Olot s’enganxa a la dansa

3.04.2016

Ja fa uns anys que a Olot és costum estrenar la primavera a ritme de dansa, que s’esfilagarsa i es contagia per places, carrers i parcs, teatres, sales, museus i allà on faci falta. Durant quatre dies, la música i el moviment desafien els esperits assossegats o hipotètics d’idees tèbies, i retrunyen amb vitalitat en l’enclotat escenari voltat de volcans que els acull, on l’agitació i l’energia del cos i el magnetisme i l’estètica de l’art floreixen a qualsevol banda. I tant li carda que faci un dia gris com que juguin el Barça i el Madrid.

La dansa urbana va triomfar a la Plaça Major d'Olot  |  © Martí Albesa

La dansa urbana va triomfar a la Plaça Major d’Olot | © Martí Albesa / Sismògraf

Es diu que el Sismògraf és el festival que detecta el moviment. L’eslògan sembla pertinent tractant-se d’una terra on van rodolar pedres volcàniques i on ara la dansa esclata amb impunitat i entusiasme escampant les meravelles de l’agitació corporal. Dissabte a la tarda, al centre d’Olot hi havia una quantitat de gent gairebé digna dels dies de Festes del Tura, que no és poca cosa.

Al costat de la Plaça de Braus, un parell de camions amb matrícula francesa delataven la presència de la companyia Bivouac, que esperava el seu torn per presentar l’espectacle A corps perdus: acrobàcies i circ, música i dansa a càrrec de la tripulació d’un vaixell encallat. Mentrestant, al Firal, davant l’església de Sant Esteve i a la Plaça Major, grups de mainada, joves i no tan joves de maduresa més o menys incipient, amateurs i professionals, es deixaven anar al ritme de la música: saltant, ballant, movent el cap rítmicament o jugant a futbol. A la Plaça Major, un geni del beatbox meravellava el públic amb una marxa i una tècnica espatarrants, que haurien fet revifar la més mústiga de les flors.

Després, els membres de diverses companyies exhibien les seves acrobàcies i coreografies amb una jam session de típica dansa urbana: breakdance, popping i hip-hop engrescaven el jovent i feien somriure amb escepticisme bondadós els més veterans. Ancians garrotxins i hip-hop és una mescla improbable, però tot és possible: n’hi havia alguns que feien oscil·lar els malucs. A la Plaça del Teatre, Quim Bigas donava sentit al títol del seu solo de dansa, Molar, mentre la Sala El Torín es preparava per acollir Unodostresundos, dirigit per Albert Quesada: un duo de ballarins que s’interroguen sobre l’essència del flamenc.

N’hi havia prou de passejar distretament, sense rumb precís, per trobar un pretext on contemplar la inspiració del llenguatge corporal. Als voltants del Teatre Principal (on una estona després actuaria La Veronal), un home amb posat nerviós es bellugava mirant el rellotge debatent-se entre la impaciència i la impotència. Era la viva imatge de la cançó de Pau Riba Es fa llarg esperar. En el seu cas no hi havia dubte de què esperava: portava una samarreta del Madrid. L’envoltava un grup de nens accelerats que menjaven llaminadures mentre el cel encalitjat feia una treva escassa per deixar passar els últims raigs de sol.

Als carrers tot seguia igual: en moviment. Els artistes dansant i la gent amunt i avall, de ball en ball, esperant l’últim espectacle de la jornada: la conversió de l’Observatori Astronòmic de Batet de la Serra en un gran instrument musical, cortesia de Moviment Lantana. I demà seria un altre dia, l’últim –per vibrar amb la dansa.

Però Olot no para: després de la dansa, d’aquí a dues setmanes serà el torn de la literatura, amb el Festival Mot. I anar fent, com en Met de Ribes.