Oliver Roura: “Berlín era el lloc perfecte per començar de nou”

23.10.2017

Són les deu del matí. Hem acordat que ens trobaríem a l’ombra d’una de les dues torres venecianes de Plaça Espanya. Normalment intento que el punt de trobada sigui el taller, l’espai de treball, on es resumeix a la perfecció el món de qualsevol artista, el seu hàbitat natural. La idea és que l’entrevistat se senti còmode, jugant a casa, per parlar de tot i de res, sense pressa, sense pressions. Aquest cop, però, no era possible. Oliver Roura viu a Berlín des de fa més de vuit anys. Per aquest motiu li he demanat que pensi en un espai que sigui significatiu per a fer l’entrevista. Arriba puntualment a l’hora prevista. Acompanyat de la fotògrafa Laia Serch el segueixo sense saber ben bé cap a on ens dirigim. No ens ho ha volgut explicar. No massa lluny de la plaça espanya, arribem a la porta d’un local, a peu de carrer. Baixem unes escales i entrem al taller d’un pintor: Javier Puértolas. Conversem una estona. M’expliquen que fa anys que es coneixen des que estudiava a la Massana. L’un com a professor, l’altre com alumne. Puértolas va ser una finestra oberta a noves expressions, a un llenguatge, un punt sòlid on aferrar-se, el principi de tot. No podria haver escollit cap altre lloc millor. Malauradament, un imprevist no ens permet quedar-nos-hi massa estona i ens veiem obligats a buscar un altre emplaçament. Fa bon dia. Caminem tot xerrant fins arribar a la Font del Gat: tranquil·litat, sol i alguna cosa per beure. No ens cal res més. La conversa continua:

L’artista Oliver Roura ens explica com és el món artístic i cultural a Berlín | Foto: Laia Serch

Bernat Puigdollers: Per què el taller de Javier Puértolas?

Oliver Roura: En un primer moment vaig pensar en la Barceloneta ja que sempre que vinc a Barcelona hi vaig per poder veure el mar. Després vaig pensar en la Massana, on vaig estudiar. Però pensant-hi millor vaig decidir anar al taller del Javier. Quin lloc millor que l’espai de treball de qui va ser el meu mestre durant els anys de la Massana? Des d’aleshores que tenim una relació molt bona.

B.P.: Després parlarem més extensament de la Massana. Anem als orígens. Què et va portar a decidir que volies ser pintor?

Les meves arrels artístiques comencen en el món de la interpretació escènica. Vaig començar estudiant teatre, encara que paral·lelament ja tenia una certa producció pictòrica. De fet, podríem dir que era una pintura més terapèutica que no pas artística. Sempre que vivia una situació emocional forta tenia la necessitat de fer un collage i després tirar tot un pot de pintura damunt la composició. Em servia, d’alguna manera, com una neteja espiritual.

Amb el temps es va anar convertint gairebé en una rutina. Cada cert temps, per un motiu o altre —un desamor, una baralla…— tenia la necessitat d’expressar-ho, amb la pintura, no amb el teatre.

B.P.: Així doncs, vas començar fent collage?

O.R.: Sí. La primera obra que vaig fer va ser amb tot de papers, retalls, objectes…que tenia guardats de feia anys. Els vaig enganxar tots en una cartolina adherida damunt una fusta. Després, amb un pot de pintura d’esmalt blanc, vaig cobrir-ho tot. Era fruit d’un desengany amorós i, en certa mesura, volia fer una neteja de l’ànima.

Sempre havia tingut la necessitat d’expressar-me però ho feia d’una manera molt autodidacta. Mai havia pensat en dedicar-me a la pintura fins que em vaig trobar amb la necessitat de professionalitzar-me. Em vaig adonar que els meus recursos eren limitats i necessitava millorar tècnicament.

B.P.: Per això vas decidir entrar a la Massana. Ara sí, què representa el pas per aquest centre de cara a la teva formació artística?

O.R.: La Massana és on vaig començar a estudiar pintura. Estava dubtant entre Belles Arts i Massana però finalment em vaig decantar per la Massana. Em va encantar l’ambient que s’hi respirava. Hi vaig entrar ja gran, quan tenia vint-i-sis anys i per tant ja tenia molt clar què volia fer.

