On són les dones al Teatre Lliure?

19.06.2017

A producció, comunicació i premsa, bàsicament. Però de directores i dramaturgues en veureu ben poques. Divendres passat es va presentar a la Sala Fabià Puigserver la temporada 2017-2018 del Teatre Lliure. Aquella mateixa tarda, el twitter es va omplir de hashtags: #vaperLliure #noensrepresenta #onsónlesdones. El grup de twitter Dones i Cultura, format per dones que es dediquen professionalment a la cultura i l’analitzen des d’una perspectiva de gènere, van crear una porra, uns dies abans, on es preguntaven quin seria el tant per cent de dones creadores en la programació del Lliure. Finalment, el col·lectiu Dona’m Escena n’ha mostrat el resultat amb una radiografia molt reveladora: la temporada vinent al Lliure només hi haurà un 12% de dones creadores.

Els actors i les actrius de la Kompanyia Lliure

Després de la foto de família de rigor (aquelles fotografies on tothom hi surt tan petit que és molt difícil reconèixer les cares, però això ja és un altre tema) un nombrós públic format per treballadors del Lliure, artistes i premsa va omplir la meitat de la Sala Fabià Puigserver. Lluís Pasqual va estar gairebé una hora, sol a l’escenari, explicant els espectacles que podrem veure la temporada que ve a les dues seus del teatre. El primer espectacle presentat va ser El metge de Lampedusa, una adaptació d’Anna Maria Ricart a partir de Llàgrimes de sal de Lidia Tilotta i Pietro Bartolo, el llibre que relata la tragèdia dels immigrants des d’un punt de vista mèdic i periodístic. Amb direcció de Miquel Górriz, aquesta coproducció del Lliure i el Temporada Alta és un monòleg interpretat per Xicu Masó. Una autora i una dramaturga en el primer espectacle, vam pensar, no està malament. Però a mesura que Pasqual va anar presentant la programació els noms van ser quasi exclusivament masculins: Eurípides, Alberto Conejero, Jean Racine, Mark Lockyer, Didier Ruiz, Martí Torras, Ramon Simó, Sergi Belbel, Calixto Bieito, Pau Carrió… Per fer-ho curt, podem enumerar les directores que dirigiran algun muntatge al Lliure: Carol López (El sistema solar) i Clàudia Cedó (que presenta Cinema, el seu muntatge creat amb Escenaris Especials, de Banyoles). I de dramaturgues en compto cinc: Anna Maria Ricart, Nell Leyshon (Si mireu el vent d’on ve), Clàudia Cedó, Yesim Özsoy (que a Núvol vam entrevistar aquí) i Mariana de Althaus (El sistema solar).

Alguns diran que no es tracta ara de posar-nos a comptar dones, però els direm que ens trobem a l’any 2017 i que un teatre públic com el Lliure hauria d’intentar, com a mínim, arribar a la paritat entre els creadors i les creadores (dramaturgs, directors, coreògrafs…) que presenten les seves obres al teatre. Un teatre articula el seu discurs amb una línia de programació i amb cada espectacle que posa en escena. Per tant: quin és el missatge que el Teatre Lliure dona a les creadores? Les xifres parlen per si soles: la sala gran (la Fabià Puigserver) presenta tan sols un 8% d’autores i un flagrant 0% de directores. I a l’Espai Lliure, al contrari, hi trobem un 29% d’autores i un 17% de directores (el Lliure de Gràcia queda entre aquests dos extrems). Ens està dient el senyor Lluís Pasqual, encara que no en sigui conscient, que les creadores no mereixen treballar a la sala gran?

El col·lectiu Dona’m Escena ha realitzat aquest diagrama sobre la temporada 2017-2018 del Teatre Lliure

 

I les noies de La Kompanyia Lliure… Al cosidor

El cas de la companyia jove (“la companyia K”, com el propi Pasqual la va anomenar) és, de llarg, el més significatiu. L’any passat Lluís Pasqual va escriure i dirigir In memoriam. La quinta del biberó, un espectacle que es va estrenar al Temporada Alta, va representar-se un mes a la Sala Fabià Puigserver, va fer temporada a Madrid i Bilbao i gira per Catalunya. A les noies de La Kompanyia els va tocar Revolta de bruixes, de Josep Maria Benet i Jornet, que es va representar un mes a l’Espai Lliure i va fer gira per Catalunya. A la temporada 2017-2018 veurem la reposició d’In memoriam, amb els nois, i tots junts treballaran a Nit de Reis (o el que vulguis), amb versió i direcció de Pau Carrió, i El temps que estiguem junts, amb dramatúrgia i direcció de Pablo Messiez. Pregunta: Per què les noies de la Kompanyia no tenen aquesta temporada el seu gran espectacle a la sala gran? Misteris del Lliure. Les actrius només actuen soles (sense homes) a la lectura dramatitzada de El cosidor, de Jean-Claude Grumberg, ja que a La ronda d’Arthur Schnitzler i a Les tres germanes d’Anton Txékhov torna a actuar tota la Kompanyia, nois i noies.

