Ofelia Sala: “En aquest país existeix amor a la música”

24.07.2014

Acaba el curs i a l’Auditori hi ha molt de moviment, entre canalla i pares molt excitats amb Cantània i estudiants de l’ESMUC que van i vénen. La soprano Ofelia Sala és aquests dies la professora Ofelia Sala i ens reserva generosament un temps entre classe i classe. Parlem de la seva relació amb la Schubertíada a Vilabertran, del programa que hi presentarà enguany, de la seva relació amb el Lied, de la seva tasca com a docent… Ens trobem amb una professional enamorada de la música i de la seva feina.

Ofelia Sala com a Titania (Midsummer Night's Dream) al Liceu -Foto: A. Bofill

SÍLVIA PUJALTE: Aquest any inaugures juntament amb el pianista Helmut Deutsch la Schubertíada a Vilabertran, però no és el primer cop que hi participes. Quina és la teva relació amb la Schubertíada?

OFELIA SALA: Tinc una relació de fa molts anys amb el Dr. Roch [president de Joventuts Musicals d’Espanya i director artístic de la Schubertíada] des que vaig guanyar el Concurs Permanent de Joventuts Musicals; des d’aquell moment hem tingut una afinitat musical i personal molt gran i és una relació que ens ha unit molt, un vincle molt fort. És per això que he participat sempre que m’ho ha demanat a les Schubertíades, tant a Barcelona com a Vilabertran. Per a mi és un gran regal que em fa el Dr. Roch.

SP: El programa del teu recital a la Schubertíada presenta Clara i Robert Schumann i Johannes Brahms, tot queda en família.

OS: La Schubertíada d’enguany està organitzada entorn als grans cicles de Lied. El Dr. Roch em va dir que li faria il·lusió que interpretés Amor i vida d’una dona, de Schumann, i a mi també me’n feia, és una obra preciosa. La resta del programa va sortir de seguida parlant amb el Helmut: havien de ser Clara i Brahms.

La figura de Clara Schumann m’ha fascinat des que era joveneta. Ser virtuós del piano en aquella època era molt difícil, però sent dona encara havia de ser-ho més, és pràcticament l’única que ha passat a la història. Havia de ser per força molt forta i molt especial. També volíem que hi fos Clara per la seva complexa història amb Robert i la seva relació amb Amor i vida d’una dona. A més, també és una gran compositora, de molta qualitat.

Per completar el programa, li vam donar moltes voltes, però sempre anàvem a parar a Brahms. Posar Brahms tancava el cercle, per la seva relació amb Robert i Clara; el programa té una energia interna molt forta, que també es vivia en aquella època. Vam triar Lieder de Brahms de més i menys coneguts, més densos i més lleugers, sempre girant entorn a l’amor; hi ha dos grups de Lieder, els de l’amor que va bé i els que no va tan bé.

SP: Brahms és, potser, més difícil d’incloure en un programa?

OS: Brahms és dens, emocionalment és esgotador. Els seus Lieder estan maravellosament escrits, el llenguatge és molt pianístic, el color harmònic és dens, precisament per això té un punt de fascinació sublim. Vam haver de pensar molt la segona part amb Lieder de Brahms, perquè no saturés emocionalment, perquè estigués equilibrat, també pel públic. Estem molt contents del grup que ha sortit, espero que agradi!

SP: Amor i vida d’una dona és un cicle complex, un repte.

OS: He trigat molt a cantar-lo, fa poc de temps que el faig. És una obra que, com a persona, m’ha acompanyat des de fa molts anys, la vaig descobrir de joveneta, però necessitava madurar per cantar-la. És clar que es pot cantar amb vint anys, però per arribar a intentar fer-li justícia, només a intentar-ho, has de tenir una certa maduresa personal, no només musical. En certa manera, i salvant les distàncies, és com el Winterreise en el cas dels homes; es pot cantar molt bé amb vint anys però d’una altra manera que anys més tard. Jo li he tingut molt de respecte, a Amor i vida d’una dona, he trigat molts anys, ho he meditat moltes vegades abans de començar.

SP: Què en penses, que els homes el cantin també?

OS: No l’he escoltat, no sabia que cap cantant ho hagués cantant i em resulta sorprenent, però d’entrada estic oberta a tot tipus d’experiments, sobretot a l’art; després ja decidirem si ens agrada o no. També va haver un rebombori molt gran quan les dones van començar a cantar Winterreise, i mira ara. Per una qüestió purament gremial, les dones tenim tan poques obres “exclusives” per a nosaltres, i els homes tenen tant de repertori per a ells que nosaltres no podem cantar, que ja ens el podrien deixar! (riu)

SP: Parlaves del color en el piano de Brahms. Tu vas començar la teva carrera com a pianista, havies acompanyat?

