Nuccio Ordine: “Europa pateix una crisi moral”

25.10.2017

Quan el 1957 li és comunicada la concessió del Nobel de Literatura, Albert Camus sent l’impuls de mostrar un immens agraïment a dues persones. La primera és la seva mare, a qui envia un telegrama de reconeixement. El segon pensament és per al seu professor d’Alger. A ell -el mestre Louis Germain– vol donar-li les gràcies per l’educació que li va transmetre. Una educació brindada gratuïtament atesa la situació de pobresa en què vivia la família Camus durant l’adolescència de l’autor, amb el pare ja mort a la Segona Guerra Mundial. Germain, doncs, instruirà al jove Camus i li donarà els coneixements necessaris per a obtenir la beca d’entrada al liceu Bugeaud de la ciutat. “Sense vós, sense aquesta mà afectuosa que vau parar a l’infant pobre que jo era, sense el vostre ensenyament i el vostre exemple, res de tot això hauria succeït”, li escriu Camus a Germain en la carta. Aquest fugaç detall de la vida de Camus el realça Nuccio Ordine al seu últim llibre, Clàssics per a la vida (Quaderns Crema). “Aquesta és l’escola que jo desitjo”, diu Ordine, professor de literatura a la Universitat de Calàbria. Una escola inquieta, compromesa i, sobretot, apassionada.

Nuccio Ordine | Foto: Pau Fabregat (Fundació Catalunya La Pedrera)

Ordine insistia ahir en el missatge d’aquesta carta a l’auditori de La Pedrera durant la primera de les converses que la Fundació Catalunya La Pedrera, amb la col·laboració de l’editorial Arcàdia, ha organitzat per aquest trimestre final de l’any. Entre novembre i desembre, s’escoltaran també les veus d’Emmanuel Carrère i Zadie Smith. L’interlocutor d’Ordine va ser el gambista Jordi Savall (“l’escolto en el silenci de casa meva”, confessava Ordine). Els dos responien les preguntes que els llençava la periodista Anna Guitart. Ordine recuperava el record de Camus pel seu professor per demostrar la transcendència que un docent entusiasta pot tenir en el futur d’un alumne. La primera part de la conversa va girar entorn de la passió del mestre i la confiança en els seus estudiants. Una confiança que, per a Ordine, s’ha de veure traduïda en una defensa de les decisions que pren l’alumne a l’hora d’escollir una professió o una altra.

Ordine, que exerceix la professió des de fa 27 anys (ha estat mestre en més de cent escoles italianes, “del nord al sud”) és un veritable paladí d’una forma de docència atenta i apassionada. Els seus mestres també han estat determinants: “A casa meva no hi havia mai llibres. Ni al poble. No hi havia res. Sense l’escola no seria el que sóc. Quan més endavant vaig ser professor, vaig reconèixer que els ho devia tot als ells”. Parlant de la naturalesa de l’escola, Ordine es detenia en la procedència grega de la paraula: “Schole vol dir temps lliure, fer una cosa pensant en mi mateix”. En aquest sentit, el referent a la concepció contemporània dels centres educatius, és pessimista: “Hem convertit les escoles i les universitats en empreses”. Al llibre, de fet, parla de “gestió empresarial hegemònica de l’escola” i lamenta que aquesta tendència s’apoderi, fins i tot, del lèxic: “El rector s’ha convertit en director, mentre que els estudiants han de ser avaluats amb crèdits formatius”.

L’italià diu que a la universitat no s’hi ha d’anar amb la intenció única de llicenciar-se, com admeten molts dels seus alumnes. “La tasca docent ha de revertir aquest pensament. A la universitat s’hi va a aprendre i esdevenir millors persones. Si estudiar vol dir exercir una professió, tanquem les escoles i les universitats. Així fem perdre la funció essencial de l’ensenyament”. Combat amb vehemència “l’utilitarisme brutal” que intenta liquidar l’entusiasme: “Els pares que diuen als seus fills que deixin estar la filosofia o l’arqueologia i es matriculin a la facultat de medicina o informàtica perquè així sí que es faran rics no fan més que corrompre’ls. Allò que et transforma és la passió”.

Savall va escoltar una d’aquestes respostes fulminants. “Et moriràs de gana”, van dir-li els seus pares quan va plantejar-los la decisió de dedicar-se a la música. L’efecte de la frase va ser nul (“la història m’ha donat la raó”, resumeix ell). Els pares li explicaven que altres nois de la seva edat -els catorze anys- que estudiaven música havien de treballar igualment a la fàbrica. “Voler ser músic ho era tot menys guanyar-se la vida”. Savall combinà durant uns anys l’estudi amb el treball en una fàbrica de teixits d’Igualada. Però ho tenia tot decidit: “Volia ser violoncel·lista perquè era el que em sentia”. En aquest punt de la conversa, el músic servia una reflexió de Mark Twain: “Hi ha dos dies importants en la vida d’algú: el dia que naixem i el dia que descobrim què hem vingut a fer a aquest món”.

