Oh, Bucarest, Bucarest, Bucarest!

La capital romanesa és, en tota l’obra de Mircea Cărtărescu, una presència vital i literària. A la novel·la Solenoide, la seva darrera novel·la publicada simultàniament en català per Periscopi i en castellà per Impedimenta, l’autor fa un pas endavant en la mitificació de la ciutat. Xavier Montoliu Pauli ha firmat l’epíleg de la traducció catalana en el qual aborda el joc autoficcional de l’autor i la seva interacció amb la ciutat de Bucarest.

Bucarest, mon amour, per Xavier Montoliu Pauli

Afirma Mircea Cărtărescu que «la meva pàtria, per dir la veritat, ha estat la literatura molt abans de començar a conèixer veritablement el propi país». I que, de fet, «vaig descobrir el país real molt després d’imaginar-lo».

Cărtărescu acostuma a exemplificar-ho dient que abans de conèixer la geografia romanesa havia recorregut el relleu de la Castella de Don Quijote i les aigües glaçades on vivia Moby Dick. I més enllà d’aquesta geografia física, la lectura dels fascicles de ciència-ficció que col·leccionava ja de ben petit i que el deixaven bocabadat va obrir el seu imaginari al món de la fantasia, definitivament incorporat al seu background literari.

A diferència d’aquesta percepció de Romania, Cărtărescu afegeix ben aviat al seu ADN el paisatge urbà més proper de la capital del seu país, Bucarest, que, quan comenci a escriure, esdevindrà el topos literari per excel·lència a tota la seva obra com el primer territori vist i imaginat, un arquetip subjacent en el seu món interior, com el negatiu d’una fotografia impressionada al seu cervell i revelada a través de l’escriptura.

*

Un any abans que es publiqués Solenoide, concretament al febrer del 2015, a punt d’acabar-ne la redacció —després d’uns quatre o cinc anys d’escriptura—, en una segona trobada amb lectors i la lectura d’alguns fragments del llibre, Mircea Cărtărescu va declarar que havia viscut una altra vida en aquesta obra que «algú» havia escrit, perquè aquest nou volum és, de fet, el relat d’un bessó virtual: «qui diu jo en aquest llibre és, doncs, un Mircea Cărtărescu alternatiu»; un jo (el del professor) que hauria pogut ser i que no ha estat. En canvi, des del punt de vista d’aquest professor, el jo Mircea Cărtărescu de la realitat hauria pogut ser però no ha estat, tal com demostra el dietari del professor del relat. És, doncs, aquest germà virtual de Mircea Cărtărescu qui se’ns adreça i se li adreça literàriament. Certament, per a Mircea Cărtărescu, la realitat genera ficció i la ficció també genera realitat. Com bé escrivia Xavier Pla arran de la publicació, la tardor passada, de Per què ens estimem les dones, a la revista El Temps: «El joc autoficcional que proposa Cărtărescu és arriscat, molt compromès i fins i tot perillós, allunyat de la simple literatura autobiogràfica».

Arriscat pel fet que la seva producció, i Solenoide n’és el darrer exponent i la clau de volta, esdevé la cruïlla entre el relat real de la vida de l’autor i el relat d’una experiència fictícia viscuda per ell mateix com una manifestació de l’inconscient o del conscient del somni, material que, d’altra banda, Cărtărescu també acostuma a apuntar minuciosament al seu dietari. No és una pràctica nova. Més aviat és una altra de les obsessions literàries que l’acompanyen, si bé a Solenoide l’autor penetra amb més profunditat enllà del temps i l’espai real de tres dimensions al món fantàstic, quimèric i oníric d’aquest bessó virtual i s’endinsa a la quarta dimensió. Certament, com apuntava també aleshores Francesc Serés al Quadern, el suplement de cultura d’El País: «Pocs autors com Cărtărescu són capaços d’anar tan al fons de si mateixos, pocs són capaços d’excavar en la seva pròpia vida, en les seves relacions, en la seva història».

Perillós pot resultar descodificar la clau de tanta intertextualitat i hipertextualitat a què remeten molts episodis d’aquest llibre a la seva obra en prosa anterior i a la seva obra poètica. Solenoide és un llibre que, com una capsa de nines russes, conté multitud de relats, de mons dins d’altres mons, cadascun dels quals és un microcosmos propi.

