“Oh My God Barcelona!”, ara al Maldà

Després de la seva presentació a l’Auditori, “Oh My God Barcelona!” aterra a El Maldà entre el 24 de febrer al 25 de març. És una adaptació catalana de l’opereta La vie parisienne, una obra en quatre actes, música d’Offenbach i llibret de Meilhac i Halévy que vol ser una crítica satítrica a una ciutat aparador bolcada al turisme. La versió va a càrrec de la Companyia Bratislava.

 Oh My God Barcelona! és una opéra bouffe (un estil còmic de la opereta) en quatre actes amb música de Jacques Offenbach i llibret en francès d’Henri Meilhac i Ludovic Halévy. Una nova adaptació catalana inèdita de La vie parisienne. El 2016, se celebrara els 150 anys de l’estrena d’aquesta opereta còmica que, a dia d’avui, segueix molt vigent. Va ser estrenada el 31 d’octubre de 1866 al Théâtre du Palais Royal de París. Anys després va ser estrenada a Londres (1872) i a Nova York (1876). És una crítica satírica una ciutat aparador bolcada al turisme.

Comença a l’estació de Sants amb l’arribada de dos turistes anglesos pertanyents a la reialesa: un Lord i la seva Lady, que vénen a la ciutat comtal per tal de passar uns dies i gaudir de la gran ciutat moderna que es ven a l’estranger. Aquests personatges seran enganyats i burlats per un barceloní i tot els seu cercle proper, per tal d’aconseguir l’atenció d’una dona de classe i poder viure sense preocupacions. Un vodevil còmic amb farses, disfresses, festes i enganys. I tot això, amb música en directe pels mateixos actors-músics-cantants. La traducció i adaptació al català del llibret i les cançons, i l’adaptació musical és propietat de la pròpia Companyia Bratislava.

És curiós de conèixer que la companyia va començar-se a gestar a l’aeroport de la capital d’Eslovàquia durant una vaga de controladors aeris. Les hores mortes deixen temps per crear, pensar i començar a reflexionar sobre un projecte que veuria la llum temps més tard amb la seva primera producció, La Gran Duquessa de Gerolstein. Els quatre intèrprets, Anna Arena, Laura Pau, Mònica Portillo i Albert Ruiz, coincideixen en un taller de l’Institut del teatre i l’entesa entre el grup acaba per desenvolupar-se com a companyia i fer-se un lloc en el mercat teatral. La Companyia s’ha format amb les ganes de continuar amb el procés i entesa artística que va néixer a l’Institut del Teatre i desenvolupar una línia diferent per a treballar el gènere Musical. A més vol potenciar la idea d’intèrprets complets o actors-cantants-músics, una fórmula molt estesa en el món anglosaxó però gairebé inexistent a casa nostra. Una empenta cap al món professional amb una proposta ferma i contundent.

La vie parisienne és una obra poc coneguda de l’important compositor Jaques Offenbach que mai s’ha representat en català. De fet, no en consta cap traducció en aquesta llengua. En descobrir això, “vam pensar que teníem la gran oportunitat de donar a conèixer un material d’una gran qualitat musical i amb un gran potencial còmic, desconegut per al públic català”, declaren. Els cridava l’atenció que, ja que altres operetes del mateix compositor com La Bella Helena o La Peritxola han estat estrenades amb èxit a Barcelona, cap companyia s’hagués decidit a portar-la a escena, sobretot perquè “estàvem davant d’una obra atemporal que utilitza la música i l’humor per fer una crítica a la burgesia i al turisme de masses, temes que segueixen sent preocupants avui en dia a la ciutat de Barcelona” afegeix la companyia.

L’adaptació ha anat a càrrec de la pròpia companyia, que ha traduït els textos del francès. A banda de la traducció s’han retallat alguns fragments del text i la música que consideraven poc importants per a la trama “i que feien alguns passatges una mica feixucs”, puntualitzen. Pel que fa al llenguatge, han procurat ser força fidels, tot i fer algunes adaptacions al costumari català, creant un text atemporal i comprensible per al públic d’avui en dia.

La directora, Mònica Bofill, comenta que La Vie Parisienne ironitza sobre el París del segle XIX amb paraules que bé podrien retratar la nostra Barcelona. “I ho fa d’una manera absolutament divertida i desenfadada, on cap dels seus protagonistes és del tot innocent”, apunta. És una crítica satírica que no deixa de ser també una celebració de la ciutat, tanmateix. Admet que “tenia moltes ganes de trobar amb els membres de la companyia la manera de traslladar l’essència de la peça d’Offenbach”. Conclou dient que les partitures del compositor “encomanen una alegria que és la que nosaltres hem volgut fer arribar a l’espectador. Focs d’artifici, efervescència, ecos d’una ciutat que s’esforça per atraure la mirada de l’estranger”.