Nuccio Ordine. La utilitat de l’inútil

L’Institut d’Humanitats de Barcelona ha fet 30 anys i ho ha celebrat portant el filòsof italià Nuccio Ordine a la Sala Teatre del CCCB. Sens dubte un encert, perquè qui millor que l’autor del manifest La utilitat de l’inútil (Quaderns Crema, 2013) per expressar la necessitat de defensar l’estudi de les humanitats en l’actual context capitalista. Ningú com aquest destacat professor de literatura per despertar les nostres consciències i animar-les en la lluita contra el desangelat monstre de l’utilitarisme, contra l’aberració que significa considerar inútil allò que no dóna un benefici econòmic immediat.

Vivim dins d’un sistema dirigit per la lògica del mercat, en un context social on cada elecció, cada gest, cada paraula i cada acció, ha de doblegar-se a la lògica material. Un món on sembla un acte heroic cultivar una passió o un interès en nom d’un plaer desinteressat i gratuït. L’actual context polític, social i econòmic està cada cop més dominat per la dictadura de l’utilitarisme. Res és valuós si no pot contestar fàcilment a la pregunta: per a què serveix? Sembla senzill respondre a la qüestió si el que s’analitza és una eina, però és més difícil abordar-la quan volem explicar perquè serveix la música, la poesia o l’art. Per això, amb tristesa, Ordine afirma: “Dins l’univers de l’utilitarisme un martell té més valor que un quadre”.

L’utilitarisme ja ha envaït àmbits i espais de la nostra vida que caldria preservar de la lògica del benefici, perquè no tot pot ser transformat en mercaderia. El professor Ordine es refereix al patrimoni artístic, valorat sovint segons la seva rendibilitat econòmica per sobre del valor cultural; es refereix també a la investigació teòrica, que pateix retallades continuades si no té una aplicació immediata al mercat, tot i que —sense menysprear el progrés científic que aporta la investigació aplicada— les grans revoluciones científiques en la història de la humanitat han anat de la mà de les investigacions considerades inútils, és a dir, aquelles que naixien fora de qualsevol fi utilitari. Però sobretot, el professor es refereix a les institucions educatives. La gestió empresarial, que no vacil·la a desprendre’s d’una branca improductiva, no pot aplicar-se al món de l’ensenyança, transferir aquests principis a la universitat no és només una aberració, sinó també un perill. Si desapareixen departaments o disciplines que no tenen matriculacions massives —els alumnes tractats com a clients—, com ara el llatí i el grec, la filologia, la paleografia, o fins i tot l’arqueologia, se’ns està condemnant a l’amnèsia i el resultat és que ”tindrem una humanitat desmemoriada que perdrà completament el sentit de la mateixa identitat i de la història”.

I tot això, ens adverteix Ordine, tindrà conseqüències pel destí de la democràcia i de la llibertat. Perquè dur a terme les reformes —emparades sota la quartada de la crisi econòmica— que pretenen orientar la formació dels joves únicament a l’aprenentatge d’un ofici, és capar-los l’esperit, és negar-los el dret a buscar la seva pròpia veritat, és mutilar les seves oportunitats de conquerir un saber crític, de raonar autònomament i per tant de ser lliures.

Estem davant d’ una crisi moral que ha perdut de vista el valor de la bellesa i el paper civil de l’art en la formació de la identitat i el creixement cultural d’un poble. No tenim consciència “que la literatura i els sabers humanístics, la cultura i l’ensenyança, constitueixen el líquid amniòtic ideal en el qual les idees de democràcia, llibertat, justícia, igualtat, dret a la crítica, tolerància i solidaritat, poden experimentar un vigorós desenvolupament”. Així doncs, cal no oblidar que l’ensenyament humanístic és una oportunitat que la societat ofereix perquè intentem ser millors.

Invertir, doncs, en aquests sabers inútils, i en la cultura en general, significa també educar les futures generacions en l’amor pel bé comú, en el respecte a la justícia i en el rebuig a la corrupció. És també invertir en democràcia amb l’objectiu evident de, no només millorar el creixement cultural del país, sinó també el creixement econòmic. Perquè la corrupció i l’evasió fiscal que drenen els nostres recursos i minven les nostres possibilitats, es combaten només parcialment amb lleis, la lluita efectiva contra aquestes plagues passa per l’escola, amb la formació de ciutadans amb capacitat d’estimar el bé comú i d’oposar-se a la lògica del benefici rapaç que ha desencadenat aquest egoisme que ens ofega.

Al llarg dels segles nombrosos artistes i literats han insistit en la importància dels sabers inútils per fer que la humanitat sigui més humana. Ell mateix, en el seu assaig abans esmentat, recull aquests testimonis de grans autors, des del món clàssic fins a l’actualitat, amb l’esperança de transmetre la importància de la cultura, amb l’objectiu de fer-nos entendre que un acte gratuït, que només respon al desig de nodrir l’esperit, que un gest capaç de defugir la lògica comercial, és necessari. I ho és, perquè per ell mateix demostra l’existència d’un valor alternatiu a la supremacia de les lleis del mercat i del lucre.

Ordine està convençut que la cultura pot ser l’antídot contra la lògica vencedora de l’utilitarisme, una forma de resistència a la dictadura dels mercats. Només la cultura i el reconeixement de la utilitat de l’inútil pot aturar la degradació en què l’utilitarisme ha abocat a l’home modern. Tots els que pensem que els estudis humanitas són essencials per retornar a la humanitat la seva llibertat i dignitat espoliada per la dictadura del benefici, vam estar ahir exhortats amb vehemència per aquest brillant home de lletres a treballar sense defallir, a lluitar amb valentia i a anar contra corrent per portar la nostra petita gota de rosada cap a l’incendi ferotge de l’utilitarisme.