custodia i cuida en unes instal·lacions condicionades. Aquest és un material ben viu perquè habitualment s’exhibeix no només a les sales de la fundació sinó que participa en un seguit de projectes expositius itinerants fora de Barcelona, als quals cedeix de manera aproximada 500 fotografies cada any.

D’altra banda, ultra l’edició dels catàlegs de les seves exposicions, la fundació té un particular interès a col·laborar en la difusió del fotollibre, una especialitat que al nostre país ocupa un paper molt rellevant en l’àmbit europeu. Recordem en aquest sentit l’exposició que es va fer el 2014.

A més, a través del seu portal, difon la revista digital Impresiones on es poden veure en una cuidada edició digital reculls monogràfics de treballs de fotògrafs vinculats a Colectania —com ara Colom, Garcia-Alix, Pérez Siquer, Terré, Ribas o Pomés—, acompanyats d’un text de presentació d’un reconegut especialista. Malauradament en els darrers temps aquesta publicació s’ha interromput, però està en projecte potenciar-la de nou.

Darrerament està publicant també a la seva pàgina web Correspondencias un seguit de diàlegs entre reconeguts especialistes sobre temes fotogràfics d’actualitat.

En conjunt, una tasca molt rellevant que en aquests moments adquireix una especial singularitat després del canvi d’orientació de La Virreina, que ja hem comentat des d’aquestes pàgines. Sense desmerèixer les nombroses iniciatives que en matèria de fotografia afortunadament porten a terme altres centres d’art, públics i privats, Colectania queda, de fet, com una de les poques entitats de tipus general realment especialitzades en fotografia a Catalunya. El mes de març està previst el trasllat a una nova seu al Passeig Picasso, a tocar del Born, que li permetrà doblar l’espai actualment disponible. Esperem molt, doncs, de les properes activitats en aquesta nova etapa, que es presenta plena d’il·lusió i més projectes.