On són les dones artistes?

28.05.2019

La Història de l’Art l’han protagonitzat infinitat de dones, però paradoxalment mentre elles es deixen veure a les parets dels museus, són molt poques les que signen les obres. La pregunta esdevé inevitable: On són les dones artistes? Van existir, van ser rellevants i van ser oblidades. Els factors que han desencadenat aquesta invisibilitat són molts i ben diversos.

‘Judith que decapita Holoferne’ (1611) | Pintora: Artemisia Gentileschi

Probablement el factor més imperdonable es perpetra directament en les entranyes del món de l’art. La concepció decimonònica de la gran majoria de manuals de la història de l’art les va excloure sistemàticament. Res que ens sorprengui, si tenim en compte que aquesta mateixa historiografia va néixer, no hem d’oblidar, en un dels segles més desfavorables per les dones com fou el Segle XIX. Sofonisba AnguissolaLavinia FontanaClara PeetersAngélica Kauffmann i un llarg etcètera de dones que van arribar a ser retratistes de Cort, escultores de cambra o pintores religioses amb cert èxit, han estat excloses i esborrades posteriorment pels discursos hegemònics oficials.

Només cal pensar en el clàssic Historia del arte d’E. H. Gombrich, el llibre d’art més venut de la història i amb el que encara avui s’estudia a les facultats. Jo mateixa he de reconèixer haver llegit el totèmic llibre de Gombrich sense adonar-me que no apareixia ni una sola dona artista en tot el seu relat. Sofonisba Anguissola, pintora del renaixement, reconeguda i enaltida per Miquel Àngel i inclosa en el diccionari de Giorgio Vasari; Lavinia Fontana, pintora oficial de la Cort del Papa Clemente VIII; Angelica Kauffman, nomenada el 1765 membre de l’Acadèmia de Sant Lluc. Cap d’ elles hi apareix. Davant aquesta constatació, el mínim que es pot dir és que resulta curiós. De fet, la història que ens han narrat fins ara és la que segueix el cànon, i aquest tampoc respecta altres cultures o races. El que no s’escriu o no es pronuncia, deixa d’existir. I així va succeir amb elles.

A part d’aquesta visió esbiaixada de la historiografia, les grans dificultats d’accés a la professió van marcar definitivament la trajectòria d’aquestes dones. Apartades de l’educació artística, van ser obligades a complir amb el que es considerava la seva funció natural: ser mares i mestresses de casa. Durant segles va existir la creença que la dona estava, per naturalesa, mancada del “geni”, i en conseqüència va ser considerada com un element passiu dins de la creació, mai com un subjecte proactiu. En aquest sentit és clarivident la investigació de Virginia Woolf en què es recopilaven una quantitat ingent de llibres escrits en contra del concepte de la dona com a ésser creatiu.

No es tracta d’opinions aïllades de certs crítics i historiadors, es tracta d’una visió que ha arrelat amb força a la societat  i que s’ha perllongat en el temps gairebé fins als nostres dies. Amb tot, les dones van ser artistes, malgrat ser dones. I amb dificultats. Com que no podien ni cobrar ni firmar les seves obres, van perdre l’autoria, que es va atribuir erròniament (i en molts casos intencionadament) als seus marits mestres o pares. Un dels casos més sonats i coneguts és el d’Artemisia Gentileschi, pintora barroca i filla del també pintor Oracio, a qui li van atribuir gran part de les seves pintures. El mateix passa amb altres artistes, com per exemple Camille Claudel. Més reconeguda per ser la companya d’August Rodin, van arribar a posar en dubte la seva capacitat artística afirmant que aquelles magnífiques escultures no les podia haver creat ella.

És indubtable que la història de l’art és el resultat del nostre procés evolutiu com a societat i per tant no ens en podem despendre. El que s’ha plantejat fins ara són qüestions emmarcades en un espai temporal i històric que propiciava aquestes dinàmiques excloents, un temps en el qual la consciència de gènere estava lluny d’arribar i la lluita per la igualtat era poc més que una utopia. Però en la societat actual, sota quins subterfugis podem seguir negant el lloc de les dones artistes com a part activa de la història? Tot i ser una qüestió plantejada amb certa freqüència en els últims temps, sembla que la reacció per part del món de l’art no es deixa sentir amb la contundència que l’assumpte requereix, o més aviat, sovint s’encara des d’una perspectiva que no fa més que posar un pegat a la ferida. De fet, la lluita perquè les dones artistes tinguin la presència que els hi correspon en els museus abraça ja dècades de tradició, però fins al moment la gran majoria d’obres signades per elles acaben relegades als magatzems dels fons museístics. Només cal passejar-se per les col·leccions permanents dels principals museus estatals per veure el desequilibri. O pensar que no va ser fins a l’any 2016 que el Museu del Prado va decidir organitzar la primera exposició monogràfica a una artista de la qualitat de Clara Peeters,  considerada una de les iniciadores de les natures mortes als Països Baixos.

