Núria Guiu: “Ara és un bon moment per redescobrir el cos”

17.06.2015

Amb una energia electrificant, tècnica esmolada i una curiositat insaciable, la ballarina i coreògrafa Núria Guiu ens obre les portes a un lloc desconegut, Portal a la Sala Hiroshima del 17 al 20 de juny. La Núria Guiu es va formar a l’Insitut del Teatre com a ballarina, va formar part de la jove companyia IT Dansa i, des de llavors, com a intèrpret, ha treballat en companyies de renom com Batsheva Dance Company (Israel), Carte Blanche (Noruega), Jarmin Vardimon (Regne Unit), La Veronal, Kobalt Works (Bèlgica) i Gisele Vianne (França). Paral·lelament, ha anat desenvolupant la seva vessant com a creadora.

Núria Guiu - Foto: Balbina Sardà

Núria Guiu – Foto: Balbina Sardà

Clàudia Brufau: Portal. Amb aquest títol, em dóna la sensació que ens convides a algun lloc. On portes al públic?

Núria Guiu: Un portal d’internet o d’una casa, és per on entres. Si penses en Alícia al país de les meravelles, l’Alícia entra per una porta i s’endinsa en un món desconegut. Per a mi un portal digital, seria aquell lloc on entres, i et trobes en un túnel. Internet és un gran portal infinit.

CB: Parteixes d’un concepte molt intangible i virtual per expressar-ho amb el teu cos, que és ben tangible. Com ho trasllades? De quines imatges parteixes?

NG: Em pregunto què passa amb el nostre cos quan interactuem amb dispositius digitals o com a través de les xarxes socials la nostra identitat se’ns fragmenta. Sempre treballo partint de la base del temps, l’espai i el cos. Ara, la noció del temps és molt abstracta, amb els rellotges digitals ja no el visualitzem com fèiem amb les agulles dels analògics, o bé reps un correu i tens la sensació que l’has de respondre immediatament. L’espai també és molt relatiu. La gent és en un lloc, però en el fons no hi és present, el pensament el tenen ben lluny. A més, és una cosa que la veig, que la podem veure, a tot arreu, al metro tothom està abduït per una pantalla. A mi aquesta connexió o desconnexió em fascina. No ho vull criticar, sinó observar.

CB: “Portal” és una creació amb el músic noruec Gisle Martens Meyer. Quan vau iniciar la vostra col·laboració?

NG: Em van convidar a Carte Blanche a fer una peça amb en Gisle. Ens vam entendre molt bé i vam començar a parlar d’una nova peça. Hem fet residències a El Graner (Barcelona) i a Portugal.

CB: Et vas formar com a ballarina a l’Institut del Teatre. Quan vas saber que volies crear les teves pròpies peces?

NG: Des de molt petita he tingut una inquietut creativa, ballar era la meva manera d’expressar-me, però fins que la Catherine Allard (directora d’IT Dansa) no ens va animar a fer els nostres propis tallers, no m’ho havia plantejat. Vaig adonar-me que tenia coses per treure. Em tancava a l’estudi i treia moviment. La base del que creo normalment és moviment que trec per intuïció, deixo que el cos parli sol.

CB: Has treballat en companyies com Batsheva, Carte Blanche o amb coreògrafs com Gisele Vienne o Arco Renz. M’imagino que tota aquesta experiència et pot haver aportat eines per crear.

NG: Sí que m’ha ajudat, m’ha donat una prespectiva molt àmplia haver treballat amb tanta gent. Quan treballes per a un coreògraf t’adones que et demana coses diferents de l’altre. La majoria de coreògrafs et demanen que improvisis, has de col·laborar amb ells, aportar la teva creativitat. Hi ha ballarins que prefereixen aprendre’s el material coreogràfic i només haver d’interpretar-lo, jo sóc tot el contrari, a mi m’agrada formar part del procés creatiu.

Tot i que com a coreògrafa, tot el que he anat aprenent com a ballarina, ho he d’anar deixant, per trobar-me a mi mateixa. És semblant al que passa quan interpretes, quan estàs sobre l’escenari t’has d’oblidar de la tècnica, perquè el cos ja ho ha après.

CB: Quins són els coreògrafs o companyies que t’han influenciat més?

NG: Tinc tres grans referents. Encara que ja quedi molt lluny, el primer projecte que vaig fer després d’IT Dansa va ser amb la companyia Batsheva. Em van agafar per fer una gira de Kamuyot per escoles a Suècia. Amb Batsheva vaig aprendre a escoltar cap a dins del cos, la premisa que et donen és moure’t a través del sentits, viatjar dins del cos. Has de furgar dins teu. Això m’ha quedat.

Un altre és un coreògraf amb qui treballo sovint, l’Arco Renz (Kolbat Works). D’ell he après què és la dramatúrgia física, de dansa. Així com Batsheva em va despertar els sentits, l’Arco m’ha aportat estructura. I, finalment, també la Gisele Vienne, que és titellaire, però treballa amb ballarins, té una gran percepció de la globalitat de la peça, i aconsegueix crear unes atmosferes increïbles.

Núria Guiu -Foto: Balbina Sardà

Núria Guiu – Foto: Balbina Sardà

CB: La dansa t’ha dut per mig món. Ser nòmada forma part de l’ADN del ballarí. Però no sempre es pot ‘dialogar’ amb ballarins d’altres cultures. Tu has pogut fer-ho?

NG: Sí, amb l’Arco Renz porto quatre anys fent d’assistent de coreografia en projectes a Àsia. A Cambodja vam treballar amb ballarins de dansa tradicional. Va ser molt curiós per a mi, podia veure en la seva mirada que tenien dubtes, però per a ells era prioritari escoltar i fer-ho. No s’estressaven, confiaven en l’experiència. A les Filipines vam treballar amb un grup de noies, les Sex Bomb, que ballaven per a la televisió, amb un drag queen, dos nois de musical i una noia que feia ‘pole dance’. Hem après molt d’ells, és un intercanvi intens, no són països fàcils. Nosaltres també traslladem a l’espectacle que fem amb ells el que veiem al país.

CB: Ara tens entre mans un viatge, però no físic. Estàs col·laborant amb la guionista i directora Carla Subirana. Què estàs descobrint amb ella?

NG: Encara estem assajant. Ella va dirigint: ‘aquí farem un plànol’, ‘aquí tallarem’, ‘et giraràs i pararàs’, ‘espera’t més estona’… És molt fragmentat per a mi, i en certa manera complicat, perquè quan balles tot flueix de manera contínua. Però amb aquesta fragmentació entres molt en el detall gràcies als ‘zooms’, això que fa la Carla, i suposo que fan tots els cineastes, m’està encantant, tot acaba encaixant.

CB: A nivell pràctic, què és el més complicat per a un ballarí o coreògraf?

NG: Aquí, sempre hi ha poca feina per a ballarins i poc suport a la creació. S’ha de picar pedra, la veritat és que tinc por de cremar-me. Tot i que ara estic contenta, el treball que estic fent té sortida, ho puc presentar, m’estan ajudant molt els de la sala Hiroshima. Hi ha moltes sales d’assaig on pots treballar i investigar, però no hi ha gaires teatres que et puguin oferir espai amb condicions com el Mercat de les Flors o ara la sala Hiroshima.

CB: Com a coreògrafa, com t’agradaria evolucionar?

NG: M’agradaria aprendre a dirigir, saber reunir un bon equip perquè m’ajudin a arrodonir la peça. Ara no tinc un pressupost per tenir un dissenyador de llums o vestuari, però m’agradaria poder delegar. Per altra banda, també voldria anar adquirint més recursos pedagògics per poder transmetre el material coreogràfic o les meves idees a altres ballarins.

CB: Hi ha poc espai per la dansa. Però quin és l’espai que pot ocupar?

NG: Ara més que mai és un moment important per enfocar-nos a redescobrir el cos. Cada vegada està més abandonat, això ho tracto a Portal. Donem molta importància a tot allò que podem expressar a través de la lògica, però hi ha altres vies de coneixment personal o espiritual que no les adquirim a través de les paraules. Com a espectadora, quan veig algú movent-se, em pot emocionar d’una manera molt diferent del que ho faria un llibre, i això que m’encanta llegir. La dansa és poesia sense paraules, és instintiva, animal. No cal entendre un espectacle de dansa, senzillament has de connectar amb el que estàs sentint.