*

«Quan tenia divuit anys [l’any 1974] em van robar, en uns quants mesos, Bucarest, el meu Bucarest personal amb la meva signatura deixada a la seva fundació. Vaig veure amb impotència com un bloc gris s’aixecava, pis a pis, a l’altra banda de la carretera, tapant el panorama més bonic del món. […] Miro des del balcó de ma mare, a través dels pollancres que eren tan alts com jo quan ens vam traslladar aquí, i que ara són tan alts com els blocs. Més enllà hi ha una tràgica ruïna ara […] Una paret [del molí Dâmbovița] ha romàs dreta, inclinada, a punt d’ensorrar-se amb el primer cop de vent. Aquest edifici era per a mi viu, un arquetip en el meu món interior, una ruïna en el meu alfabet. Me l’han enderrocat d’una manera estúpida, vandàlica, crua, inútil. Ara només em queda la desolació».

És des d’aquesta desolació humana que neix la seva obsessió per Bucarest? Una obsessió que ha passat per la fixació de la ciutat en el temps i l’espai i, de retop, la seva mitificació a pesar d’estar en constant i, darrerament, trepidant canvi cap a la globalització. És en aquest context encara estàtic que pren total dimensió el dinàmic i fantàstic Bucarest de Solenoide.

La ciutat és, més que una presència, una identificació constant en tota la seva producció —de la poesia a la prosa i el relat, passant pels dietaris i, és clar, els articles de premsa— i cal entendre-la no com un instrument o l’escenari ja decorat on emmarcar cada text sinó com el rovell mateix d’aquesta creació: la pròpia realitat on l’autor escriu i viu cada dia. «Ho he dit moltes vegades, Bucarest és una mena d’alter ego per a mi. M’hi identifico amb les seves coses bones i dolentes que, d’alguna manera o altra, fan que m’hi assembli. De fet, els qui som bucarestins sentim aquesta ciutat del tot diferent de qui ha vingut aquí durant la seva vida. Per a nosaltres és orgànic. Hem crescut al mateix temps que ell i hi tenim una mena de feeling que, penso, molts dels que han vingut posteriorment no tenen», deia Cărtărescu en una entrevista feta l’any 2014 amb motiu de la celebració dels 555 anys de l’atestació documental de la ciutat de Bucarest l’any 1459 (designada capital de Valàquia per la Sublim Porta).

El Bucarest de la seva infantesa i adolescència era només una part prou allunyada del centre de la ciutat; els seus pares, procedents del camp, s’havien instal·lat a la comuna de Tunari i el seu perímetre d’acció comprenia només una part de tota la capital que ells van establir com si fos un petit Bucarest del qual a penes sortien perquè tot hi tenia lloc. La infantesa representa la seva principal experiència existencial. Aquell Bucarest és el Bucarest més íntim i màgic de Mircea Cărtărescu. És també el que va apareixent d’una manera recurrent a la seva obra, amb les extensions posteriors cap a la comuna de Voluntari i Colentina (quan Cărtărescu hi exerceixi de professor de llengua i literatura romaneses), fins a arribar al centre de la ciutat, on es troba la plaça de la Universitat i l’edifici central de la Universitat de Bucarest.

*

A Orbitor, per exemple, Mircea Cărtărescu presenta un Bucarest com no ho havia fet mai i també hi passen fets fora del comú, però és a Solenoide on l’escriptor, com va afirmar al novembre passat a Barcelona, ret —explícitament— homenatge a aquella capital romanesa grisa, de ciment i en runes on treballa el professor-escriptor fracassat protagonista del llibre en una època ambientada sota el comunisme; de fet, són els atributs que defineixen millor l’estat en què es trobava el Bucarest del realisme-socialista de Cărtărescu, l’escenari on el dictador mostrava el seu poder als habitants.

Les descripcions d’aquest Bucarest decadent són d’una malenconia estremidora, com ja és habitual en Mircea Cărtărescu, si bé en aquesta novel·la l’autor assoleix el clímax amb el cop d’efecte de la darrera «seqüència» del llibre: l’extraordinària i fantàstica imatge final amb un Bucarest enlairant-se al cel, desvelant així tot el món subterrani i l’estructura laberíntica de Solenoide; una imatge en moviment ascendent, el d’un Bucarest ressuscitant, pròpia de la fotografia més genuïna de la cinematografia de (ciència-)ficció i fantàstica tan en voga als anys vuitanta, a la qual se sent tan proper l’autor.