Que ningú m’acusi ara de paranoic ni de feminazi, perquè sense cap mena de dubte aquesta temporada ens ha brindat l’exemple més evident de tot això que estem comentant: el dilluns 15 de maig al Lliure de Gràcia es va celebrar el 125è aniversari de la Cooperativa la Lleialtat, amb una lectura dramatitzada de El ferrer de tall, de Frederic Soler. Al repartiment, amb figures “històriques” del Lliure com Imma Colomer o Rosa Maria Sardà, hi havia tres nois de la Kompanyia: Joan Amargós, Quim Àvila i Joan Solé. Cap noia de la Kompanyia, però. Per què? Misteris del Lliure. Això va provocar un dels fets més curiosos que hem vist en molt de temps en un escenari teatral: Jordi Bosch interpretava el Mestre Jordi, i Emma Vilarasau (la seva companya a la vida real) interpretava a Agneta, la seva filla. Tenint en plantilla actrius tan joves i estupendes com Clàudia Benito, Raquel Ferri, Andrea Ros o Júlia Truyol… Per què van quedar excloses d’aquest muntatge? Misteris del Lliure.

 

La dramaturga i directora Clàudia Cedó presentarà ‘Cinema’, amb Escenaris Especials

 

 

Podeu consultar tots els espectacles de la temporada 2017-2018 del Teatre Lliure aquí.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

7 Comentaris
  1. Hauria estat molt bé, que a més de posar l’accent del comentari sobre la diferència de número entre homes i dones en la programacio del Lliure, s’hagués pogut comentar el contingut temàtic de la programació i el compromís creixent del Teatre amb tot allò que socialment és necessari atendre i fer visible.
    Repasseu bé la programació i és segur que no us passarà desapercebuda l’atenció que es dedica al creixent i desesperant fenòmen dels refugiats, els extrangers que venen a raure a casa nostra, no pas per gust, sinó en busca d’acolliment i ajuda. Potser de tant veure-ho al diari, ens hem acostumat a conviure amb aquesta realitat, amb la consciència una mica esmorteïda.
    Brundibar, Molsa, Històries d’Istanbu, a contrapeu, Living whith the lights on, Trans (més enllà) Cinema, Sis Personatges i Extremites, donen veu, paraula i discurs, als qui no troben prou espais ón s’aculli i es doni difussió a la seva extremada pobresa i no només econòmica, sinó emocional, desesperada i socialment massa invisible. En tots aquests expectacles i participen dones i homes, artistes motivats per explicar el món que ens envolta. I…. perdoneu…. no he comptat quants de cada sexe. Tots són persones que saben fer equip i ajudar-se mútuament per aconseguir els objectius que els fan moure: el seu ofici, gran artífex per la comunicació en el més ampli sentit de la paraula, el seu esforç personal i professional, oferir coneixement i opinió sobre el món en què vivim, mobilitzar opinió i acceptar la polémica i les expressions diverses del pensament , sense les quals cap societat progressa.
    Per això he escrit el que m’ha fet sentir la lectura de l’article sobre programaciò.
    Però falta encara una observació. Al inici d’aquest article es diu ón són les dones del Lliure: Producció, Comunicació i Premsa, com si aquestes tasques fossin menors, quan son imprescindibles pel bon funcionament de tot plegat. Es descuiden però de dir que també hi ha dones en altres tasques tan importants com les que diu l’article: La subdireccio i responsabilitat de les finances, és a càrrec d’una dona. La qui treballa colze a colze amb en Lluis Pasqual per la programació, també és una dona, així com la resposable del disseny de tot allò que surt escrit i retratat, també es una dona. A l’atenció al públic hi ha dones i homes, i a les taquilles, hi ha dones i homes, i probablement encara m’en oblido d’algún altra indret. Però en el món del teatre en general, i del Lliure també, no hi ha tasca menor. Cadascú fa el seu ofici, imprescindible, i es forma part d’un gran equip!!!!!!

  2. És una vergonya!!! No només el tema de la paritat, el que em sembla vergonyós és que el director del LLiure dirigeixi 5 obres i en reposi una de la temporada passada. Això hauria d’estar prohibit per llei. Yo me lo guiso y yo me lo como con mi tropa!!!. Això és un teatre públic. Això no te res de públic!!!Un teatre públic hauria de promocionar més a nous i no tan nous directors/es, dramatúrgs, etc. fer càstings oberts . Anar a un càsting és com trobar una tòfona. Els teatres i les seves capelletes!!! sento fàstic!!!

