O: Llibre d’hores: La nova fusió de Navarro i Salinas

21.01.2015

Un llibre d’hores és el que en l’Edat Mitjana es coneixia, comunament, com a manuscrit il·luminat, màxim exponent de la documentació que encara avui conservem dels segles que van del XIV al XVI. Cada llibre d’hores era un llibre únic, especial, escrit exclusivament per a una persona en concret. Dins del seu interior es congregaven psalms, pregàries, imatges reveladores relacionades amb la devoció. Tot normalment agrupat perquè el destinatari intransferible pogués arribar, ell mateix, al súmmum de la litúrgia de totes i cadascuna de les hores. D’aquí el seu nom. Amb els anys, però, va anar ampliant el seu espectre fins a contenir, dins seu, tota una sèrie d’elements alternatius com calendaris, oracions, textos de missa, iconografies anatòmiques, símbols epifànics i cants múltiples. Es va anar expandint per adquirir nous significats, com els que avui ens arriben a través d’un dels volums més insòlits però també emocionants de la temporada.

Pere Salinas i Joan Navarro | Foto de  Beppe Fiorelli.

Pere Salinas i Joan Navarro | Foto de Beppe Fiorelli.

A les mans tenim, ara mateix, O: Llibre d’hores, un nou capítol definitiu de la comunió col·laborativa entre el poeta Joan Navarro i el pintor Pere Salinas. I ens arriba gràcies a l’esforç quasi foll d’Edicions 96, editorial obsessionada per presentar-nos una edició de luxe a tot color, de gran format i de profund impacte. Una joia bibliogràfica que farà les delícies d’aquells que encara creuen en el llibre com a matèria de prodigi, i necessària. Un tresor que arriba com a tercer element d’una trilogia simbiòtica en què els dos autors, Navarro i Salinas, han estat col·laborant durant els últims anys. Les obres Atlas (Correspondència 2005-2007) (Tàndem, 2009) i Grafies incisions (Editilde, 2010) foren l’avís. El crit rabiós arriba amb aquest ascètic O: Llibre d’hores, que orbita més a prop d’un llibre de mística que d’un llibre de poesia, tot i que dins seu conté el pinyol destil·ladíssim d’ambdues possibilitats. Si la poesia ja és un pas més elevat, un pas més amunt, aquí Joan Navarro i Pere Salinas abracen el gegantisme, i foten una volada d’escàndol. Per què?

Ja si tenim en compte l’aspecte biogràfic dels seus responsables, Joan Navarro (Oliva, 1951) és un dels màxims exponents de la coneguda poesia dels anys 70. La seva irrupció va esdevenir-se com una bomba quan, amb vint-i-tres anys impertinents, va aconseguir el primer premi Vicent Andrés Estellés amb el seu primer llibre, Grills esmolen ganivets a trenc de por (Tres i quatre, 1974), radical resultat en tinta que recentment s’ha reeditat a la mateixa editorial amb un revelador pròleg de Jordi Marrugat, un dels grans estudiosos de Navarro (recordem que li va dedicar una de les tres parts dins del seu Aspectes de la poesia catalana de la postmodernitat, aparegut dins Publicacions de l’Abadia de Montserrat ja fa dos anys). Des de llavors l’ascendent trajectòria de Navarro no va fer que demostrar el seu talent innegable, un talent meteòric que durant 12 anys, entre el 1992 i el 2004, va restar en silenci, acumulant saviesa i poder, per reaparèixer amb Magrana, el seu càntic de retorn i de transformació, de coneixença fèrtil. Aquesta fruita és obsessivament compulsiva per a Navarro, no només perquè simbolitza el fet poètic de forma fidel, amb la condensació en forma de fruits brillants com petites perles de sang inflamada, sinó perquè és protagonista de bona part dels seus poemes, alguns dins aquest O: Llibre d’hores.

Pel que fa a la festa de pigments que presenciem davant de la nostra mirada atordida, Pere Salinas és més jove però igual de descarat (Barcelona, 1957). Els seus quadres han estat exposats per múltiples galeries d’Europa com la Galerie 88 de Lorsch o la Galeria Cogito de Setubal i a fires internacionals com ARCO de Madrid, Art de Frankfurt, Lineart de Gante, Art d’Innsbruck, o Kuntsmark de Dresden. Un currículum que demostra molta feina, molta constància i insistència en el sempre difícil però excitant mercat de l’art. On la llum és la seva darrera exposició fins ara, exhibida durant el mes de juny de 2014 al Col·legi d’Aparelladors i d’Arquitectes Tècnics de Mataró. Però entremig no només ha col·laborat amb Joan Navarro sinó que la seva obra ha arrelat en la música, així com en els versos de Friedrich Hölderlin, T. S. Eliot, Roberto Juarroz, Jean Pierre Pouzol o Adela Sainz. La seva força expressiva arriba a través de propostes abstractes molt arriscades que s’abeuren de colors llampants i de formes que recorden als contorns obscurs d’una natura electrocutada, primordial i essencialitzadora. I quan ambdós personatges treballen junts ho fan quasi com si fossin el mateix ésser dividit en dos, un Janus de doble rostre que ens proposa entrar dins dels seus territoris com un reialme incendiat. I és imprescindible que acceptem la convidada.

