Olor de Floïd i caramels d’anís

7.05.2016

Pau Miró ha estrenat Victòria, a la Sala Gran del TNC. La vaga dels tramvies és el punt de partida d’una història de por, corrupció i amor a la Barcelona de 1951. Una escenografia espectacular i un repartiment de luxe serveixen un espectacle intens i delicat al mateix temps.

Emma Vilarasau és Victòria, la protagonista de l'espectacle

Emma Vilarasau és Victòria, la protagonista de l’espectacle

Victòria comença amb una imatge impactant, que poden veure reproduïda sobre aquestes línies: la protagonista (Emma Vilarasau) està sola, en un espai buit, sota les lletres gegants que són alhora el seu nom i el nom de l’espectacle. La paraula com a tòtem imponent, com a monument faraònic, com a temple. Però Victòria no és pas una història de triomfs i victòries, sinó de derrotes, de víctimes, de personatges fracassats que intenten tirar endavant, sobreviure en un ambient de misèria material i espiritual.

L’obra també s’hauria pogut anomenar Cérvols (seguint la Trilogia animal de Pau Miró formada per Búfals, Lleons i Girafes), ja que l’autor estableix un clar paral·lelisme entre el comportament d’aquests mamífers remugants i els personatges d’aquesta història. “Sembla que el cor dels cérvols sempre està alerta, sempre batega a la màxima intensitat, pendent de percebre qualsevol perill que amenaci la seguretat d’un membre o del conjunt de la manada. Però són tan porucs, els cérvols, que en el seu radar perceptiu, qualsevol soroll, per irrellevant que sigui, s’intepreta com una amenaça”, escriu el dramaturg al programa de mà. Els caçadors saben que si aconsegueixen espantar els cérvols aquests són presos pel pànic, essent capaços d’estimbar-se d’un penya-segat. Els personatges de Victòria són com animalons que, encara que semblin forts i decidits, en realitat són porucs i es troben indefensos.

Som al 1951, Victòria s’ha quedat vídua, i en la seva pena no s’ha adonat què està succeint a Barcelona: la vaga dels tramvies suposa la primera mostra de rebel·lió de la població, que es nega a pujar als tramvies com a mesura de protesta per l’augment del preu del bitllet, de 50 a 70 cèntims. Victòria s’ha quedat sola, i intenta tirar endavant la barberia del seu difunt marit, al barri del Raval, en un temps de penúries, cartilles de racionament i en el qual les dones necessitaven un home per fer-ho pràcticament tot.

Miró fa un retrat detallat de la vida dels anys cinquanta a Barcelona (la ràdio, els combats de boxa, els còmics de Roberto Alcázar y Pedrín), però el seu retrat no és únicament material sinó que indaga en les raons d’aquesta por, diríem que gairebé endèmica, aquesta por de la generació dels nostres avis que sembla que nosaltres encara arrosseguem. Victòria construeix una peculiar família al seu voltant, composta per un falangista educat (Jordi Boixaderas), un mestre republicà que amaga un secret (Pere Arquillué), una excantant de music-hall reconvertida en “dona normal” (Mercè Arànega) i el seu fill adolescent (Nil Cardoner), i el germà del difunt marit de Victòria (Joan Anguera), un home obsessionat amb un hort on no hi creix res. Al final de la primera part arriba una misteriosa jove provinent de França (Mar Ulldemolins) que desencadenarà l’acció de la segona i, sobretot, un canvi essencial en Victòria, que prendrà una decisió per primer cop a la seva vida.

Mercè Arànega a Victòria, de Pau Miró

Mercè Arànega a Victòria, de Pau Miró

Si una paraula defineix l’espectacle és la contenció: en l’escriptura de Miró i en la interpretació dels actors. La intimitat del text i la posada en escena seria ideal per la Sala Petita del TNC (no ens cansarem de repetir-ho: la millor sala del temple bofillià), ja que la Sala Gran dilueix la força de les paraules, les mirades i els silencis que necessitarien menys distància entre l’escenari i l’espectador. Emma Vilarasau està continguda, potser un xic tensa a la primera part, i progressivament més forta a la segona, mostrant molt bé el recorregut interior que fa Victòria, que passa d’observadora passiva de la realitat a agent actiu. Jordi Boixaderas està al servei, com sempre, del seu personatge, mostrant tots els cantons d’un rol més polièdric del que podria semblar en un principi, pragmàtic fins el paroxisme (“Això no té res a veure amb els sentiments. És una qüestió pràctica”) i amb un monòleg devastador que fa posar els pèls de punta (“El més ridícul de tot és que ningú llegeix aquests informes”). Pere Arquillué és el misteriós exmestre republicà que baixa de Sant Gervasi al Raval perquè Victòria li talli els cabells a la seva dona malalta, i és el primer que li farà obrir els ulls per prendre decisions, passant del terreny materialista a l’ideològic. Mercè Arànega és l’amiga que es passa el dia a la barberia, fent companyia a Victòria cosint pedaços i vestits, i aconsegueix que els espectadors deixin finalment de tossir quan canta una versió a capella de Flor de vici. Nil Cardoner i Joan Anguera esdevenen un relaxat i còmic contrapunt a la tensió i contenció de la resta de personatges, evolucionant tots dos de forma orgànica i demostrant-nos que no són tan simples com semblaven. Mar Ulldemolins, finalment, resol amb eficàcia el seu paper, que trobem potser massa esbossat, però que és suficient per fer canviar a Victòria la seva manera de veure les coses.

L'escenografia de Max Glaenzel és un personatge més a Victòria

L’escenografia de Max Glaenzel és un personatge més a Victòria

L’escenografia de Max Glaenzel (construïda pels millors constructors del nostre país: Pascualín, Jordi Castells i Jorba-Miró) és gairebé un personatge més: un paisatge horitzontal en cinemascope que puja i baixa quan cal. Segurament les passejades que han de fer els actors per anar d’una banda a una altra de l’escena acaben restant força a la pròpia escenografia, però és innegable que ens trobem davant d’un dels millors treballs que ha fet Glaenzel (i que són molts) fins aquest moment. També són de gran nivell el vestuari de Berta Riera, la caracterització d’Àngels Salinas i els audiovisuals de Mar Orfila, que ens mostren els ulls dels personatges com a reflex d’allò que els està passant al seu interior.

Corrupció, por, traïció, secrets i mentides acompanyen tota la trama de Victòria, i Miró s’absté de jutjar els seus personatges o separar-los entre bons i dolents. Són aquests personatges anònims, secundaris o “discrets” (tal com els anomena Jordi Prat i Coll), que van aixecar el braç quan tocava i es van dedicar a anar tirant, els nostres avis i àvies, en definitiva (dels qui ara rondem la trentena) els protagonistes d’aquesta història. Les paraules finals que pronuncia Victòria en acabar l’espectacle, a l’espai buit i mirant el públic directament als ulls, són una declaració de principis de Pau Miró, que amb aquest espectacle diu que tanca el cicle que va iniciar amb Plou a Barcelona. Corrin a veure Victòria. Al TNC fins el 12 de juny.