En aquest aspecte va ser especialment important la figura de Javier Puértolas. Considerava (i encara ho penso) que és un gran pintor i per això vaig procurar de posar-me prop seu i exprimir al màxim l’oportunitat d’aprendre al seu costat. Afortunadament de seguida vam connectar i hem mantingut la relació fins al dia d’avui. No hi ha vegada que vingui a Barcelona i no quedem per fer una cervesa i xerrar una estona. Però també tinc bon record de la Quintana, Isabel Carballo, Isidre Manils…

A pesar que està molt institucionalitzat i crec que la política docent no és la que hauria de ser, quan saps què vols i què persegueixes aprofites el màxim els recursos que tens i en aquest cas el millor de l’escola eren els professors. Vaig sortir de la Massana amb les eines enfocades per tenir una carrera artística, si més no amb la base d’una tècnica que vaig perfeccionant amb els anys.

Oliver Roura amb el seu professor Javier Puértolas | Foto: Laia Serch

B.P.: Tornant a la pintura. Abans parlaves del caràcter expiatori o catàrtic de la teva pintura inicial. Aquesta funció es manté en la teva obra actual?

O.R.: En absolut. Ara he evolucionat cap a una altra banda. La pintura d’ara és una mirada cap a l’interior però alhora molt física. Són imatges extretes d’observar amb el microscopi que em serveixen de punt de partida. Darrerament he descobert el color estructural. És a dir, l’estructura a partir del qual està format el color. Per això només es veu a escala microscòpica. Això ve donat per la refracció de la llum: incideixen tres rajos de llum i en reboten dos. Aquest material es troba sovint en la natura: als escarabats, a les ales d’una papallona, al coll d’un colom, a les plomes d’un gall d’indi… Aquest color blau-verd metàl·lic m’apassiona. La meva obra actual es basa en qüestions científiques.

B.P.: Com has arribat fins aquí?

O.R.: Potser per atzar o potser per la vinculació amb la ciència de tota la meva família. Tots són metges, osteòpates, científics, fisioterapeutes… No t’ho sabria dir amb certesa.

B.P.: Queda clar que ets l’ovella negra…

O.R.: Totalment. (Riu) Però en qualsevol cas crec que l’atzar hi té un paper important. La meva obsessió després de la Massana era pintar de la manera més plana possible, sense textura, però amb totes les qualitats pictòriques que m’interessaven: profunditat, llum… Un gran pas en aquest procés va ser el fet d’anar a viure a Berlín.

B.P.:  Com va ser aquest procés?

O.R.: A Berlín vaig començar a pintar seriosament, amb un estudi propi, en contacte amb altres artistes. I tot va començar, com he dit, per atzar. Estava netejant un pot de pintura i em vaig trobar, sense buscar-ho, amb el que buscava: acumulació de pintura, monocroma i absolutament plana. Aquell pot sec de pintura era extraordinari. Durant els propers dos anys el taller es va convertir, per dir-ho d’alguna manera, en un laboratori. Va ser un procés d’assaig i error a través del qual vaig anar creant i perfeccionant una tècnica pròpia que aplico ara encara a les meves obres. És, en el fons, la culminació d’un procés de desconstrucció de la geometria de la meva obra anterior lligat a l’observació de la natura. Des de l’aspecte aparent  fins la visió interna i microscòpica.

B.P.: Així doncs, el pas per Berlín és decisiu en la teva obra. Quin any va ser aquest viatge aproximadament?

O.R.: El 2009 vaig a viure a Berlín i tinc el meu primer taller, compartit amb artistes alemanys: carpeta nova.

B.P.: Què hi anaves a buscar a Berlín?

O.R.: La decisió de marxar a Berlín era buscar nous horitzons. Acabada la Massana vaig començar a treballar com a muntador en una empresa que treballava amb els principals museus del país: Museu Picasso, MACBA, Museu Dalí… Però la feina no em permetia pintar. Berlín era el lloc perfecte per començar de nou i poder-me dedicar plenament a la pintura. Deu anys abans, quan encara no em dedicava a pintar, ja havia estat a Berlín i havia quedat enamorat de la ciutat. Allà tot és exponencial: l’ambient, l’activitat al carrer, les galeries, els museus… una manera d’entendre la cultura i una llibertat artística que aquí no existia. Volia créixer com artista.

B.P.: I què hi vas trobar a Berlín?

O.R.: Berlín s’ha convertit en un centre cultural de referència a nivell europeu. És un bullici constant de tot tipus d’arts, espais expositius, artistes, projectes. Arribes a Berlín i no pares de trobar-te exposicions. Els espais abandonats, els edificis en obres, tot és ple d’activitats artístiques, exposicions, performances, etc. És una ciutat plena de llibertats a nivell artístic. A Berlín tot és possible.