Tot i la reticència familiar, però, Savall valora profundament l’ambient domèstic de la infantesa. “És també molt important l’actitud dels pares. El que rebem de la família és ja una forma d’ensenyament fonamental. Jo no seria músic si la meva mare no m’hagués cantat cada dia cançons de bressol. El llenguatge musical el vaig aprendre d’infant. De fet, va ser el meu primer llenguatge”. Considera fonamental mantenir, doncs, “una continuïtat que va des de la família a l’escola i la universitat”. Savall explicava també de quina manera el seu futur va anar prenent forma. “El primer cop que vaig tocar un violoncel vaig sentir que em trobava en un lloc on estava bé. Havia trobat un llenguatge amb el qual em podia expressar”. Un moment concloent va ser l’audició d’un assaig del Rèquiem de Mozart a les mans Joan Just, un dels seus mestres, i les veus de l’Schola Cantorum d’Igualada. L’emoció tan forta que va sentir en escoltar aquella música va apuntalar del tot les seves intencions. “Si la música té aquest poder, m’agradaria ser músic”, es va convèncer.

Nuccio Ordine i Jordi Savall | Foto: Pau Fabregat (Fundació Catalunya La Pedrera)

El compositor Joan Just però també el violoncel·lista Sants Sagrera i el violinista Joan Massià van ser mestres clau en la formació de Savall. Mestres que contribuïren en la fermesa de continuar l’itinerari escollit. En aquest sentit, Ordine resumia el seu ideal de professional de l’educació: “Un autèntic professor hauria de canviar la vida d’un alumne”. Ordine aposta per una educació que fugi de la burocràcia (“manuals i instruments exegètics”, detalla al llibre). Per a sortir de l’espiral administratiu, canviar un temari obtús i bastir un model d’aprenentatge actiu i agitador, el professor apostar per “fer-ho amb els clàssics”. Una fórmula, la dels clàssics, que ell, com a professor de literatura, és evident que ja implementa, però que, diu, s’hauria d’ampliar a altres camps. Així i tot, els qui esperessin dilluns sentir a Ordine parlar sobre Rilke, Yourcenar, Giordano Bruno -de qui n’és un expert-, o Montaigne no devien sortir satisfets de la conversa, que continuà per altres assumptes; i no pas el de lectures dominants. Foren qüestions com ara l’esforç o la memòria.

La perseverança i la disciplina del gambista són “infinites”. I ho han hagut de ser sempre, esclar: “Quan veig retrospectivament la meva vida, han estat molts anys d’estudiar totes les hores que podia”. Explicava Savall que quan va començar a tocar el violoncel i treballava a la fàbrica, en comptes de demanar augment de sou, preferia requerir una reducció de les hores de feina per destinar el temps guanyat a l’estudi. Al conservatori, la mínima d’hores d’estudi eren vuit, sense molèsties: “En el moment que fas una cosa que t’apassiona, estudiar no és un sacrifici, és un plaer”. Massià, deia, “es passava tres hores per explicar com pensar per resoldre el problema i no pas per ensenyar a resoldre el problema”. La insistència en l’estudi -en la recuperació- el durà a endinsar-se en altres boscos. Després de nou anys d’exploració del violoncel, canvia aquest instrument per la viola de gamba. Una immersió que dura deu anys més i el duu a descobrir, a la Biblioteca Nacional de França, l’obra gambista dels compositors Marin Marais i Jean Sainte-Colombe.

La tasca de recuperació de Savall duia al músic i a Ordine a tractar la memòria que és, alhora, una manera d’abordar l’atenció per la cultura. Ordine lamentava, en aquest punt, la consideració que es dóna a Itàlia a la Galleria degli Uffizi o el Coliseu: “Es diu que és el petroli del país. No sé com es pot ser tan roí…”. El nom que es dóna al ministeri cultural italià ja és força revelador: Beni Culturali. Una percepció lucrativa de les arts. Ordine rescatava, aleshores, un capítol del seu anterior llibre, La utilitat de l’inútil (editat també per Quaderns Crema), on examinava el discurs de Victor Hugo a l’Assemblea constituent de França del 1848. Hugo argumenta el seu rebuig a la retallada que patirien museus, biblioteques, arxius nacionals, escoles… “Si vull el pa de l’obrer, el pa del treballador, que és un germà, vull, a més, el pa del pensament, que és també el pa de la vida. Vull multiplicar el pa de l’esperit i el pa del cos”. Durant el discurs, “tan vàlid que l’hauríem pogut escriure fa cinc minuts”, Hugo insta a estendre “les sales de lectura per als homes, tots els refugis on es medita, on la gent s’instrueix, on la gent es recull i es fa millor”. La vigència del discurs deixava a un Ordine enfurismat, alineat en una bona posició per a propinar un últim tret: “Ja no s’entén quin és el valor civil de l’art, la qual cosa fa passar Europa per una crisi moral”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris