Novel·la grisa i psicòpates rapats

23.01.2017

Em van fer entrar sigil·losament – “a poc a poc i sense fer soroll”, van dir – en una sala totalment fosca. Ni fet a mida, perquè se suposava que havia de ser una tarda molt negra, i que anàvem a parlar de por i de misteri. Deu minuts després, teníem al “psicòpata de TV3”, tal com li diuen alguns, allà a l’escenari, disposat a que li fessin una entrevista. En Marc Martínez té els cabells arrissats, d’aquell ris petit i innocent que fa més gràcia que por, i que tal com diu, d’aquell que normalment la gent toca al mateix temps que criden: “que mono!” Ell és conscient que no té gaire pinta de psicòpata i explica que per això quan va haver de gravar la sèrie de TV3, Dia i Nit, el van haver de rapar. Els assistents a la sala acabaven de veure el primer capítol de la sèrie, i ja portaven tot el dia amb actes relacionats amb la por i el misteri: el festival Tiana Negra, sobre la novel·la negra catalana, celebrava aquest cap de setmana al seu cinquè aniversari. Però aquest passat dissabte a la tarda, el públic, més que passar por, va riure.

El Tiana Negra ha celebrat aquest cap de setmana el seu cinquè aniversari.

En Marc Martínez va dir que aquella trobada li encantava, i que li agradava molt la gent i enraonar. “I encara més la conya”, va afegir. I és que en menys de cinc minuts, l’entrevista s’havia convertit en una espècie de monòleg humorístic, d’ell explicant les seves anècdotes que havia viscut a la professió i amb el públic rient. Fins i tot es va posar dret. Va explicar que no s’havia hagut de preparar gaire el personatge, perquè de gent dolenta n’havia vist a totes les pel·lícules. “Més enllà que l’autor sigui un psicòpata i jo tingui molts trets psicopàtics…” – bromeja – “aquí va ser més aviat una preparació més tècnica que psicològica.” Es veu que l’autor del guió, Lluís Arcarazo, el va escriure pensant en ell. “El més avorrit del món és llegir un guió perquè està ple de consells i acotacions, però aquest està molt ben escrit, és la història el que fa que sembli un psicòpata”, diu Martínez. Amb el discurs que estava fent parlant d’ell i de batalletes que havia viscut, es veia molt clar que aquell personatge era només una de les cares de la seva carrera. En Marc Martínez sempre ha fet el que li ha donat la gana, o això deia un titular d’una entrevista d’en Basté. “Però estava incomplet! Hauria d’haver acabat: “I així em va!”

Quan va marxar, van seure en aquelles cadires en Francesc Sachís, que va fer una introducció biogràfica d’un escriptor que, tal com havia dit l’entrevistador, es tracta d’una “història immortal de la literatura.” Antoni Serra, aquest escriptor immortal que deien, seu amb un barret negre, una bufanda vermella que li queia i una barba considerablement llarga, i escolta la seva vida explicada per Sachís: que és de Mallorca però va anar a Barcelona a estudiar medicina, que després es va dedicar al periodisme, que les seves novel·les van sempre d’una màfia i un crim a Mallorca però que tenen una visió internacional… i de sobte, demana a Antoni Serra si vol afegir alguna cosa. Ell no diu ni que sí ni que no, es treu un cigarro de la butxaca, l’encén, i s’aixeca tranquil, davant d’un públic expectant. No vol micròfon. “Hola al·lots i al·lotes, que em sentiu d’allà darrere?” I així de tranquil, i amb riures del públic a l’última paraula de cada frase, va començar dient tot convençut que ell havia nascut l’any 81 abans de Jesucrist, i va seguir explicant el record excepcional que tenia de Tiana perquè s’havia enamorat de l’alcaldessa, i va acabar explicant una mica el seu personatge Celso Mosqueiro, arribant a la següent conclusió: “Qui era en Mosqueiro? Ni ell ho sap!” Va ser tot un espectacle reduït en una sola persona, amb un públic molt entregat i dient “És clar que sí!” a cada aparent disbarat que deia Serra, però que en el fons es tractava d’afirmacions molt serioses: quan semblava que ja s’acabava, de sobte Serra va exclamar: “Ah! I una altra cosa que és fonamental: no existeix sa novel·la negra. Existeix una cosa que es diu literatura. És novel·la o no és novel·la? Després que sigui negra o no, és igual! Què té a veure? Pot ser gris!” La tarda havia de ser negra, però potser sí que, pensant-ho bé, entre riures i sorpreses, va resultar ser una tarda més aviat grisa.