Ara bé, també hi ha un nombre molt elevat d’artistes i això fa més difícil entrar al mercat. En part és positiu perquè t’obliga a l’excel·lència però complica poder viure de la pintura. Tot i així, el mercat artístic és molt diferent del d’aquí. Hi ha interès per l’art entre la gent jove, existeix la figura, aquí impensable, d’un col·leccionista jove. A les exposicions hi ha gent de tot tipus, no només la gent del sector. Allà, ser artista, no és res especial. És totalment natural.

B.P.: Què creus que ho fa això?

O.R.: Hi ha molts elements suposo. Coses que se m’escapen i sobre les quals no puc jutjar: models de societat, sistema polític i cultural… són paraules majors. I sobretot el sistema educatiu. Res a veure amb el d’aquí. Quan anava a la Massana, un grup de companys i jo volíem pintar per les tardes. Però no ens van deixar perquè gastàvem llum. Era totalment absurd. Això és un fet anecdòtic però molt representatiu, et trobes moltes traves per seguir endavant. A fora hi ha un seguiment molt més directe per part de galeristes i col·leccionistes respecte les noves generacions d’artistes. El pas entre l’etapa de formació i el món real és molt més natural. El millor de la Massana eren els professors però el sistema no funciona.

B.P.: Com és l’ensenyament artístic a Berlín?

O.R.: Jo no he estudiat a Berlín però tinc companys que m’han explicat la seva experiència. És molt més dinàmic. Hi ha més seguiment. Treballes amb un tutor que et fa classe però alhora fa seguiment de la teva feina durant uns anys. Et posa en contacte amb el món de les galeries, et proporcionen espais d’exposició per fer visible la teva feina…

B.P.: Explica’m més coses de Berlín.

O.R.: A Berlín existeixen diversos espais que s’anomenen zwischenraum ausstellung, que els cedeixen per a dur-hi a terme projectes de curta durada. Em refereixo a edificis en procés de construcció, fàbriques abandonades, parts d’edificis en renovació, etc. Qualsevol espai és vàlid per a la creació artística. Per això conviden a artistes per a fer-hi intervencions. Crec que ara es comencen a fer algunes coses en aquesta línia per aquí a Barcelona però a Berlín tot passa d’una manera molt més oberta i més natural, sense límits.

B.P.: Creus, doncs, que a Berlín l’art té un caràcter menys elitista que altres llocs del món?

O.R.: El mercat de l’art en general és sempre elitista. Però potser a Berlín es difumina tot molt més. Evidentment hi ha grans galeries, enormes i elitistes. Però hi ha molta vida artística underground que permet donar visibilitat als artistes que comencen. Però també hi ha un pas intermedi. No hi ha un salt al buit entre els primers passos i un artista d’èxit. Hi ha molts artistes que fan una obra interessant i troben també el seu lloc.

B.P.: Em parles dels artistes. Però el públic “profà” també té interès per l’art? La societat berlinesa s’interessa per l’art?

O.R.: Molt. Em dona la sensació que aquí a Barcelona el públic de les exposicions d’art es redueix a crítics, gent del món de l’art, artistes i amics d’artistes. Allà és molt més heterogeni. Evidentment són persones interessades pel món de l’art però no en són part implicada. I això és important. Però encara va més enllà. Per exemple, si fas una exposició, esdeveniment, Opening Studio o performance encara que sigui a l’altra punta de la ciutat tindràs força públic. Qualsevol cosa nova que organitzis mobilitza a la gent i això fa que la ciutat sigui molt dinàmica i que l’activitat cultural no es concentri només en llocs concrets. Cada dia succeeixen una infinitat de projectes diversos en tot tipus de localitzacions: grans institucions, bars, apartaments, project spaces, fàbriques, carrers..

B.P.: Vist des de fora, com es veu l’ambient de Barcelona?

O.R.: Crec que darrerament s’estan fent coses que donen aire a Barcelona. Tot el Districte Cultural de l’Hospitalet és una bona prova però també el que s’està fent a Badalona o al Museu de Mataró són mostres de canvi. Des que visc a Berlín estic força desconnectat de l’ambient de Barcelona però les informacions que m’arriben són positives.

B.P.: Tornaràs a viure Barcelona?

O.R.: Per descomptat. Jo vull tornar. Ja fa vuit anys que visc a Berlín i segurament encara hi viuré alguns anys més, però la meva intenció és tornar. No sé si a Barcelona però sí a Catalunya.

B.P.: Vas trobant el teu lloc com a artista a Berlín?