En aquest sentit, les institucions museístiques són partícipes d’iniciatives que segueixen perpetuant l’exclusió de les dones dintre del relat global de la història de l’art. M’explico. Si un museu organitza una mostra utilitzant com a reclam que l’artista resulta ser una dona, el problema de base segueix sent el mateix. Lluny de ser una pràctica incloent, i sota la premissa d’atorgar-los la visibilitat que fins ara se’ls ha negat, estem creant un espai al marge, una mena de gueto que sovint cau en el parany de descontextualitzar la figura de l’artista donant lloc a visions mancades de fonaments i rigor. Per tant, no es tracta d’enaltir com a col·lectiu a les dones artistes pel simple fet de ser dones i artistes, ni molt menys de fer una historiografia exclusiva per a dones com en algun cas s’ha suggerit.

Més aviat, crec en la necessitat d’intentar integrar-les dins del macrorelat que forma la història de l’art, analitzant de manera crítica i concreta la seva activitat artística en el marc temporal i històric en què la van desenvolupar. D’una altra manera, aquest inici de canvi de paradigma s’esvairà i haurà sigut una moda passatgera, un intent ridícul de salvar els mobles per part del sistema de l’art. Entenc que aquesta tasca comporta un esforç i una investigació que probablement alguns creuran innecessària. D’altres creuran que ja n’hi ha prou amb dedicar alguna exposició temporal a l’artista de torn. Però als que pensen així: us podríeu imaginar la història de l’art sense Leonardo da Vinci? Doncs molt abans de la seva existència, al segle XII, Hildegarda de Bingen ja fou escriptora, naturalista, científica, filòsofa i pintora. Però clar, no es deia Leonardo da Vinci. I no, lluny de voler comparar o restar-li importància al gran geni universal, el que pretenc posar sobre la taula és la parcialitat amb la qual ens ha estat ensenyada la història de l’art. Una història androcentrista i poderosa que s’imposa per sobre d’aquells relats múltiples, inclusius i divergents. De nou, el que no s’escriu o no es pronuncia, deixa d’existir.

No obstant, i gràcies a la dedicació de molts professionals de l’art, cada cop són més les veus dissidents que decididament estan portant a terme des de diferents àmbits una sèrie d’estudis i iniciatives que ajudarien a revertir aquestes dinàmiques. Una de les tasques més urgents i necessàries que s’han impulsat és la de localitzar, atribuir i restaurar els treballs realitzats per aquestes artistes. En un altre camp, igual de necessari, s’han començat a fer revisions crítiques de la historiografia més tradicional, i s’han introduït noves metodologies en les quals s’inseriria aquesta “nova” història de l’art. Gràcies a aquests nous estudis i als 30 anys de lluita feminista dintre del món de l’art, hem pogut conèixer centenars de noms que havien estat esborrats d’una historiografia patriarcal. Lluny de ser un caprici o una moda, i per molt que alguns ho aprofitin per millor la seva imatge, es tracta d’ensenyar i entendre l’art en tota la seva riquesa, bellesa i complexitat. Una disciplina com aquesta, que presumeix de ser un espai que porta la llibertat com un dels seus estendards, no es pot permetre mantenir certs clixés discriminatoris. Es tracta també doncs, de justícia, de democràcia. El dia que no calgui escriure articles com aquest, el dia que no s’hagin de fer exposicions que remarquin el gènere, el dia que saltin pels aires tots els discursos hegemònics divulgats com a dogmes inqüestionables, haurem fet un pas endavant. En cas contrari, seguirem ignorant una part molt valuosa de la nostra història.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. “cap al segle X” ?? Hildegarda de Bingen va viure al segle XII

    ja m’estranyava a mi tanta il·lustració en una època encara fosca a Europa occidental, i també que se sabessin tantes coses d’algú que va viure als anys 900…hi ha molta diferència entre el que es conserva del segle X i del segle XII.