Bucarest —en el món de Solenoide — és un cos orgànic nascut en runes, una ciutat amb un paisatge d’una èpica multidimensional que acaba enlairant-se cap al cel. Aleshores, i a causa d’aquest fet, el protagonista i la seva parella Irina decidiran buscar amb la seva filla un «paisatge després de la histèria». Per això, s’encaminaran cap a llevant, al bosc, buscant refugi en una esglesiola on, sota el signe de l’amor i a recer de les estrelles, es quedaran per sempre… Allí, el protagonista enfonsarà, ben endins, el cap a les aigües del somni i la Irina es fondrà com el crepuscle dins el seu pit…

*

Bucarest, més d’un quart de segle després de la caiguda del règim comunista, és encara avui la fabulosa ciutat decadent, confluència del vell i del nou, la capital europea cada vegada menys desconeguda amb un passat increïble i un potencial de futur excepcional, que ha anat incorporant un cosmopolitisme cultural i un moviment ciutadà que pretén enllaçar amb l’esperit d’aquella ciutat nascuda capital del país ara fa un segle.

Alguns dels contemporanis de Cărtărescu, com ara Gabriela Adameșteanu, Simona Sora i Filip Florian també han anat a la recerca del Bucarest perdut (o no!). A les seves obres podem trobar una mirada postmoderna sobre un Bucarest que, com diu Andreea Răsuceanu, ja ha entrat a la galeria de les grans ciutats de la literatura postmoderna: la «ciutat» de Cortázar (que alguns identifiquen amb París, d’altres amb Barcelona), les ciutats invisibles de Calvino, la Nova York de Paul Auster, etc.

Bucarest, una capital prou oblidada i confosa amb la veïna capital magiar, no ens hauria de resultar tan llunyà en la nostra ment, més si tenim en compte l’augment de traduccions i la visita d’autors romanesos a casa nostra, cosa que comença a equilibrar l’alt nombre de traduccions catalanes al romanès i la presència d’escriptors catalans en terres romaneses. La percepció de la ciutat emergeix també des de la mirada catalana. Vet aquí dos exemples que abracen la ciutat de Bucarest entre el tombant del xx i la caiguda del comunisme. Per una banda, ara fa més d’un segle, Josep Pin i Soler a Orient. Vària III (1905) la descobria de retorn de Constantinoble: «Causa grata sorpresa atravessant [sic] part de l’antiga Dàcia dels romans trobar-se amb una ciutat nova de trinca, București, com avui sos habitants ne diuen». Per altra ban- da, la ciutat vista en un dels moments contemporanis de màxima tensió, al desembre del 1989, a través dels articles periodístics firmats per Quim Monzó, l’enviat especial del Diari de Barcelona per cobrir la caiguda del règim. L’escriptor va estar hostatjat, juntament amb altres periodistes estrangers, a l’Hotel Intercontinental situat davant mateix de la plaça Universității. Un parell d’anys més tard, Quim Monzó recorrerà al nom de l’hotel per titular el seu nou recull de contes-articles, el primer dels quals està ambientat a Bucarest i porta per títol «La Facultat de Ciències de la Informació».

*

Fa la literatura visibles ciutats invisibles? En el moment d’escriure Ulisses, el Dublín de James Joyce no tenia el caire de culte ni de mitificat que li han donat la pàtina dels anys i, sobretot, la lectura de l’obra que ha fet que molts lectors hagin volgut resseguir sobre el mapa del llibre la ciutat pas a pas.

Cărtărescu i Bucarest, o bé, Bucarest i Cărtărescu, són també una única entitat i molts lectors —és clar, primer els romanesos— ja ho perceben així. Acostar-se a l’obra de Cărtărescu és acostar-se també a Bucarest, sobretot a un Bucarest molt concret d’una època i d’una determinada dècada. Amb Solenoide, l’autor ha fet un pas endavant en la mitificació de la ciutat. La simbiosi entre la geografia real de la ciutat i la geografia fabulosa i inventada per l’autor concedeix a Bucarest aquest estat de ciutat multi- dimensional amb un paisatge plurisensorial que, de ben segur, comportarà la incorporació d’aquesta «parella» a la sèrie d’autors de prestigi internacional associats cadascun a la pròpia ciutat. En tot cas, estic convençut que la consagració definitiva de Bucarest passa necessàriament, en les lletres romaneses contemporànies, per l’obra de Mircea Cărtărescu i, sigui amb Nobel —tant de bo!— o no, gosaria afirmar que ja és un fet.

Potser per això quan li demanen a Mircea Cărtărescu què li agradaria que canviés a Bucarest en els propers anys, respon: «Per a mi, Bucarest no és una ciutat que evolucioni. Per a mi la ciutat és fora, d’alguna manera, del temps. És una ciutat única per ella mateixa. Aquesta barreja —és una banalitat, però és ben cert— d’Orient i d’Occident. Aquest assemblar-se ara a París, ara a Brussel·les, ara, què sé jo, al Caire o a Istanbul. Totes aquestes coses la fan única».