Núria Rial canta l’amor a Alp

27.08.2017

Aquest passat dissabte 26 a les 19:30h al Palau de Congressos d’Alp vam poder gaudir d’un dels darrers concerts que ofereix el Festival de Música Antiga dels Pirineus. Núria Rial i l’Accademia del Piacere, encapçalats per Fahmi Alqhai, ens van descobrir la figura de Sebastián Durón, el renovador de la música barroca espanyola.

Núria Rial

Núria Rial

Nascut l’any 1660 a Brihuega (Guadalajara), Sebastián Durón va haver d’exiliar-se a Baiona el 1706, amb l’entrada de Felip V de Borbó a Madrid, donat que s’havia manifestat partidari de l’Arxiduc Carles d’Àustria. Estava tan compromès amb la causa que fins i tot va acompanyar la reina exiliada, Mariana de Neoburg, exercint com a capellà seu. Aquesta anècdota revela l’esperit obert que va practicar des de l’església i que, sens dubte, va traslladar a la seva música. Després d’un curt període de retorn a Espanya l’any 1714, va morir, l’any 1716, a Cambo-les-Bains (França), on gairebé 200 anys després moriria un altre gran músic: Isaac Albéniz.

Durón fou l’introductor de les influències italianitzants a la música espanyola, que, durant els segles XVI i XVII, havia sofert el mestissatge amb les músiques del Nou Món. A la seva obra Teatro crítico universal, publicada l’any 1726, el pare Feijóo veu les innovacions de Durón com a responsables de la “decadencia” de la música espanyola en haver introduït l’estil italià i la “música de violines”. També pensa que Durón havia implantat “modas extranjeras” i per això “siempre se le podrá echar a él la culpa de todas las novedades”, per haver estat el primer que els obrí la porta. El conservador musicòleg, per altra banda, contraposava la figura de Durón a la del mallorquí Antoni Lliteres: “Con todo, no faltan en España algunos sabios compositors que no han cedido del todo a la moda (…) entre quienes no puedo excusarme de hacer (…) memoria del suavísimo Literes”. Però els estudiosos moderns han matisat sensiblement aquestes apreciacions, afirmant que Lliteres rebé una influència italiana molt més acusada que Durón, “major en edat i més tradicional”. Tanmateix, el pare fundador de la musicologia moderna a Catalunya, Felip Pedrell, aprecià altament la música de Durón i publicà diverses de les seves partitures.

Les melodies d’aquest renovador de la música espanyola ens les han dut la soprano Núria Rial, acompanyada de l’Accademia del Piacere, formada per Rodney Prada, viola de gamba, Rami Alqhai, viola de gamba baix, Johanna Rose, viola de gamba, Miguel Rincón, guitarra barroca, tots sota la direcció de Fahmi Alqhai, viola de gamba. Van actuar divendres 25 d’agost a La Seu d’Urgell i el dia 26 a Alp en el marc del FeMAP i van resultar ser tota una revelació. La música de Durón, refinada i expressiva, s’escolava entre els dits dels intèrprets per projectar-se a un públic atent i entregat que, emmig d’una sala feréstega com és la del Palau de Congressos d’Alp, va saber crear un clima procliu a la contemplació i el delit.

El concert es va iniciar amb música instrumental molt rica melòdicament que creava polifonies de caire fugisser, per donar pas a un recitatiu d’acompanyament senzill on Rial projectà molt bé la veu i, a més, en tractar-se d’una música molt plàstica i teatral, s’acompanyava de gestos que dotaven de més força les notes. Un intermezzo de guitarra donava pas a una música visceral que Rial i els artistes de l’ensemble acompanyaven adequadament amb dinàmiques clares que aportaven profunditat a una interpretació transparent i honesta. Tanmateix, en els moments de voluptuositat d’una música dedicada a Cupido, Núria Rial es quedava en la correcció, amb un posat angelical que li impedia posar més carn a la graella, però la seva veu era clara, diàfana, i demostrava una vegada més que s’adequa molt bé a la música antiga, que requereix una afinació impol·luta per poder oferir ornamentacions pulcres.

La part instrumental va demostrar una gran sensibilitat, una regulació molt adequada de l’energia i una tècnica envejable. En les seccions individuals es feia gala del virtuosisme i, en conjunt, sonaven ben empastats i còmplices entre síncopes i jocs rítmics enginyosos de Durón, agut a l’hora de crear temes que, emmig dels Pirineus, semblaven rierols naixents en els intersticis de les valls. A més, cal reconèixer que les harmonies que ens ofereix s’enllacen de forma intel·ligent i creen tensions molt interessants, a cops amb graus d’exotisme que no entra en conflicte amb el refinemament italianitzant.

“Sosieguen, descansen” és una peça molt bella, expressiva i amb una primera part voluptuosa on Rial col·locà molt bé la veu i emeté un so orgànic, amb harmònics molt ben cuidats que despullaven qualsevol superfluïtat. A més, durant tot el concert, la seva dicció fou molt bona i feia que les lletres que acompanyaven la música fossin molt intel·ligibles. La segona part, més virtuosa i plena de vigor, donava pas a una tercera que es basava en un diàleg ente la veu i la guitarra que anava a l’essència, una pretesa senzillesa que amagava inflexions subtils i ben teixides.

Per la seva banda, “Ay que me abrazo de amor en la llama” és un cant al Santíssim que, com tants versos sacres del Barroc, amaguen una gran sensualitat i una visió de l’amor molt particular. En aquest cas, la melodia feia una inflexió que s’anava repetint i que no afavoria gens la tècnica de Rial, a qui fins-i-tot se li escapava una mica d’aire. Una anècdota emmig de la brillantor del vespre.

El programa es completava amb un contemporani de Durón, l’italià Giovanni Bononcini (1670-1747), de qui vam sentir “Pastorella che tra le selve”, que combinava passatges homofònics amb una polifonia exquisida. La veu es movia amb facilitat per un àmbit mitjà molt propici a la sensualitat, que regalava melismes deliciosos. Tot plegat, emmig d’un ambient de festa que cantava les delícies de l’amor.

El concert es va cloure amb una reivindicació en contra del terrorisme i a favor de la llibertat i de la vida. Va ser realment especial i emocionant escoltar, en aquest context, El cant dels ocells amb la veu sentida de la Núria Rial i instruments antics, amb un arranjament molt original que va tancar el vespre amb l’esperança d’un futur millor.