Olor de clor sota la roba. Una història per a tots els sentits

Olor de clor sota la roba és la segona novel·la de Maria Guasch, una autora a la que no coneixia fins ara i de la que no tenia cap referent però la seva sinopsis em va atreure. Possiblement perquè els protagonistes són infants i adolescents. Una franja d’edat literària en la que m’he anat especialitzant al llarg dels anys. Potser també per això al principi em va sobtar llegir un llibre narrat en primera persona per una nena d’onze anys amb un vocabulari tan ric i una manera d’expressar-se tan adulta.

Olor de clor sota la roba ens explica les vivències, els sentiments i les sensacions de la Júlia. També narra la seva relació amb els adults que l’envolten i amb els nois i noies del poble on viu. Alhora, prenen forma les seves pors i les seves inquietuds en aquesta etapa tan difícil, l’adolescència, on ella encara no hi encaixa però, com qualsevol nen o nena de la seva edat, frisa per poder viure de ben a prop i d’on se sent una mica exclosa, sobretot per la seva cosina Sílvia.

La Júlia ens mostra el seu món des d’un record d’estiu de fa uns quants anys, com si l’autora ho hagués extret d’un diari personal i, això queda palès en algunes referències que la situen en el temps: encara es fan servir les pessetes, a la televisió surten les Mama Chicho de Telecinco, els nens juguen a la Super Nintendo… i a més tothom fuma moltíssim i en qualsevol lloc. Tots aquests referents situen la novel·la als anys noranta, tot just quan l’autora tenia l’edat de la protagonista, i imagino que no es un fet casual. La narració és molt fluida i descriptiva: tant dels llocs com de les persones que envolten la protagonista. Una descripció que inclou la del seu món interior moltes vegades frustrat per una serp que se li desperta al pit,  se li enrosca a la gola i quasi no la deixa respirar.

La Júlia aconsegueix despertar tots els sentits del lector: l’oïda, el tacte, la vista, el gust… i una ànsia descriptiva potser una mica portada a l’extrem en el sentit de l’olfacte, fins al punt que, a mesura que avança la lectura, pot arribar a obsessionar el recompte de la quantitat de referències que en fa. A banda de l’olor de clor del seu títol, cada dos o tres pàgines n’apareix alguna: olor d’argila, olor dura i picant, olor de fregit, olor dolça, olor de salut de sol i de terra, olor de gespa tallada, de cafè fort, de formatge fos, olor de sal, olor fosca de mar, olor crua de la carnisseria, olor de pinso de gat, olor d’espígol i sabó de plats, olor de barbacoa, olor forta de loció d’afaitar, olor de detergent, de suor, rància, de tabac, de crema solar… fins a una cinquantena d’olors que estic segura que no passaran desapercebudes a cap lector i que l’endinsaran en un món de sensacions olfactives.

Olor de clor sota la roba és una novel·la que finalitza amb l’estiu i que et deixa amb la sensació estranya de voler-ne una mica més. Potser la mateixa sensació que sentia qualsevol nen o nena quan, després de dos mesos de vacances, tot tornava a la normalitat.