On són les dones al Teatre Lliure?

A producció, comunicació i premsa, bàsicament. Però de directores i dramaturgues en veureu ben poques. Divendres passat es va presentar a la Sala Fabià Puigserver la temporada 2017-2018 del Teatre Lliure. Aquella mateixa tarda, el twitter es va omplir de hashtags: #vaperLliure #noensrepresenta #onsónlesdones. El grup de twitter Dones i Cultura, format per dones que es dediquen professionalment a la cultura i l’analitzen des d’una perspectiva de gènere, van crear una porra, uns dies abans, on es preguntaven quin seria el tant per cent de dones creadores en la programació del Lliure. Finalment, el col·lectiu Dona’m Escena n’ha mostrat el resultat amb una radiografia molt reveladora: la temporada vinent al Lliure només hi haurà un 12% de dones creadores.

Després de la foto de família de rigor (aquelles fotografies on tothom hi surt tan petit que és molt difícil reconèixer les cares, però això ja és un altre tema) un nombrós públic format per treballadors del Lliure, artistes i premsa va omplir la meitat de la Sala Fabià Puigserver. Lluís Pasqual va estar gairebé una hora, sol a l’escenari, explicant els espectacles que podrem veure la temporada que ve a les dues seus del teatre. El primer espectacle presentat va ser El metge de Lampedusa, una adaptació d’Anna Maria Ricart a partir de Llàgrimes de sal de Lidia Tilotta i Pietro Bartolo, el llibre que relata la tragèdia dels immigrants des d’un punt de vista mèdic i periodístic. Amb direcció de Miquel Górriz, aquesta coproducció del Lliure i el Temporada Alta és un monòleg interpretat per Xicu Masó. Una autora i una dramaturga en el primer espectacle, vam pensar, no està malament. Però a mesura que Pasqual va anar presentant la programació els noms van ser quasi exclusivament masculins: Eurípides, Alberto Conejero, Jean Racine, Mark Lockyer, Didier Ruiz, Martí Torras, Ramon Simó, Sergi Belbel, Calixto Bieito, Pau Carrió… Per fer-ho curt, podem enumerar les directores que dirigiran algun muntatge al Lliure: Carol López (El sistema solar) i Clàudia Cedó (que presenta Cinema, el seu muntatge creat amb Escenaris Especials, de Banyoles). I de dramaturgues en compto cinc: Anna Maria Ricart, Nell Leyshon (Si mireu el vent d’on ve), Clàudia Cedó, Yesim Özsoy (que a Núvol vam entrevistar aquí) i Mariana de Althaus (El sistema solar).

Alguns diran que no es tracta ara de posar-nos a comptar dones, però els direm que ens trobem a l’any 2017 i que un teatre públic com el Lliure hauria d’intentar, com a mínim, arribar a la paritat entre els creadors i les creadores (dramaturgs, directors, coreògrafs…) que presenten les seves obres al teatre. Un teatre articula el seu discurs amb una línia de programació i amb cada espectacle que posa en escena. Per tant: quin és el missatge que el Teatre Lliure dona a les creadores? Les xifres parlen per si soles: la sala gran (la Fabià Puigserver) presenta tan sols un 8% d’autores i un flagrant 0% de directores. I a l’Espai Lliure, al contrari, hi trobem un 29% d’autores i un 17% de directores (el Lliure de Gràcia queda entre aquests dos extrems). Ens està dient el senyor Lluís Pasqual, encara que no en sigui conscient, que les creadores no mereixen treballar a la sala gran?

 

I les noies de La Kompanyia Lliure… Al cosidor

El cas de la companyia jove (“la companyia K”, com el propi Pasqual la va anomenar) és, de llarg, el més significatiu. L’any passat Lluís Pasqual va escriure i dirigir In memoriam. La quinta del biberó, un espectacle que es va estrenar al Temporada Alta, va representar-se un mes a la Sala Fabià Puigserver, va fer temporada a Madrid i Bilbao i gira per Catalunya. A les noies de La Kompanyia els va tocar Revolta de bruixes, de Josep Maria Benet i Jornet, que es va representar un mes a l’Espai Lliure i va fer gira per Catalunya. A la temporada 2017-2018 veurem la reposició d’In memoriam, amb els nois, i tots junts treballaran a Nit de Reis (o el que vulguis), amb versió i direcció de Pau Carrió, i El temps que estiguem junts, amb dramatúrgia i direcció de Pablo Messiez. Pregunta: Per què les noies de la Kompanyia no tenen aquesta temporada el seu gran espectacle a la sala gran? Misteris del Lliure. Les actrius només actuen soles (sense homes) a la lectura dramatitzada de El cosidor, de Jean-Claude Grumberg, ja que a La ronda d’Arthur Schnitzler i a Les tres germanes d’Anton Txékhov torna a actuar tota la Kompanyia, nois i noies.

Que ningú m’acusi ara de paranoic ni de feminazi, perquè sense cap mena de dubte aquesta temporada ens ha brindat l’exemple més evident de tot això que estem comentant: el dilluns 15 de maig al Lliure de Gràcia es va celebrar el 125è aniversari de la Cooperativa la Lleialtat, amb una lectura dramatitzada de El ferrer de tall, de Frederic Soler. Al repartiment, amb figures “històriques” del Lliure com Imma Colomer o Rosa Maria Sardà, hi havia tres nois de la Kompanyia: Joan Amargós, Quim Àvila i Joan Solé. Cap noia de la Kompanyia, però. Per què? Misteris del Lliure. Això va provocar un dels fets més curiosos que hem vist en molt de temps en un escenari teatral: Jordi Bosch interpretava el Mestre Jordi, i Emma Vilarasau (la seva companya a la vida real) interpretava a Agneta, la seva filla. Tenint en plantilla actrius tan joves i estupendes com Clàudia Benito, Raquel Ferri, Andrea Ros o Júlia Truyol… Per què van quedar excloses d’aquest muntatge? Misteris del Lliure.

Podeu consultar tots els espectacles de la temporada 2017-2018 del Teatre Lliure aquí.