Quan llegeixes els llibres que aquests dos autors han conjugat com una conspiració, no saps ben bé on comença un i on acaba l’altre, ja que ens trobem davant d’una sèrie de projectes híbrids que es retroalimenten a través de vasos comunicants talment cordons umbilicals i proteics que transporten els nutrients de la forma més animal possible, ben igual que una supervivència extrema. Tots els poemes i totes les pintures estan construïts a partir de metàfores verbals i visuals constants: aquí dins no hi ha cap altra cosa que no sigui esclat i metàfora, la transposició de figures elementals per arribar a fotogrames de pensament i d’imaginació. Els diferents elements, tant llenguatge com color, es recargolen per compondre laberints orals i ovalats, emoció de coves òrfiques, al·lucinades, com ventres decimals. El llenguatge literari com pictòric estan, doncs, carregats de moltíssimes interpretacions. Per tant cada peça, en concordança, funciona a través d’acumulació sedimentada d’imatges d’una qualitat propera al deliri, al diluvi. Cada pàgina esdevé matèrica, i deixa de ser poema i pintura per esdevenir, en conjunció, una altra cosa, potser una escultura. D’aquí la textura dels mots com un pigment i dels pigments com un mot. La paraula esdevé plàstica i integra un quadre, i viceversa. El resultat? Un paisatge mòbil de l’ànima on el màxim protagonista és l’enlairament: l’àngel i la fruita, els colors i les fues.

El poema “Tornar a la pintura”, inclòs dins el darrer poemari de Joan Navarro, El plom de l’ham (Edicions 62, 2014), guardonat amb la darrera edició del premi Ausiàs March de Gandia, tot i que està dedicat a Pilar Segarra, podria ser ben bé una declaració d’intencions cap a Salinas o també cap als lectors: I / arribat al desglaç, deixem de ser cecs, i el món / s’equilibra, i amb la pell impregnada de pòl·lens, / tornem venturosos a la il·luminada pintura. La cita iniciàtica que acompanya el poema és de Bartomeu Fiol, i no podria ser més aclaridora: -no escrivim, un discurs sens dicta. L’espurna del discurs, per a Navarro, és la pintura, sí, la pintura de Salinas, amb la qual estableix un diàleg salvatge, radical i multidisciplinar. Aquest diàleg de generositat imposada va començar amb unes cartes, acaba ara amb una comunicació amb l’extrem de l’ala fosca del renec de cadàvers volaires. Això planteja qüestions interessantíssimes al voltant de la creació però també al voltant de la unió de diferents pols per arribar a productes de gran valor humà però també artístic. Quan la incitació esdevé inspiració. Quan l’altre entra en acció, sempre present, és quan el poeta fuig d’ell mateix, de la torre d’ivori, i es connecta, parla i escriu amb la missió d’un destinatari, i aquí el destinatari està multiplicat i va llençat com un llamp en vàries direccions.

A més a més de tot això, O: Llibre d’hores ve acompanyat de traduccions dels textos, quasi com apèndixs mortífers, a l’espanyol (de Joan Navarro), al portuguès (de Joan Navarro i Veronkia Paulics), al francès (de Dolors Català), a l’anglès (de Pilar Segarra) i a l’italià (de Beppe Fiorelli). Per tant no existeix cap excusa, ni cap barrera possible, perquè tothom en tot el món pugui gaudir d’aquesta obra reveladora, d’una potència sobrehumana i tocable.

Era normal que al segle XV i rodalia, el llibre d’hores fos el primer llibre comprat d’una persona, que pertanyia normalment a l’estament de la noblesa, i quasi sempre l’únic de la seva biblioteca monovolumènica. Si algú volgués comprar un llibre del tàndem Navarro i Salinas, o possiblement un dels millors llibres de l’any 2014, O: Llibre d’hores és sens dubte l’elecció perfecta, una ideal porta d’entrada a dos creadors que han sabut fer del diàleg un fruit esplendorós, però també l’excusa millor per desafiar-se, i motivar-se,