Noves maneres d’exposar el Renaixement i el barroc al Museu Nacional

24.01.2018

Tot podria semblar igual dins la col·lecció del Renaixement i el barroc del Museu Nacional, però un fet important ha canviat. Si una cosa ens ha ensenyat la comunicació és que de vegades no importa tant el que tens sinó la manera com ho mostres, i en aquest sentit el MNAC s’ha posat les piles. La novetat més rellevant és el nou discurs expositiu d’aquesta col·lecció, però s’han fet altres modificacions. Us les expliquem.

Un bust reliquiari d’una santa verge en una sala de Renaixement i Barroc del MNAC | Foto: Guillem Roset / ACN

A partir del 24 de gener del 2018, la col·lecció del Renaixement i el barroc del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) llueix una cara diferent. Quan passegem pels seus passadissos hi trobarem 250 obres, algunes d’elles inèdites o restaurades, entre pintures, estampes, dibuixos, escultures i arts decoratives –a part del fons bibliogràfic-. Són les peces escollides dins d’una col·lecció que suma 1.400 ítems d’aquest període, que comença al segle XVI i arriba fins l’inici del XIX.

Més de tres-cents anys d’art i d’història que el museu treu a la llum després de dur a terme una revisió en profunditat de la col·lecció. Es presenten obres que mai havien estat exposades en aquestes sales, com el tapís Triomf de la Fama sobre la Mort, que havia estat penjant fa temps a la Generalitat de Catalunya i que forma part de la Col·lecció Nacional d’Art des del 2006. Aquest tapís està fet precisament a Brussel·les, al taller de Willem Dermoyen, entre els anys 1540 i 1550. Com ella, es mostren també d’altres peces novedoses, ja sigui perquè estan recentment restaurades, com perquè són nous dipòsits, o perquè s’ha descobert recentment la seva autoria.

Amb aquesta presentació creix el nombre d’autors i obres exposades, que passen de 130 a 250, i creix l’espai que les acull, en total 1.313 m2. Precisament en aquest tema insisteix Pepe Serra, director de la institució: “Els magatzems no donen per més, ens falta espai i també recursos i un increment de l’equip”, reclama, cridant l’atenció un cop més al seu patronat i al Govern de Catalunya, “Estem en una situació anormal, necessitem tenir un Conseller de Cultura”.

Damunt la taula hi ha la possibilitat que un dels pavellons que hi ha a Montjuïc, el Palau Victòria Eugènia, pugui ser part de l’ampliació del MNAC. Segons Serra seria la solució “natural” ja que el pavelló ja forma part de l’arquitectura actual i els “acosta” a la ciutat –de fet, se situa just a sota del museu, al costat de la Font de Montjuïc-. L’Ajuntament de Barcelona ha parlat diversos cops de la proposta, que encara no s’ha concretat: “L’únic que demano és que ens posem a redactar el projecte”, conclou Serra.

La polèmica fa temps que dura, per tant aquesta no és la novetat de la remodelació de la col·lecció d’art del Renaixement i del barroc. El més important és que s’ha canviat el discurs expositiu. Si bé abans les obres estaven exposades seguint el cànon clàssic de temporalitat i estils, ara la proposta és diferent. “Volem que hi hagi tantes capes de lectura com sigui possible”, diu Serra.

I així és: les obres estan organitzades seguint un criteri temàtic i no pas temporal. Per exemple, hi ha una sala dedicada a la figura de la dona en relació amb la concepció (“Amor i maternitat”), una altra centrada en el patiment (“Passió i sacrifici”) o una altra enfocada al misticisme (“Místics i visionaris”). La divisió principal gira, doncs, al voltant d’un tema, però a les sales hi trobem diferents punts explicatius que permeten fer altres lectures, com ara històriques, tipològiques.

“El relat no pot respondre a criteris imposats, sinó a la narrativa que la col·lecció crea per ella mateixa”, reafirma el director. És així com dues obres que estan una al costat de l’altra poden passar més de dos-cents anys, però dialoguen perfectament. El visitant podrà fer la seva pròpia interpretació de cada espai i de cada quadre, i al final de la visita es trobarà amb una nova instal·lació. Es tracta de la sala dedicada a l’obra gràfica, que consta d’uns calaixos que tothom pot obrir al seu gust per tal de descobrir-hi el patrimoni d’obra sobre paper que conserva el Ganivet de Dibuixos i Gravats del Museu Nacional.

Els orígens de la col·lecció en condicionen el discurs

Cal tenir en compte que a diferència del que passa en altres institucions, la col·lecció de Renaixement i barroc del Museu Nacional d’Art de Catalunya no prové de patrimoni reial ni ha estat planificada de forma sistemàtica. Es configura a finals del segle XIX i principis del XX gràcies a l’acció de la Junta de Museus i la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i a les adquisicions i donacions de col·leccionistes privats catalans.

La col·lecció és el resultat de tots aquests esforços i sensibilitats, que van permetre reunir un fons d’art amb una gran qualitat artística, dins del qual hi trobem noms com Francisco de Zurbarán, Jacopo Robusti ‘il Tintoretto’, Tiziano Vecellio, Bartolomé Bermejo, Antoni Viladomat o Fra Angelico.

La col·lecció no respon al cànon marcat per la historiografia clàssica ni es pot sotmetre a una ordenació tradicional. És el reflex de les circumstàncies històriques, socials i culturals del país i per aquest motiu genera el seu discurs a mesura que es va construint.

La nova presentació permet fer visible el llegat Cambó i la Col·lecció Thyssen- Bornemisza, que fins ara estaven separats en diferents sales però que ara queden integrats a la resta de la col·lecció. La integració en qüestió permet enriquir i revalorar tot el conjunt. Es reforcen els lligams i el diàleg entre les obres, i s’afavoreix la possibilitat de contextualitzar-les. I és que a l’hora d’entendre la nova presentació de la col·lecció, el més important són les idees que n’extregui l’espectador.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Interessants plantejaments, i és molt d’agrair desfer-se de la cotilla cronològica i d’autor. Tanmateix seguim instal·lats en un marc conceptual basat en l’exhibició de peces (lògic, d’altra banda). Els museus del segle XIX han de continuar sent això, però? Personalment apostaria per moltes menys peces i més relats.