Noves llavors dels Jardins de Samarcanda

20.12.2017

Enguany, Jardins de Samarcanda ha ampliat el seu catàleg amb quatre veus poètiques consolidades: Vinces de Vicent Alonso, Celístia de Francesc Prat, Aires de Philippe Jaccottet i Tres veus lligades a Minase de Sōgi, Shōhaku i Sōchō.

Philippe Jaccottet

Vicent Alonso segueix aprofundint en el seu món poètic, un món de modesta reflexió i llenguatge precís. A Vinces els sentits són els protagonistes: mitjancers empírics entre poeta i realitat a través dels quals ens endinsem de ple en el seu terreny, un univers amarat d’interrogants. Som éssers finits, cossos que senten i ànimes que dubten. Alonso indaga, un cop més, en els camins que proven de desemmascarar una quotidianitat incerta, tot transitant per un temps que fluctua entre la memòria de l’absència i el record del somni («Què mesura el temps sinó el temps mateix? / El mal? Les passions? El desesper?»). Un temps inflexible que propicia, entre altres, un diàleg estimulant amb algunes de les obres del pintor Pinazo en el qual traç i mirada es perceben i s’interroguen mútuament («És cert / que a l’ànima li calen els extrems / per a obtenir el nervi del traç, / però on és la quietud que altres colors / ens inspiren?»). A Vinces els sentits ballen a so de blaus, verds i ocres i descobreixen una realitat que malda per ser escoltada i que, malgrat l’aparent indefensió del poeta, aquest és del tot capaç de plasmar-la mitjançant un llenguatge coherent i inequívoc. Al cap i a la fi, «No són eternes les pedres i amaguen dolor: / per què negar-los la veu que reclamen?».

Celístia, de Francesc Prat, és un cant a la terra —i des de la terra— a l’empara de la llum de «melodies bíbliques, poemes clàssics, saviesa fèrtil», estructurat en cinc parts que conformen, al seu torn, el cicle anual segons el calendari cristià: el “Nadal” o l’esperança contra la por neolítica a la mort, la “Pasqua Florida” o els ulls que s’omplen de tendresa humana, la “Pasqua Granada” o l’orgasme tel·lúric que esclata en terra natal, el “Temps després de la Pentecosta” o les esplendors que compensen l’avorriment de viure, i l”Advent” o l’enrenou en la bellesa dels cossos. Escrit en prosa poètica i amb certs aires memorístics, ens fa partícips tant dels orígens d’una religió que creia en la natura i els seus ritmes, com de la crítica de «la creença en un Déu Absolut que usurpà la humanitat de Crist». L’obra té bons companys de viatge —himnes gregorians, Eliot, Verdaguer, Hardy, els trobadors— i a través de la combinació de les seves paraules i les del poeta assistim a la reformulació, al qüestionament, dels dogmes imposats en edat prematura i a la defensa d’una existència en què «no calen espais sagrats perquè tot és real en el seu existir». Vida i mort, llum i foscor, bondat i maldat. L’harmonia de les espècies i del seu entorn natural —i el seu inherent caràcter dual— és una constant al llarg del llibre, un equilibri fràgil damunt del qual, «amb el do de la paraula, / ens relliguem / al sentit de l’instant».

Philippe Jaccottet descobrí la cultura oriental i quedà del tot fascinat. La seva intensitat concentrada en un grapat de versos, així com el seu caràcter eteri, l’atraparen de tal manera que se sentí empès a escriure Aires, gairebé una setentena de poemes breus que deixen esntreveure l’empremta de la poesia asiàtica, traduïts per Antoni Clapés. La mirada del poeta se centra en el seu entorn més immediat el qual esdevé matèria poètica d’excepció: muntanyes, arbres, aurores, tot pren una dimensió fins aleshores desconeguda que, tanmateix, no resol els dubtes que ressonen, ara i adés, en la ment del poeta “ignorant” («Abans que els primers ocells / qui pot vetllar encara?»). La de Jaccottet és una petja modesta, contundent sense caure en dramatismes, però conscient de la pesantor del món que l’acompanya, al qual ofereix espurnes subtils, esquitxos de gran agudesa: «Ordenar tot allò proper / és projectar-ho més enllà / com el toc d’una campana / entorn d’un mateix.»

Tres veus lligades a Minase, traduïda per Jordi Mas López (guanyador del XIII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia) neix un vespre de l’any 1488: un renga —o poema encadenat— escrit per Sōgi i els seus deixebles Shōhaku i Sōchō, un passeig per la poesia tradicional japonesa de ritme pausat i esperit plàcid però amatent als embats de l’existència. Un diàleg entre els tres poetes obert, també, a aquells que els precediren en un clar reconeixement al seu mestratge. Seguint els paràmetres establerts a les antologies de poesia imperial —tot plegat explicat a la nota preliminar prou instructiva que encapçala l’obra—, aquest poema col·lectiu tracta temes com ara la desorientació pròpia del viatger descrita per Sōgi («al fons de les muntanyes, / cap cel no et fa de guia»), les preocupacions latents apuntades per Sōchō («tocs de campana / que solament desvetllen / neguits insomnes») o els temors d’un amor no prou correspost expressats per Shōhaku («un cop i un altre, / les promeses trencades; / i el temps, que passa»). Viatge, lamentació i amor són algunes de les categories a les quals fan referència tres veus que, amb la sensibilitat que caracteritza la poesia —i per extensió, l’art— oriental, teixeixen, al llarg dels versos, una sincera complicitat amb el misticisme de la natura i elaboren imatges carregades de simbologia i bellesa.