O.R.: Vaig fent coses. Però costa. Sobretot a Berlín he anat exposant en col·lectives. Però ara mateix m’estic movent molt més a la Índia. El passat més de gener vaig formar part d’una exposició col·lectiva a la Galeria Isa de Mumbai amb dues obres.

B.P.: Com comença la teva relació amb l’Índia?

O.R.: Tot comença ja fa molts anys amb un viatge amb els meus pares. Vaig quedar fascinat del color, dels colors dels pigments, de les teles… Anys més tard, la Diana, la meva parella, va començar a treballar amb el mercat indi i vaig veure la oportunitat per passar una temporada a la Índia. I al cap d’uns mesos, així ho vam fer. El galerista amb qui treballava aleshores em va posar en contacte amb un galerista de la Índia. No per temes professionals sinó per, simplement, quedar, fer un cafè i conèixer-lo. Més que res perquè aquell galerista indi treballava només amb artistes de renom. Vam parlar de moltes coses, li vaig ensenyar la meva obra però res més. La meva sorpresa va venir al cap d’uns mesos quan es va posar en contacte amb mi per proposar-me de participar en una exposició col·lectiva que preparava. Ens vam veure a Berlín per parlar-ne i vaig al·lucinar en veure la llista d’artistes que participaven en aquella col·lectiva: Olafur Eliasson, Gregor Hildebrandt, Anselm Reyle, Nadia Kaabi-linke… L’exposició va anar bé, hi va haver vendes, i encara ara col·laboro amb ells.

L’artista Oliver Roura | Foto: Laia Serch

B.P.: Creus que els colors vius de la teva obra parteixen d’aquesta experiència?

O.R.: No crec que parteixin d’aquí. Més aviat provenen del món científic.

B.P.: Després aprofundirem en aquest tema. Creus que l’origen del teu interès pel color no prové de la Índia. Però és possible que l’interès dels col·leccionistes indis per la teva obra sigui per la consonància i la presència del color de la Índia?

O.R.: Podria ser. La veritat és que sempre que presento una obra a la Índia, amb els colors tant saturats i vibrants, sempre rebo respostes molt positives. Si més no, espero que la relació continuï encara molts anys.

B.P.: Tinc entès que també havies treballat en un projecte fotogràfic a l’Índia…

O.R.: No era ben bé un projecte fotogràfic. En arribar a la Índia i veure la situació en que es troba el país i veure la pobresa de prop, vaig voler ajudar d’alguna manera. Econòmicament no ho podia fer i em vaig oferir a una organització, Sonrisas de Bombay, per col·laborar en allò que necessitessin. En aquell moment necessitaven documentar fotogràficament i en vídeo els projectes que estaven duent a terme i vaig encarregar-me’n jo.

B.P.: Com va ser aquesta experiència?

O.R.: Molt intensa. Veure la feina que fan de tant a prop és emocionant. Treballen en termes de salut muntant una consulta mèdica mensual per assistir a aquells que ho necessitin i un centre d’oncologia infantil. També es dediquen a proporcionar educació als nens sense recursos. Nens de dos a sis anys. I no només això. També els donen de menjar, com a mínim, un cop al dia. Però el que per a mi era més intens era el trajecte que aquests nens feien a diari des dels slums (barris marginals) fins a l’escola. El meu objectiu era fotografiar la seva tasca però durant tot aquest trajecte em trobava amb coses davant les quals no podia mostrar-me indiferent: pobresa, gent vivint sota l’autopista, persones que et demanaven constantment…

B.P.: Parlem de la teva obra. Abans parlaves de Javier Puértolas com un dels teus referents. En tens d’altres?

O.R.: Peter Zimmermann, Markus Linnenbrink, Olafur Eliasson, James Turrell, Thomas Scheibitz… Això en l’àmbit artístic però també hi ha altres referents que influeixen sobre la meva obra que no són necessàriament artístics: la ciència. Sobretot novel·les científiques, com Paul Anderson. Ara m’he “enamorat” de l’obra d’un científic divulgador que es diu Michio Kaku i la seva obra “universos paral·lels”

B.P.: Com creus que influeixen aquests referents científics en la teva obra?

O.R.: Crec que m’influeixen tant en els processos de treball com en el concepte de fons de la meva obra. Ara treballo en el món microscòpic. I això clarament ve del món científic. Però, per exemple, el procés de treball d’experimentació que he fet aquests darrers anys ha influït moltíssim en la meva obra. I aquest procés de treball, gairebé de laboratori, segur que és deutor del món científic. El resultat en el fons no deixa de ser pintura sobre llenç però el procés previ té punts de connexió amb el procediment científic. Si més no des d’un punt de vista d’estructura mental.