OS: Jo vaig començar de xiqueta amb el piano i després vaig estudiar les dues carreres paral·lelament. Sí, havia acompanyat, però només quan era estudiant; professionalment sempre m’he dedicat al cant. Jo vaig descobrir el Lied des de la part del piano, me’n vaig enamorar de molt joveneta, quan vaig tenir nivell per llegir les partitures de Schubert; portava les partitures a classe i els deia als meus companys: mireu, mireu, això és molt maco! La meva professora em deixava fer perquè li pareixia fantàstic; el més important era que descobrís la música i després ja veuríem. En aquell moment jo no en tenia ni idea, igual tocava La bella molinera com el Cant del cigne. Li deia a la meva professora: jo vull cantar això perquè m’agrada molt! i ella m’animava a fer-ho. Jo era molt jove, i que cantés Lieder enlloc de voler cantar les grans àries d’òpera era molt bo; la meva professora va ser molt intel·ligent i em va deixar cantar molts anys els meus Lieder i els meus arie antiche i em va deixar créixer en la música però al meu ritme, tranquil·lament. D’això em ve la vocació liederística: primer la vaig descobrir per la part pianística, després la vaig extrapolar al cant i després ja va ser quan vaig voler anar a estudiar a Alemanya per conéixer la llengua i la cultura del país d’origen del gènere.

SP: Llavors va ser quan vas conéixer Helmut Deutsch. Que és un gran pianista ho podem apreciar als recitals, però també té fama de ser un gran professor.

OS: Sí va ser llavors, quan vaig anar a la Hochschule de Múnic quan vaig conéixer Helmut Deutsch, va ser el meu catedràtic de Lied. És un gran professor, un gran pianista, per a mi és com tenir un poeta al piano. Tenim una relació de molts anys ja, des que vaig ser deixeble seva, i vam passar d’aquesta relació alumna-professor a treballar en equip, a duo. És maco perquè hi ha molta confiança, és molt enriquidor. La compenetració i la comunicació són tan grans i està tot tan treballat que alhora sempre tens un punt de llibertat. La relació cantant-pianista és molt important, és el que jo en dic l’energia; quan tot flueix, flueix cap al públic però també torna del públic cap a tu.

SP: Parlem de la professora Ofelia Sala? Fas classes de cant a l’ESMUC.

OS: Hi faig classes de Lied, a l’ESMUC. Bé, faig classes d’interpretació perquè faig principalment Lied, però també faig interpretació d’òpera; ara, per exemple, estem preparant La flauta màgica i n’estem fent un intensiu. Jo parlo principalment d’interpretació, i especialment de Lied, perquè m’agrada molt; m’agrada tenir la oportunitat de sensibilitzar els estudiants cap el Lied. És clar, qui ve ja hi està molt predisposat, però parlem de coses molt intenses, una cosa que intento a les classes és desvetllar la sensibilitat per la poesia. Sovint la música és excepcional per ella mateixa, però la qualitat dels versos pot ser sublim; si no domines no només les paraules sinó el subtext de les paraules, la teva expressivitat musical pot anar cap un altre camí diferent del que diu el poema, i aquest és sobretot el treball que intentem fer partint de la poesia. M’agrada molt veure com responen al principi, i com ens anem entenent a poc a poc; quan algú arriba i em diu que porta un llibre de poesia a la bossa, em fa molta il·lusió.

Ofelia Sala - Foto: Javier del Real

En els grans compositors de Lied hi ha una cohesió tan gran entre poesia i música, que podríem dir de molts Lieder que no sabem què és primer, si la poesia o la música, o si s’ha fet junt. És clar que sabem que primer es va escriure la poesia i que el compositor no hi era, però en molts casos és com si haguessin fet el procés de creació junts i música i poesia ja no es poden separar. És molt maco parlar d’aquestes coses perquè en un moment donat, una frase deixa de ser un forte perquè a la partitura hi hagi una f, és un forte perquè jo necessito fer un forte, m’ho està demanant la meva ànima. I això és un treball que és molt profund, i és sorprenent de vegades arribar fins a aquest punt perquè estem parlant de gent molt jove. És clar, ja tenen el gust per fer-ho, les ganes i la sensibilitat.

