Olor de sutge

Esperonem les cavalcadures, que ens obeeixen de mala gana. Pensàvem que a muntanya els cavalls ens farien més servei per avançar fora de camí, però no sembla que les bèsties ho trobin tan bona idea com nosaltres.

Ara l’estrella ha anat perdent altura, tant que no és gens clar que pugui superar la carena. Fulgura dins la nit i els cavalls renillen espantats. Descavalquem quan es neguen en rodó a continuar, però no hi ha manera de fermar-los i els hem de deixar fugir. Ens arronsem d’espatlles i correm pendent amunt, fins que l’impacte del meteorit ens fa trontollar i perdre l’equilibri. Immediatament un gran incendi s’empara del bosc de pi i alzina. I un mal presagi ens pessiga el cor.

Quan arribem al lloc de l’impacte, ja només queda un enorme ròdol negre com a testimoni de l’incendi. Arbres centenaris han quedat reduïts a cendra i fum. Olor de sutge i de mort. Fins que amb el mòbil descobrim tres ombres que feinegen dins l’espessor de la nit, sortides de qui sap on, i ens hi atansem.

Són tres barbuts encorbats, antiquíssims, que omplen amb palades de cendra les sàrries. Tres bèsties ajagudes els deixen fer, versades com estan en la filosofia de la indiferència. Negres també i espellifades, semblen més habitants de l’infern que no pas els nobles animals que traginen i alimenten els pobles nòmades en inhòspits deserts. I és això, destrucció i cendra, la màgia de Nadal? Aquí acaben l’estrella amb cua, la nit de Reis, la il·lusió més pura? Els bons desitjos i els somriures?

Un dels vells, potser negre de pell, ens allarga una saca de cendra.

—Ignomínia —ens diu amb veu esquerdada—. Vergonya. Agafeu-ne i porteu-ne arreu. Porteu-ne arreu en nom dels que travessen el mar fugint de casa i enlloc no els volen. Porteu-ne en nom dels innocents que moren a la guerra que no volien. Porteu-ne en nom dels que malviuen amb la dissort com a única herència enmig dels opulents. Porteu-ne en nom dels que s’estan a les presons i no haurien d’estar-s’hi…

Neix lent, lentíssim —gairebé indolent—, el dia, i fa esclatar els cristalls de gebre de les fulles. Ara pren la paraula un vell de barba que devia haver estat blanca.

—Porteu ignomínia als que l’han vist i s’entossudeixen a negar-ne l’existència. Porteu-ne als que no fan res per por de perdre el poc que tenen. Porteu-ne als que no volen canvis, ni desordre, ni novetat, res que alteri la injustícia reconfortant dels seus dies. Porteu-ne als corruptes i als jutges que ajusten la llei a qui els paga…

—…perquè és quan tot sembla perdut —rebla el tercer entre bigoti i barba— que neix l’esperança. És en el no-res que s’aixequen més sòlides les cases. És d’injustícia que s’alimenta la solidaritat, és la por el que ens fa tenaços i és en la derrota que s’aixequen amb més afany de ser lliures els pobles.

Comencen a desfilar amb les seves bèsties infernals de pas gronxadís i sàrries que fumegen. Vinguts de l’Orient, recorreran el món de punta a punta, fins als confins de la terra ferma i les illes remotes, per deixar una palada de carbó davant de cada porta.

I allà, entre els nostres peus, enmig de la cendra, sota el sol naixent, broten amb força les primeres tiges d’un verd esclatant. Fortes i somiadores, són l’anunci d’un demà millor. La llavor d’una revolta que només ens pot portar victòria. La certesa que el món es renova i, perquè es renova, tot torna a ser, des d’avui mateix, possible.