B.P.: Com passes d’un concepte científic a la teva obra?

O.R.: La meva voluntat és poder representar el procés en què es produeixen fenòmens científics. Per exemple, puc partir del fet que els rajos de llum refracten sobre una superfície i treuen un color… Posem per cas el color de les ales d’una papallona. Hi entra en joc, la llum, l’estructura… En una de les darreres obres que he fet, intento emular o evocar aquest color i aquest procés. Aquesta obra es compon de moltes capes superposades que, conjuntes, donen un efecte metàl·lic de la mateixa manera que passa amb les ales de les papallones. El traç que domina la composició fa referència a la longitud d’ona de la llum que refracta.

B.P.: Creus que aquest interès per la ciència és amb la intenció d’entendre el món que t’envolta?

O.R.: Segurament. El món científic em sembla màgic. Hi ha nivells de ciència que són gairebé inexplicables. Intento entendre’l dins les meves possibilitats i, pintar-lo, m’ajuda a aproximar-m’hi.

B.P.: Com a partir d’un procediment analític com és la ciència arribes a un procés expressiu com pot ser l’art?

O.R.: Parteixo de l’observació continuo amb la modificació i finalitzo amb la representació. El punt sensible l’aporto en la mirada. He abandonat la qüestió terapèutica o catàrtica dels meus primers anys i aposto per un procés més reflexiu i d’enriquiment personal, de coneixement. Però això no vol dir que abandoni l’expressió.

B.P.: Quin és el teu procés de treball?

O.R.: Parteixo d’un tema que sovint em ve donat per les lectures científiques. També internet m’és una font valuosa per conèixer de primera mà les imatges de les estructures moleculars de les quals parteixo.  Aquesta imatge no és més que un punt de partida. Té molta més importància el color que no pas la forma o l’estructura de la imatge inicial. Intento entendre el procés científic i en creo una imatge pròpia. És un procés bàsicament intel·lectual. Faig molt pocs esbossos. L’obra la tinc pensada abans de fer-la. Ja sé com acabarà. Cada obra que faig té un principi i un final.

El procediment clàssic de la pintura és afegir capes de pintura sobre la tela, una damunt de l’altra, el pintor pot veure el procés de gestació de l’obra. La darrera pinzellada que hi apliqui serà la capa que veurà l’espectador. Jo treballo al revés. La primera capa que aplico és la que quedarà en un primer pla. Això m’obliga a pensar molt bé cada moviment i cada acció. El color també el vaig formant per transparència i cada capa nova dona nous matisos a les capes prèvies. És al final de tot que adhereixo aquestes capes de pintura a la tela i, per tant, hi afegeixo el blanc, la llum. Aquest blanc, segons com la llum refracti sobre la superfície, donarà matisos diferents segons la transparència de les capes que tingui al damunt. És un procés pensat però alhora demana intuïció. Això és el resultat d’un llarg procés. He hagut de desaprendre a pintar per aprendre a pintar de nou.

L’artista Oliver Roura entrevistat per Bernat Puigdollers | Foto: Laia Serch

Desaprendre per aprendre. És un procés lent que demana convenciment, dedicació  i entrega. Fa aproximadament tres anys que conec Oliver Roura. Ens veiem poc perquè la distància no ens permet veure’ns més sovint. Però hem xerrat moltes hores. Sé que viu l’art amb passió. M’explica que porta dos mesos sense pintar i les mans ja li cremen. Necessita la pintura. Viu la pintura. Però la viu de la mateixa manera que pinta. Sense exaltacions, serenament, però d’una manera intensa, com els colors que inunden les seves obres. Oliver Roura és un home pacient. El seu mètode de treball n’és una bona prova però aquesta entrevista ho corrobora. És una entrevista que arriba tard, molt tard. Fa més d’un any que reposa a mig transcriure esperant un moment de calma entre les obligacions del dia a dia. No he rebut cap queixa. Vaig donar-li la meva paraula i ell tenia el convenciment que sortiria publicada. Aquesta actitud la trasllada també a la seva obra. Sap que el recorregut de la seva pintura és llarg, lent, i ho assumeix obstinadament dedicant-hi hores de treball anònim. Però sap que tot, tard o d’hora, acaba donant els seus fruits. Oliver, aquí tens, per fi, l’entrevista promesa.