En el fons, penso que en les classes d’interpretació el professor no és res més un inspirador, perquè el que hi ha dins de la persona jove que tens al davant puga fluir. El treball és dels alumnes, el professor només dóna unes pautes perquè es treballi en una direcció,  i de vegades el significat d’aquella pauta pot venir molts anys després. Jo recordo situacions en les que he pensat: ara entenc el que em deia el meu professor, quina raó tenia! I en aquell moment no ho vaig poder entendre. A més, evidentment, has d’estudiar la part tècnica, la més objectiva, i no és fàcil; la partitura s’ha de treballar, si no està interioritzada la resta no pot fluir; la part subjectiva és la més fascinant, inspirar els estudiants perquè continuïn buscant.

SP: I què en farem després, d’aquest joves? Podran cantar aquí?

OS: Jo penso que sí, sóc una persona molt positiva. Estic segura que cadascú trobarà el seu camí; les oportunitats existeixen. En aquest país tenim sensibilitat per a la veu, la música aquí agrada. Sinó no tindríem la quantitat de cors que tenim, institucions centenàries com el Palau o el Liceu. Això vol dir alguna cosa. Sempre es poden millorar coses, però que existeix amor cap a la música és un fet.

Jo penso que quan acabes d’estudiar a cadascú se li obre una porta, una porta guiada per les teves preferències, de vegades sense adonar-te; d’una manera intuïtiva ja vas buscant les coses que més t’agraden, el que s’adapta a la teva circumstància concreta. Hi ha concerts per a gent que comença, hi ha produccions d’òpera per joves, cadascú trobarà el camí; potser algú començarà cantant òpera i després cantarà concerts perquè li agrada molt, i no hi ha cap problema en cantar òpera i cantar Lied; sempre que et mantinguis dins la teva vocalitat és positiu i recomanable canviar d’estil, i precisament entre òpera i lied és molt recomanable, és retroalimenten.

El Lied és molt intens, molt concentrat en poc temps. En tres minuts cantes mitja òpera, si no sencera; si és de cinc minuts ja arribes a cantar-la sencera. Malgrat això, el Lied és un art introvertit i íntim, res a veure amb la grandiositat i l’extraversió de l’òpera. Però en cinc minuts has de poder contar moltes coses, i l’experiència de l’òpera et fa conèixer aquesta grandiositat expressiva, aquesta expressió dels sentiments per omplir un teatre de cinc pisos. Estilísticament, òbviament, en el Lied és molt diferent, però emocionalment és igual d’intens. Per tant, l’experiència de l’òpera t’enriqueix el Lied. I després al contrari, la intimitat del Lied et dóna l’oportunitat de no veure l’òpera sempre com una expressió màxima, també es pot dir una ària en un format més petit, més íntim; el Lied també t’aporta moltes coses.

A més, des d’un punt de vista purament tècnic, de salut vocal, es compensen molt bé. En el Lied pots arribar al pianissimo i això és sa per la veu, perquè porta la veu al seu lloc, i en l’òpera és molt bo tenir aquesta disciplina amb les intensitats perquè la grandiositat estigui controlada.

SP: Aquest any, a la Schubertíada està programat per primer cop un concert dedicat a les famílies, Vols cuinar la truita? Penses que es podria fer alguna cosa similar, també per nens, entorn del Lied, com es fa entorn de l’òpera? O el Lied és un gènere necessàriament adult?

OS: Jo estic convençuda que sí que es pot fer una introducció al Lied per als petits, es pot dissenyar una proposta específica, adaptada a l’edat. Per exemple, fent les cançons en català, perquè els nens ho entenguin; pot ser, a més, semiescènic. Es podria triar alguna cançó de Schubert o de Schumann que els pugui ser més atractiva, explicant-ne la història. Potser també amb cançó popular, relacionant les que canten els nens amb les harmonitzacions que n’han fet compositors com Toldrà, per exemple; que vegin que el que ells canten també ho canten els grans a l’escenari. Estic convençuda que sí es pot fer i que ho hauríem de fer.  I seguir una evolució, començar pels més petits i després elaborar programes específics per a primària, per a secundària, fer concerts tant per a escoles com per a famílies. Estic segura que hi ha camí.

 

Finalment li preguntem a Ofelia Sala pels seus projectes; sense concretar, ens diu que hi ha coses previstes per la propera temporada a Catalunya. De moment, la propera cita és el 16 d’agost a Santa Maria de Vilabertran, el concert inaugural de la 32ena edició de la Schubertiada.

 

ca.schubertiadavilabertran.cat