On era la cultura durant els mesos de mobilització?

14.06.2018

Des de l’1 d’octubre fins fa cosa d’uns mesos, quan des del carrer vèiem passar la República per davant dels nostres ulls, el món cultural es debatia entre dos pols. Per una banda, el que estava succeint era important històricament i cultural, i per altra banda, un augment de les reivindicacions significava una davallada del consum cultural: el públic no anava al teatre, no visitava exposicions, no comprava llibres.

Ahir, en un debat que organitzava l’Associació de professionals de la gestió cultural de Catalunya (APGCC) on participaven Yolanda Hernández, presidenta de ServidorsCAT, Josep Giralt, director del Museu de Lleida, i Toni Casares, director de la Sala Beckett, aquest últim va fer un repàs força aclaridor de la situació del món cultural durant els darrers anys, que ens serveix per entendre per què els dies de manifestació independentista no eren el veritable problema. Esgrimim l’última dècada:

El 2008, la famosa crisi econòmica i les retallades dels Pressupostos afecten el món cultural, que depèn del diner públic. El 2012, el Govern de Rajoy decideix augmentar l’IVA cultural, que passa del 8 al 21%, situant Espanya com el país de la zona euro que té el percentatge més alt. Aquest canvi té efectes pràctics sobre artistes i espais, però també sobre la societat, que instaura la idea que la cultura és cara.

El 2014, Hisenda modifica la seva interpretació de la llei de l’IVA i reclama a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisual que pagui 59,7 milions d’euros, quantitat calculada en caràcter retroactiu a partir del 2012. La Corporació s’hi nega i recórre a la justícia, que aquest 2018 li dona la raó. Això, però, suposa un estancament temporal pel món audiovisual català que se suma als fets del 2017.

El 2017, Montoro reclama a algunes institucions culturals l’IVA de les subvencions públiques rebudes entre 2012 i 2015. Fins al moment, les subvencions culturals no pagaven IVA perquè es considerava que la cultura era una bé públic. D’un dia per l’altre, organitzacions com el Teatre Lliure, el Museu Nacional, el MACBA, el Temporada Alta o el Mercat de les Flors són cridades a pagar l’import no demanat els anys anteriors. Totes elles entitats catalanes. El cas encara no està tancat i els judicis al Tribunal Econòmic Administratiu poden prolongar-se anys, a no ser que el nou-nou ministre de Cultura, José Guirao, demani a la nova ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, que aturi la discriminació.

El mateix any, i després de l’1 d’octubre, la intervenció dels pressupostos de la Generalitat i la posterior aplicació del 155 torna a donar un altre cop al món cultural, que topa també amb la situació que explicàvem al principi –omplir els carrers significa buidar altres espais- i que acaba de rematar-se amb la incertesa de qui governarà Catalunya i quan, fet que se soluciona el 29 de maig de 2018, quan es forma govern i Laura Borràs és anomenada Consellera de Cultura.

La cultura funciona a llarg termini i les seves polítiques no només marquen el moment en què s’anuncien, sinó els anys següents. Les decisions preses des del 2008, creu Toni Casares, es noten verdaderament ara. Per això ahir el director de la Beckett insistia amb la idea que la resposta del món cultural durant els mesos crucials per la República va ser minsa: el sector no va mostrar-se fort perquè no ho és; creadors i productors viuen debilitats i acomplexats. Va ser la gent de peu de carrer, la que va tirar del carro. La mobilització més gran per part dels artistes va venir amb la censura de Valtonyc i altres músics, no abans.

A curt termini, les organitzacions poden anar-se’n sortint; a llarg termini, l’engranatge falla. Per això les persones que estaven preocupades per la baixa participació cultural durant els mesos de més mobilització independentista no han de caure en la trampa de pensar que un cop el públic torni a les sales ja poden respirar tranquil·les. El problema no és puntual, les polítiques són nefastes i la cultura catalana només podrà ser estable quan pugui decidir sobre ella mateixa. No confonguem calma amb normalitat.