    • I tant que si, quanta raó que tens, després és queixa’n que només va gent gran. Com volen fer nous públics si sempre fan el mateix que fa 40 anys, no miren d’innovar fent propostes noves amb cares diferents… Sempre els start system de TV3, actors de Merlí, la Riera o Nit i dia com si no hi hagués res més a casa nostra. Llavors no avancem sempre vindran les seguidores o seguidors dels serials de tv3, per l’actor o actriu de moda que no pas per la proposta teatral. Només cal veure el màrqueting del Nacional. Sobre la programació del Lliure, aposten pel perfil de sempre i posen a la Vilarasau ( la gran dama del teatre català) amb tres obres que això portarà dones al teatre i llavors les queixes de la programació quedaran en res. Una llàstima la veritat…

  3. Fa vergonya. Molta vergonya. L’autor d’aquest article està dient una de tres coses o les tres al mateix moment:
    A) Al teatre lliure es bloqueja a les dones perquè son dones.
    B) les dones son unes inútils i no fan res de bo. Per tant no arriben a més.
    C) conseqüència de la B: com que son inútils, se les ha de endollar només pel fet de ser dones.
    En tot cas, totes aquestes opcions son altament humiliants per les dones.
    La opció A) sempre que s’ha pogut comprovar amb dades es comprova al revés, que actualment les dones tenen més facilitat per escalar que els homes, que a l’hora d’escollir-les sovint les escullen només perquè son dones. Us aconsello que mireu partits i organitzacions com l’ANC, on la militància de dones està entre el 25 i el 40%, i en canvi les escullen per la direcció, secretariat, etc en un 50%.
    Sobre la opció B) les insulteu dient que son més inútils, però les dones son igual de meravelloses, capaces i estúpides que els homes.
    I només es pot arribar a la conclusió que a les dones se les ha d’endollar perquè son dones. Encara que no sàpiguen fer la “o en un canuto”.

    Perdoneu, mentre no em demostreu de forma fefaent que elles estan discriminades perquè son dones, serà millor que assequeu les vostres llàgrimes de cocodril.

    Què passa? En qualsevol lloc les dones poden entrar-hi, poden fer allò que volen lliurament. No sabeu una cosa tan bàsica que les dones i homes no som al 100% iguals? No heu pensat mai “on son els mestres”? perquè els homes que estudien magisteri només son un 10%. I els advocats? i els jutges?. No has pensat mai que cadascú escull lliurement allò que vol fer?
    Que hi ha poques dones a les direccions del lliure? potser prefereixen fer altres tasques. Perquè aquesta obsessió infantil en que en tot hi ha d’haver el 50%? S’ha de garantir que si una dona vol arribar a la direcció del lliure ho tingui igual de fàcil-dificil que un home, però res més. O sigui, que no se la discrimini a ella per ser dona o a ell per ser home.

    Ei! on son les dones en les guerres? perquè no les envien al front a morir com els homes? on son les dones a les mines, perquè no les envien també a matar la seva salud al forat? Trobo a faltar aquestes reivindicacions.

  4. Maria Martinez i Vendrell

    Gràcies per la teva aportació, Frederic, crec que és una bona reflexió!!!
    I agraeixo també el teu llenguatge, respectuos en la diferència de criteris.
    L’acord i el desacord expressat amb respecte, i amb la consciència que la diversitat és un fenòmen real en la forma i el contingut, i lògic, a tots els nivells de la societat, mereix tota l’atenció i provoca reflexió, que es una activitat imprescindible per estimular aportacions utils.
    Ei!!!! que útil no vol dir ni uniforme, ni únic. Utils són totes les eines que afavoreixen poguer avançar en el coneixement, en el diàleg i que representen una ajuda per aventurar-se a formular reflexions que serveixin per tenir en compte els pensaments i els sentiments dels altres.
    Algú està e

  5. Maria Martinez i Vendrell
    Perdoneu!!
    Dec haver tocat la tecla equivocada i he enviat el meu escrit sense acabar-lo.
    De fet, només volia afegir, que suscric el desitg expressat per Frederic, referent a reflexionar sobre els diversos rols realitzats per dones i homes, voluntàriament o necessàriament, fins i tot, oportunament.
    No som rivals. Podem i necessitem treballar i viure junts. Des d’on volgem, quan és possible, des d’on triem quan ens apassionem buscant i trobant l’espai per fer-ho.

    I ja està!!!!!!

  6. Des del meu humil punt de vista crec que l’Oriol Puig Taulé, autor de l’article, fa reflexió molt clara: el nombre de dones creadores a la propera temporada del lliure és d’un 12%. Amb un tant per cent tan baix és comprensible i totalment coherent que es pregunti on són les dones al Teatre Lliure.

    No és pas per falta de dones creadores, dramaturgues, directores, escenògrafes, regidores, actrius, etc… Ser artista és, al cap i a la fi, un ofici com qualsevol altre.

    Però ser dona i artista és clarament ser un perill per una societat encara patriarcal en ple segle XXI.

    El12% ho diu tot.