Olga Sacharoff, una realitat profunda del món

Olga Sacharoff és una de les protagonistes del número de juny de «Serra d’Or», com també l’entrevista a Josep M. Cadena, la il·lustradora Aina Bestard, l’escriptora Maria Mariné, els Capmany, les novel·les de Vicent Blasco Ibáñez, els Premis Enderrock, La Villarroel i la Mostra Internacional de Films de Dones, entre altres articles d’opinió i ressenyes. Us en fem un petit tast: 

Josep M. Cadena, periodista i crític d’art, explica durant l’entrevista que li fa David Pagès i Cassú com era el periodisme dels anys trenta i reflexiona com ha canviat en l’actualitat: «el rigor i la seriositat estan sent substituïts pel sensacionalisme i les notícies esbiaixades». També parla de la seva tasca com a divulgador de la història de Catalunya i de la seva faceta poc coneguda de crític de l’art, que l’ha fet interessar-se en el món dels dibuixants i de l’humor a través del dibuix, tot i que reconeix que «la revista humorística ha estat una gran damnificada. El públic continua volent humor, però el busca sobretot a la televisió.»

Pere Antoni Pons dedica el seu article a la il·lustradora catalanomallorquina Aina Bestard, perquè és l’autora de «tres llibres d’il·lustracions de més èxit que s’han fet al nostre país aquests últims anys». Han sortit publicats en quinze idiomes diferents i en segells de molt de renom. Pons ens dona a conèixer com Bestard ha arribat al món de la il·lustració i què l’ha incentivada a fer unes il·lustracions tan «detallistes, deliberadament naïfs, amb un aire encantador i delicadíssim», basades en el paper de paret Carnovsky, que, en funció de la llum, mostra un estampat o un altre.

Maria Mariné i Mariné, traductora i estudiosa de l’italià, però també escriptora, bibliotecària i llibretera desconeguda fins a dia d’avui, és la protagonista d’un article de Lluïsa Julià i Neus Soler. Arran del seu interès per l’italià, va traduir obres, com Ànimes honestes, de l’escriptora italiana Grazia Deledda, que el 1926 va ser distingida amb el Nobel de Literatura i que s’incorporà als anys trenta a la nòmina d’autors europeus traduïts. En descobrim el recorregut i la història.

Segueixen les tres columnes de Francesc Fontbona, «Manifestacions», Jordi Graupera «Llei», i Marina Porras «Contra l’avorriment del món». Continuen Jaume Fabre, amb el seu text de premsa sobre «L’article que Carles Soldevila NO va escriure», i Francesc-Marc Álvaro, amb una reflexió que surt «de la immediatesa periodística» sobre el conflicte entre Catalunya i els poders de l’Estat: «Conviure o pactar?».

A la secció d’art, Bernat Puigdollers commemora el cinquantè aniversari de la mort d’Olga Sacharoff —ja des del 2017, «Any Sacharoff»—, una pintora d’origen rus que va mantenir un estret contacte amb Catalunya. La seva pintura «amaga una realitat profunda del món» i els crítics de seguida «s’adonaren del rerefons irònic d’alguna de les seves teles». Un repàs a la trajectòria artística de Sacharoff és el que ens fa descobrir l’autor de l’article: «El seu nom torna a ser de nou a la palestra, omplint pàgines de diaris i revistes.»

Amb motiu del cent cinquantè aniversari del naixement d’Aureli Capmany, «aquell homenot que ens va rescatar els símbols que conformen la nostra identitat», Josep Fornés dedica un article tant al pare Aureli com a la filla Maria Aurèlia. Es tracta d’un homenatge a la tasca cultural que van dur a terme especialment a la Barcelona del segle XX.

Fèlix Edo Tena el cicle de les cinc novel·les ambientades a les comarques de l’Horta i de la Ribera de Blasco Ibáñez (recentment traduïdes al valencià). La lectura d’aquestes obres ens permet entrar en la interessantíssima figura de l’autor i descobrir un moment històric clau en la formació del País Valencià.

A música, Adriana Camprubí celebra que els Premis Enderrock de la crítica al millor disc de clàssica del 2017 hagi estat per a Galicia e as Cantigas de Santa María, d’Antoni Rossell, «un disc que transvesteix els sons de l’edat mitjana i els adapta als registres actuals».

El vers de Salvador Espriu és «aspre, travat rítmicament, de riquíssim lèxic i que pertany a un corpus que vol ser recitat més que llegit o cantat. L’excepció la marca Les cançons d’Ariadna, l’únic cicle concebut per a ser musicat». Albert Ferrer Flamarich analitza el fenomen musical en algunes de les obres d’Espriu i l’impacte que ha provocat part de la seva obra en el món de la música.

Miquel Pujadó, a més de la seva Discografia catalana recent, parla d’«Una novel·la amb gust de rock»: Somnis i carrers de Toni Cotet. «És una novel·la que, tot i estar dedicada sobretot al públic jove, té diversos nivells de lectura i pot interessar lectors de qualsevol edat».

A teatre, conversem amb Tania Brenlle, la directora artística de La Villarroel, «una sala que durant gairebé cinc dècades ha fet camí desmarcant-se de la resta de teatres de Barcelona». Marta Monedero parla del recorregut de la Villarroel des de la seva aparició el 1972 fins a l’actualitat, amb tots els bons moments, però també els moments més delicats que ha hagut de viure. Ara mateix, Brenlle busca «textos que parlin de problemàtiques en les quals els espectadors es puguin emmirallar. Això és el teatre.»

A cinema, Nina Valls se centra en la 26a edició de la Mostra Internacional de Films de Dones, que se celebra al llarg d’aquest any. Una oportunitat «per a conèixer les tendències contemporànies més suggestives del cinema feminista». Parlem amb Marta Nieto, responsable de programació i continguts editorials de la Mostra, que explica com va sorgir aquest projecte i com ha anat evolucionant.

A televisió, Miquel Martí duu a terme una reflexió al voltant de la presència del documental a la televisió pública catalana, avui en dia amb un futur molt incert: «Televisió de Catalunya actualment es troba lluny d’una bona sintonia amb el documental […] Prioritats de rendibilitat i de mercat han fet sovint que les apostes vagin per altres camins.»

Per acabar, Anna Ballbona ens ofereix la seva «Tria personal» dels llibres de ficció recentment publicats. També publiquem les ressenyes i les notes de lectura, i la pàgina de jocs, amb els mots encreuats de Màrius Serra i el Sidoku de David Puertas.